Les ferides del franquisme en la salut mental de les víctimes

PalmaUn trauma és una pertorbació neuropsíquica produïda per un esdeveniment o experiència física o psíquica. Així ho defineix el Diccionari de la llengua catalana. Ara bé, el que no explica cap diccionari és el nivell de complexitat que pot assolir el trauma quan ens referim a esdeveniments com la Guerra Civil, quatre dècades de dictadura i repressió al bàndol perdedor, i una transició que, en lloc de destapar les ferides per sanar-les, les va ficar sota la catifa de l’oblit amb l’esperança que desapareixerien. “El silenci ha impedit fer el dol, que es converteix en patològic quan s’allarga tant en el temps”, assenyala la psicòloga clínica i psicoanalista Anna Miñarro, codirectora de la primera recerca que s’ha fet a l’Estat sobre els traumes de la guerra i la dictadura.

Les institucions hi arriben tard i manquen professionals de la salut mental preparats per atendre les víctimes, però això no és excusa per no posar-s’hi.Per aquest motiu, el IV Pla de Fosses del Govern, que començarà a finals d’any, inclou per primera vegada l’acompanyament psicològic per als familiars dels assassinats pel franquisme durant tot el procés d’exhumació; també impulsarà una quinzena d’estudis multidisciplinaris per aprofundir en tots els àmbits que tenen a veure amb la memòria democràtica a les Balears.

“Les investigacions no han tingut suport psicològic d’una manera professional i és un àmbit bastant desconegut encara”, explica el secretari autonòmic de Memòria Democràtica i Sectors Productius, Jesús Jurado, que remarca que un dels estudis multidisciplinaris serà precisament sobre “el dol de les víctimes i com s’ha suportat aquesta situació en l’àmbit de les Balears”. Jurado recorda que la llei balear de memòria “reconeix les víctimes del franquisme fins al quart grau de separació”, perquè “les famílies encara continuen patint, amb traumes que passen de generació en generació”, afegeix.

La psicòloga Maite Blázquez ha estat una de les impulsores d’aquesta iniciativa. Membre de Memòria de Mallorca i de la Comissió Tècnica de Desapareguts i Fosses de les Illes Balears, Blázquez remarca que la llei de silenci que el bàndol guanyador va imposar a les víctimes va ser cabdal per empitjorar el trastorn d’estrès posttraumàtic que la catàstrofe va provocar i que ha estès la seva xarxa sobre les generacions posteriors. “Ara mateix, encara trobam famílies amb vergonya de dir que tenen un familiar desaparegut”, apunta. “Perquè, a més de matar, varen continuar represaliant i varen negar la justícia. I encara tenim impunitat i feixistes a les institucions”, lamenta.

Les manifestacions del dol

Les víctimes del franquisme foren humiliades i hagueren d’amagar el seu dol. Cal tenir present que la vídua d’un republicà assassinat podia rebre represàlies només pel fet de vestir de negre. D’aquesta manera, moltes famílies s’instal·laren “en una cripta, un forat negre”, diuMiñarro, un entorn on no es transmeten les vivències per vergonya i humiliació, però sobretot per por.

“Les patologies apareixen en funció de cada persona, però una de les manifestacions més importants és una vida malenconitzada”, continua la psicòloga i psicoanalista. “Pot haver-hi fòbies i comportaments obsessius, però cal tenir en compte que cada persona respon d’una manera diferent”, detalla, a més d’apuntar que fins i tot es poden desenvolupar malalties físiques.

Miñarro també lamenta la manca de professionals de la salut preparats per atendre aquestes persones, en part a causa de la tardança a atendre les víctimes. “No reben la formació adequada i no estan en situació d’escoltar tant de dolor”, continua. Això fa que “els malsons i les fòbies s’interpretin com a patologies actuals i no a conseqüència de la catàstrofe social”, com “passa amb persones de més de 80 anys que ens hem trobat”, explica la psicòloga.

El catedràtic de Psicologia Social de la Universitat de Valladolid,Anastasio Ovejero, detalla com es produeix la transmissió del trauma entre generacions (Trauma y memoria en las víctimas del franquismo, 2020). La primera, la de les víctimes directes, “està desbordada psicològicament per fer el dol i resoldre la humiliació. Se senten culpables i estan avergonyits, i per això varen callar”, descriu. La segona generació, la dels fills, “hereta els traumes psicològics dels pares, però no tenen els recursos per superar-los”. A més de carregar amb aquests traumes, els transmeten a la tercera generació, la dels nets, que no s’imaginen què va passar ni ho poden representar amb paraules. Cal tenir present que aquesta generació també viu una Transició que no va satisfer les necessitats “de memòria, justícia i reparació”. En darrer lloc, Ovejero afirma que el trauma arriba fins a la quarta generació, la dels renets, malgrat que reconeix que encara manquen dades.

