Què ha fet Sant Antoni per encendre tant la festa

PalmaPotser resulta difícil de creure per a la gent menor de 40 o 50 anys. Però hi va haver un temps en què Sant Antoni no era gens gloriós, i no fa tant. “Els anys 60 va tocar fons a Manacor. Els coneguts com a sobreposats ajudaven els dimonis. Els dimonis anaven a ballar davant ca seva en senyal d’agraïment. La comitiva deixava murta a terra, davant la casa, com a senyal que ja hi havien ballat. Els fills la retiraven tot d’una, perquè que t’haguessin ballat davant ca teva feia pagès, antic, i podia significar que ningú no volia ser la teva parella”. Així ho ha recollit l’historiador manacorí Antoni Vives a diferents investigacions.

L’historiador recorda que, “en aquell moment, la societat volia fugir de tot allò que estàs vinculat al món del camp, perquè era primari, ignorant”. “La gent renegava d’aquesta realitat perquè hi havia unes ganes de ser moderns, i Sant Antoni no ho era gens a ulls d’aquella societat que precisament vivia un moment d’abandonament del camp i d’explosió del turisme”, afegeix. El mateix procés es va donar també a Artà, però “amb menys intensitat”. “En tot cas, la crisi va ser una mica abans, perquè als anys 70 quan es començava a recuperar a Manacor, a Artà ja tenia més dinamisme”, explica Antoni Vives.

Segurament per això els adolescents del Llevant dels anys 80 anaven a Artà. “Ens cridava l’atenció aquell sentiment, aquella festa a la qual els joves s’havien enganxat. Jo ho puc dir perquè ho vaig viure: vàrem descobrir el Sant Antoni vibrant i participatiu a Artà”, recorda el periodista i dinamitzador Antoni Riera, qui també ha estudiat les diferents etapes de la festa. “És cert que el boom del turisme va implicar una fuita de tot allò que tingués a veure amb el camp, fins al punt que algunes cases no obrien la porta quan els avisaven que venien els dimonis a ballar”, explica. “Això s’havia viscut a Manacor on es veien petits grupets devora els dimonis, enmig d’un distanciament generalitzat de la festa”, afegeix Riera.

Entre els finals dels anys 60 a Artà, on mai no va caure tant l’interès, segons els estudiosos, i els anys 70 en el cas de Manacor, es produeix una primera revifada de la festa. Per què?“Perquè hi comença a haver una gent formada i amb inquietuds que s’adona que es tracta d’un patrimoni cultural important i que precisament reconnecta amb allò genuí, quan ja el turisme començava a tenir impacte sobre la pèrdua d’identitat”, assenyala Antoni Vives. “A partir d’aquell moment, passa una cosa molt important: Sant Antoni comença a ser no només el patró dels animals i els pagesos, sinó també el patró oficiós dels municipis, perquè hi comença a haver un orgull de poble, de voler pertànyer a la festa”, continua l’historiador. Amés, a Manacor es recorda la figura del capellà Mateu Galmés, que venia d’Artà i que va transmetre d’alguna manera aquell entusiasme.

Sant Antoni també va viure temps de poca eufòria a sa Pobla, però no tan accentuats perquè la celebració patís una crisi pel rebuig d’una part de la societat, sinó perquè “era un protocol més bàsic: anar a completes i en sortir menjar una espinagada, i poca cosa més”, explica el cronista de sa Pobla Joan Payeras. “Però parlam de fa uns 70 anys. A partir d’aquell moment, i aquesta és una clau,═es comencen a incorporar elements que ara sembla que hi han estat sempre, i el que fan és començar a cridar l’atenció i connectar sobretot amb la gent jove. És el cas dels Caparrots”, afegeix Payeras.

Després van venir el clamater, tallers de ximbombes, la festa a les escoles i el piromusical. “Ja no era cosa d’anar a missa i veure la comitiva, sinó d’un programa més complet amb el qual cadascú se sentia identificat. No hem d’oblidar una cosa:els dimonis han anat agafant protagonisme arreu, no només a sa Pobla, i això als nins i al jovent els resulta més atractiu. El dimoni ja és més venerat, esper que se m’entengui bé, que sant Antoni. Té molt d’atractiu”, assegura el cronista.

