Fertilitzar oceans amb ferro per combatre el canvi climàtic

PalmaLa National Academy of Sciences dels Estats Units calcula que fertilitzar amb ferro determinades zones dels oceans del planeta podria servir per capturar entre una i quatre gigatones de diòxid de carboni l’any, tot i que actualment se n’emeten unes 15. L’investigador del Laboratori Interdisciplinari sobre Canvi Climàtic (LINCC) de la Universitat de les Illes Balears Luis M. Laglera posa en qüestió aquesta estimació, perquè “la superfície real on la fertilització pot tenir èxit és inferior a l’establerta pels teòrics”. Encara que la tècnica pot combatre el canvi climàtic, considera que és “un pegat” i que la millor solució és reduir dràsticament les emissions. També critica que es vulgui fer servir aquest mètode sense haver-ne estudiat primer els efectes negatius i reclama que es continuï amb la recerca científica en la qual ha participat.

Segons explica Laglera, la fertilització consisteix a tirar grans quantitats de ferro en pols de manera continuada a una zona de la mar on manqui aquest mineral. Això dispara la presència de fitoplàncton, o sigui, algues microscòpiques que absorbeixen diòxid de carboni fent la fotosíntesi. El CO2 deixa d’estar dispers a la superfície de l’aigua i queda fixat com a part d’aquests organismes. A més, el fitoplàncton atreu depredadors que se’l mengen i el defequen. El procés acaba quan les restes es dipositen al llit marí, es mesclen amb els sediments i el CO2 hi queda atrapat. Aquest procés es produeix de manera natural als oceans però amb molta menys intensitat. L’objectiu d’aquesta tècnica de geoenginyeria -manipular deliberadament les condicions climàtiques per contrarestar els efectes de l’escalfament global- és potenciar-lo.

El 2009, Laglera va formar part de l’experiment científic Lohafex, en què es va encarregar de monitorar els canvis biològics i químics resultants de la fertilització amb ferro en una zona de l’oceà Antàrtic. “Depenent de la comunitat ecològica que es creï una vegada s’ha fertilitzat amb ferro, el procés de retenció del carboni té un rendiment menor del previst”, comenta el químic, qui afegeix que això passa especialment a zones de l’oceà Antàrtic on hi ha poca presència de silici. De fet, aquest mètode només es podria aplicar al Pacífic equatorial, la major part de la mar de Bering i l’oceà Antàrtic. Laglera, que va fer recentment una conferència sobre el tema a Palma, diu que l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va establir una moratòria per aturar la fertilització ara fa una dècada i només permetia l’experimentació si estava molt justificada. L’objectiu va ser evitar que es fes un ús comercial d’aquesta tècnica, que interessava a determinades empreses privades. Laglera adverteix, però, que la fertilització torna a ser una proposta atractiva, malgrat que se’n desconeixen els efectes més nocius.

Solució o negoci?

Pau de Vílchez és el subdirector del LINCC i opina que darrere la geoenginyeria només hi ha un interès econòmic. “Com més tardem a reduir les emissions, hi haurà més veus que defensin aquestes propostes”, adverteix, i afegeix que “hem d’evitar arribar a una situació desesperada per no caure en solucions desesperades”. Ampliar i conservar els espais protegits existents és, segons De Vílchez, la millor solució per lluitar contra el canvi climàtic.