Les famílies dels assassinats varen patir de valent l’assetjament i la repressió, especialment les dones.Segons explica l’historiador porrerenc Bartomeu Garí, algunes “anaven a la presó si el seu familiar no s’entregava”. També feien amb elles “simulacres d’afusellaments”. “Les duien a un mur i feien com que disparaven”, afegeix. Garí relata, a més, els abusos sexuals de les dones que acudien a les autoritats a demanar per les víctimes i les dificultats que varen tenir per trobar feina o dur els fills a escola. I malgrat que “la situació es va anar normalitzant”, es va tapar el que va passar. “La gent no en parlava, era impossible xerrar-ne”, continua Garí, que es va trobar testimonis orals que li demanaven que “no ho comentàs molt” o “mantenir l’anonimat –cal tenir en compte que l’historiador porrerenc inicià els seus estudis a finals dels anys 90 i començaments de la dècada del 2000.

Les institucions, a marxa lenta

Allò cert és que la memòria, la justícia i la reparació han arribat molt tard per a les víctimes, comenta Martina Bauzà, advocada i membre de la Comissió de Drets Humans del Col·legi d’Advocats de les Illes Balears. “La llei estatal és del 2007 i parla de reparació moral i recuperació de la memòria personal i col·lectiva de les famílies, però no concreta gaire més”, diu, i apunta que eren les comunitats autònomes les que s’havien de posar a fer feina en aquest àmbit. A les Balears es va tardar quasi deu anys a desenvolupar una legislació autonòmica en matèria de memòria democràtica –les lleis de fosses i de memòria es varen aprovar els anys 2016 i 2018.

“La salut és un dret humà fonamental i aquest trauma l’afecta”, continua Bauzà, que també recorda que moltes víctimes moriran abans de saber on estan els seus éssers estimats.

Malgrat tot, les Balears són pioneres en l’esforç per recuperar la memòria democràtica i reparar les víctimes. Miñarro destaca la importància que siguin les institucions les encarregades d’impulsar-ne la reparació. “Si ho fa un govern, té un valor diferent que si ho fa una entitat, perquè les víctimes han de ser reconegudes per la institució”, diu.“Comparades amb altres comunitats presidides per socialistes, els polítics de les Illes han mostrat voluntat, però també s’ha de subratllar que les entitats memorialistes hi han estirat molt”, afegeix.

L’acompanyament psicològic del Pla de Fosses és “una passa fonamental” per aquesta experta, que també lamenta que “hagi arribat massa tard”. A més, els informes enriquiran un corpus de coneixement cabdal per a la salut democràtica. “Si no ho feim així, es pot arribar a la conclusió que el conjunt de la societat està malalta, que no hi ha democràcia”, assegura Miñarro, el qual remarca que els arguments de la dreta i de l’extrema dreta apel·len precisament a l’ocultació. “El sol fet de dir que no se n’ha de parlar significa que realment encara existeix un fantasma. No volen saber i si saben, ho volen amagar. No estan en condicions d’acceptar que tots els ciutadans tenen els mateixos drets i que cal la veritat”, lamenta.

Oficina de víctimes

A banda del Pla de Fosses, la Direcció General de Memòria Democràtica va posar en marxa una oficina per atendre les víctimes del franquisme. “Anam parlant amb unes 500 famílies i els donam informació sobre els seus éssers estimats”, apunta el director general d’aquesta àrea, Marc Herrero, que considera que aquesta atenció s’hauria d’implantar també “a escala estatal”.

A més, no es pot oblidar la tasca duita a terme per Memòria de Mallorca, entitat que va organitzar fa un any unes jornades sobre memòria i psicologia. “L’atenció psicològica als familiars és bàsica”, afirma la presidenta de l’associació Memòria de Mallorca, Maria Antònia Oliver, a banda de lamentar que sigui una mesura tan excepcional encara. “A Alemanya, quan vas a un arxiu on hi ha documentació d’un familiar teu, tens un psicòleg que t’acompanya a mirar els documents”, explica, i assegura que cal estar vigilants “perquè les coses no es desviïn”.