Figa, betlem, poma, cotorrí i altres eufemismes, tot per no dir cony

PalmaFufa, conillet, figa, betlem, petxina... D’eufemismes per referir-se a la vagina n’hi ha per triar. Els més nostrats fan sobretot referència al món de la naturalesa. N’hi ha del món de la mar, com ara anxova, copinya o bacora. I, encara més, de la terra: poma, carxofa, tàpera, patata, gírgola, tramús... Alguns d’aquests sinònims populars, fins i tot, són contraris: conillet i cova, o cotorra i gàbia. Però també trobam diverses maneres de dir una mateixa cosa: betlem, gruta o cau. Dins aquest darrer camp semàntic és on es troben les fórmules amb connotacions més negatives, com ara forat, trau o trinxa.

Però per què tants d’esforços per no dir simplement cony? “S’espera que la dona no parli de sexe ni que flastomi. Han d’emprar eufemismes”, argumenta la filòloga i professora doctorada de la UIB Maria del Mar Vanrell, que també és coordinadora del Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears. En canvi, afegeix, “d’un home sí que s’espera i s’encoratja que ho faci, i com més, millor, perquè es considerarà més mascle”. Si bé hi ha diferències entre qui pot parlar explícitament de sexe i qui no, això no depèn de si els genitals són masculins o femenins, segons Vanrell. “No només s’ha evitat dir la vagina pel nom, sinó també al sexe masculí i a tot allò que tingui a veure amb relacions sexuals pel simple fet que no s’admet que les dones parlin d’aquestes qüestions”, manté.

Els diminutius

Més enllà de la varietat de termes, Vanrell destaca la manera amb què els pronunciam, com ara amb la forma diminutiva. L’experta considera que “referir-se al sexe femení en diminutiu és una manera d’atenuar o mitigar la transgressió que suposa que, com a dones, puguem fer referència al nostre sexe o al sexe en general”. “Ara, l’ús de diminutius no només el trobam a l’hora de fer referència al sexe femení o masculí, sinó també com un apel·latiu afectiu en general: nina o al·loteta”, apunta la professora. 

En aquest darrer cas, subratlla que el context és important. “Mentre sigui entre persones en què hi ha confiança, no és un problema. Ara bé, quan l’uses amb algú amb qui no tens una relació de proximitat, ja és tota una altra qüestió. El fet d’usar diminutius amb persones que no coneixes o en un context professional –per exemple, dir ‘al·loteta’ a la infermera que t’atén– és una manera de minoritzar, infantilitzar i desautoritzar les dones”, adverteix. En aquest sentit, recorda que també “és habitual emprar els noms de pila per referir-se a personatges públics femenins –per exemple, na Francina–, mentre que no és tan habitual fer-ho amb personatges masculins –en Bauzá”.

Sigui com sigui, tot el renou que generen aquests conceptes dona lloc a un problema encara més gran, que és que “no sabem com anomenar-la”, d’acord amb la filòloga. Per exemple, “a l’hora d’adreçar-se a un especialista, pot ser un inconvenient i que no sapiguem explicar ben bé què ens passa i on és que passa, o que, per exemple, confonguem vulva amb vagina”. En definitiva, diu Vanrell, “sembla que de sexe només en podem parlar per fer-ne befa i ja està”. “Si no ens podem referir lliurement al nostre sexe, malament anam. Continuarà sent una cosa amagada i tabú”, conclou.