Ha fet una aiguada

PalmaHa plogut quasi tota la setmana arreu de les Balears: a Menorca, a Mallorca, a Eivissa, a Formentera, de dalt a baix i de baix a dalt. Ha estat un canvi de temps substancial, perquè veníem d’un règim de pluges escàs, d’una sequera sostinguda i –com diu la frase clàssica– pertinaç. En conseqüència, hem mudat també de conversa. De sentir habitualment frases com:

—Està tot sec com un os! Si no plou, no sé què farem.

Hem passat a unes altres com ara:

—Quina aiguada! Si no atura de ploure, per mi tornarem granots.

Totes dites sempre amb èmfasi i amb convicció. Afortunadament, almenys en el moment d’escriure això, les pluges no han comportat cap episodi destructiu ni letal, amb la qual cosa molts també han pogut declarar allò de:

—Plou molt, però plou amb coneixement.

I sinònims com ara “plou bé”, “plou a les bones”, etc., que tenen la gràcia de donar a entendre que la mateixa pluja té la capacitat de decidir si plou d’una manera o d’una altra. O que, senzillament, la pluja fa bé o malament la seva feina, segons el dia. O segons el lloc, com a la meravellosa cançó de Raimon: “Al meu país la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa; / si plou poc és la sequera, / si plou massa és un desastre. / Qui portarà la pluja a escola? / Qui li dirà com s’ha de ploure? / Al meu país la pluja no sap ploure”.

En aquesta ocasió dèiem que sí que ha sabut ploure, tret si de cas d’alguns aiguats a Menorca, i també a la serra de Tramuntana, especialment a Fornalutx i a Sóller, que, com dèiem, tampoc no han deixat, per sort, danys que s’hagin de lamentar. Però sí que ha deixat sense validesa, en aquesta ocasió, una altra conversa recurrent –si més no entre mallorquins– els dies de pluja:

—Si plou, farem com els de Sóller.

—I què fan, a Sóller?

—La deixen caure.

No a Sóller sinó a Síller, al coll de Síller, per devers la Cala de Sant Vicenç, hi va haver un incendi també aquesta setmana, que aviat va estar sota control i que va cremar una vintena d’hectàrees de càrritx. Això no vol dir que no fos greu: tots els incendis són greus, sobretot quan, com aquest, han estat provocats per la mà d’algun idiota. O d’algun desaprensiu. O d’algun desaprensiu que, a més, és un idiota.

Però ara no parlam de foc, sinó d’aigua. La causa de tanta pluja ha estat una borrasca anomenada Blas, i aquí arribam a una qüestió a tenir en compte, i és la capacitat d’innovació lingüística dels serveis meteorològics. Com va escriure el valencià Bernat i Baldoví, per cridar l’atenció sobre un tema que considerava rellevant: “Ací farem punt i coma, que el passatge té collons”.

Que les borrasques tinguin nom de persona ens hi haurem d’acostumar, perquè ja hem entès que és un sistema de denominació que s’aplica a les diferents zones en què es divideix el continent europeu (nosaltres quedam inclosos en la zona que agrupa Portugal, Espanya i crec que França), però no deixa de ser un altre doi que haurem copiat als americans i que fa una mica bastanta de rabieta. Ara bé, en el repertori meteorològic que depèn de nosaltres mirem de tenir més gràcia, que tampoc costa tant. Aquests dies, per exemple, davant de la possibilitat que la borrasca Blas es convertís en una espècie de tempesta tropical, ha circulat un neologisme espantós per denominar el que hauria estat el resultat d’aquesta transformació: “medicà”. Aquesta paraulota seria el resultat d’afegir les dues primeres síl·labes de la paraula “mediterrani” i la darrera síl·laba de la paraula “huracà”, i el seu significat seria, òbviament, “huracà mediterrani”, una cosa, per altra banda, insòlita perquè a la Mediterrània no hi ha huracans, sinó, precisament, borrasques. S’entén la necessitat de trobar una paraula nova per designar una cosa que no havia passat mai, però “medicà” en aquest sentit d’“huracà mediterrani”, o “tempesta tropical mediterrània” (un contrasentit) tindria diversos inconvenients. El primer i més obvi, l’homofonia: sona exactament igual que una altra paraula ja existent, “medicar”, és a dir, “administrar medicaments o remeis (a un malalt)”, segons el diccionari. I segon, la producció de noves paraules a partir de la suma de síl·labes o lletres de paraules ja existents és d’una pobresa remarcabale. Recorda el “ligre” (un malaurat encreuament entre lleó mascle i tigre femella, totalment desaconsellat pels biòlegs, i que, a més, té un nom lleig), o aquests bars i negocis batejats amb síl·labes dels noms dels amos (que sovint són parella): Bar Jaira (de JAIme i RAmona), Electrodomésticos Namon (de PedroNA i RaMON), i així successivament. Hem de desitjar que les baixes pressions d’estil tropical no vinguin a instal·lar-se a la Mediterrània (perquè serà una altra senya del canvi climàtic, i perquè sona d’una manera particularment alarmant), però si ho fa, mirem de batiar-les d’una manera una mica més presentable.

En fi, a banda de les bromes sobre els personatges d’Epi i Blas a Barri Sèsam, les pluges d’aquests dies ens han deixat els inevitables col·lapses circulatoris (nogensmenys, hem de pensar que ha plogut fins i tot a Llucmajor i a la Marina de Llucmajor), sobretot a Palma, a la via de cintura i les autopistes de les quals ens sentim tan orgullosos. Ha plogut aigua de bombolla, ha caigut aigua a perfellons o a forfollons, ha fet aigua a voler, ha fet una barrumbada grossa, hi ha hagut brou per na Bet i sa mare. I hauríem de començar a entendre que, si una borrasca pot fer una cosa tan estranya com anar-se’n havent fet uns dies de vent (la setmana passada) i després tornar per amollar unes pluges torrencials, vol dir que qualque cosa important passa damunt nostre.