Figa flor, coll de dama, hivernenca

Palma“Una figa per ser bona ha de tenir tres senyals, clivellada, secallona i picada de pardal”

Aquesta glosa, entre d’altres, em cantava l’amo en Guillem Coves trescant pel figueral de Son Rossinyol. Cantava cançons del camp amb una veu clara i profunda i sabia reconèixer totes les castes de figues de la seva finca, que eren ben diverses. A mi m’agradava molt escoltar-lo mentre omplíem el paner. Ara no destriaria les coll de dama, ni les paratjals, ni les martinenques ni qualsevol altra de les que m’anomenà però sí que tenc ben present aquells moments i enyor tenir algú que me n’ensenyi amb tanta saviesa i estimació per la terra, una terra on les figueres han forjat el paisatge i han bastit un sistema de vida.

Segons se’ns descriu en el llibre Les figueres a les Illes Balears, de Montserrat Pons i Boscana, sembla que les primeres figueres que es cultivaren foren a la Mediterrània oriental en època neolítica (8.000 aC). Molt més tard els fenicis foren els encarregats de transportar la figa cap a occident. Així, aquesta petita fruita s’anà escampant d’Egipte cap a Israel i d’allà a Grècia, on fou un dels aliments indispensables dels atletes. A les nostres illes les figueres foren introduïdes pels mateixos pobladors o gràcies als excrements d’algunes aus que contenien llavors a punt de germinar. En el cas d’Eivissa, foren els fenicis els qui hi traslladaren varietats cultivades i la fama del seu fruit, durant el domini romà, fou conegut per tot l’imperi i lloat per Plini a Història Natural.

La gran consideració per les figueres a la nostra terra al llarg dels segles es fa palesa en la documentació escrita on apareix referenciat el cultiu o el figueral, com els testaments, els contractes de compravenda o d’arrendament o els pactes per fer els clots on sembrar la figuera.

Com que no vull cansar amb resums històrics, voldria assenyalar la importància de la creació a Mallorca de la Real Sociedad Económica de Amigos del País el s. XVIII, fet clau que afavorí l’impuls del cultiu i inicià la comercialització de les figues seques. Perquè ens en facem una idea, el segle XIX arribà a ser el cultiu més important en extensió d’entre els fruiters de les Illes i, amb l’arribada de la fil·loxera a final d’aquest mateix segle, s’aprofitaren les síquies on abans havia crescut la vinya per plantar-hi figueres, ametlers i garrovers.

Aprofitament en conserva

Aquesta afecció s’emmirallà de manera desigual en els receptaris perquè la figa es consumia fresca, sobretot la de bona qualitat. I era un aliment nutritiu de baix cost. Les figues més petites i de classe inferior es destinaven al bestiar. Tanmateix, les receptes que en trobam es destinen a l’aprofitament en conserva, ja sigui en forma de confitura, arrop o seques. L’arrop s’obté de les fiques pelades i bullides en aigua. La melassa que se n’obté es cola amb un sedàs o una gasa i s’estotja en pots tapats amb un drap banyat d’esperit. El figat menorquí es cuina de manera similar, tal com llegim a De re cibaria, només que no s’eliminen les llavors. Tanmateix la conserva més popular són les figues seques, figues xereques a Eivissa, macerades amb herbes com el fonoll i la farigola, a vegades regades amb algun alcohol com el licor d’herbes o l’aiguardent. Les figues i les herbes es van intercalant molt estretes dins alfàbies i pots de vidre que es tanquen de manera hermètica i es guarden dos o tres mesos abans d’obrir-los.

Per a la recepta d’avui recoman emprar figues fresques, ara que n’és el temps. Pot servir com a entrant o com a postres si hi afegiu una mica més de sucre. Esper que sigui del vostre gust.