Tot plegat ens acosta als anys 90, on “entren en joc els que havien estat infants una dècada enrere i ja havien sentit parlar de Sant Antoni a casa i, molt important, a l’escola. La tasca dels centres educatius, ensenyant les tonades, impulsant la festa, fent que els més petits tinguin ganes que arribi Sant Antoni, va ser clau”, recorda l’escriptora i musicòloga Bàrbara Duran, qui afegeix que “aquelles generacions i les següents van crèixer dins la festa”. “Es va conrear un sentiment de pertinença que va ser definitiu per a l’eclosió dels temps actuals”, remarca.

La música i la glosa

La música i el glosat han jugat també un paper fonamental en aquesta embranzida imparable de Sant Antoni. “Els nins i els joves aprenen la tonada, alguns aprenen a glosar, i es desenvolupa un sentiment, una emoció, que t’acompanya des de petit. Són petits rituals que molts estudiosos ens expliquen que desenvolupen el sentit d’ubicar-te dins el grup, dins la societat. Aquest procés l’hem viscut i és meravellós”, assegura la musicòloga.

“El dia del primer ball d’enguany, a Manacor hi havia un nin que no tenia més d’11 anys. Em va emocionar veure com ell mateix flipava, feia gestos de victòria, perquè era a primera fila. Sant Antoni avui és una festa tan transversal que el jovent l’espera més que cap altra celebració, perquè et fa sentir part d’un poble, d’un grup, i et reforça un sentiment d’identitat i pertinença”, explica el periodista Antoni Riera. “M’atreviria a dir que és un ritu iniciàtic per a molts adolescents, el moment més esperat per poder volar, perquè els pares et deixin per primera vegada anar amb els amics”, diu Duran.

En unes quantes dècades, Sant Antoni ha passat de ser marginal a ser la festa amb més seguidors que es fa a les Balears. Tot i la massificació d’ara, “els patronats ho estan gestionant bé, saben respondre i trobar maneres d’organitzar-ho sense perdre l’essència”, conclou l’experta.

Pollença: de perillar la festa a un pi multitudinari

La fita més destacada del Sant Antoni pollencí és el pi. Una pujada que també serveix per retratar l’evolució recent d’aquesta celebració. “Durant els anys cinquanta, la festa de Sant Antoni, i el pi en particular, varen entrar en decadència, al mateix temps que desapareixia la pagesia”, explica l’historiador Pere Salas, qui ha aprofundit en la recuperació de la festa. “Es deixaren de celebrar fins i tot les completes, símptoma que la modernitat donava l’esquena a la tradició, com també que el clergat local es desfés per complet de la part cívica de la festa a partir de 1950, en extingir-se l’antiga obreria”, afirma. Al mateix temps, l’estat franquista “desplaçava al diumenge més pròxim les festes que no fossin de guardar”. “Tot anava en contra de Sant Antoni, que semblava en fase terminal”, assegura. Salas també recorda que, ja abans de la democràcia, “es varen començar a repartir botifarrons i carn per torrar a la finca on anaven a cercar el pi, perquè eren quatre rates”. “Va funcionar”, afirma. Mentre que les completes i les beneïdes havien desaparegut durant anys, el pi resistia i avui, unes dècades després, aglutina milers de persones a la plaça Vella i encara moltes més davant la pantalla d’IB3.

Amb la democràcia es varen anar recuperant parts de la celebració i els foguerons, que havien quedat reduïts a la mínima expressió, “varen començar un camí ascendent, gràcies a la reconversió en modestes i modernes falles, amb premis inclosos per part de l’Ajuntament”, explica Salas. El 1976 varen tornar les beneïdes i ara, “com passa a municipis com Muro i d’altres que en fan, el més significatiu és la presència d’animals domèstics de tota classe”, no només bèsties del camp. “Era un símptoma més de l’adaptació de la festa al món actual”, assenyala l’historiador. Tant Salas com Joan Payeras, el cronista de sa Pobla, asseguren que tots els Sant Antoni han sabut “incorporar elements moderns, amb beneïdes i festes pensades també per als joves”.“La capacitat d’adaptació i la implicació del poble és la clau de l’èxit actual, arreu”, asseguren ambdós.