La figura de l’intèrpret, cada vegada més normalitzada

PalmaL’any 1936 es constituí la Confederació Estatal de Persones Sordes (CNSE), una entitat que, juntament amb la seva xarxa associativa, ha fet possible la divulgació i el coneixement de les llengües de signes espanyola i catalana. Fou un 14 de juny, i aquest dijous va fer quatre anys que el Consell de Ministres el declarà el Dia de les llengües de signes.

“La presència d’intèrprets en actes públics ha contribuït al fet que la societat vegi la llengua de signes amb més normalitat”. Així ho explica la intèrpret de llengua de signes de la Federació de Persones Sordes de les Illes Balears i del Consell de Mallorca, Ana Rosa Abejón.

L’intèrpret de llengua de signes actua com a pont de comunicació entre una persona sorda i una d’oient i de cada vegada més, és més present arreu, ja sigui en programes de televisió, en conferències o en actuacions teatrals, entre d’altres.

Fa 22 anys que Ana Rosa es dedica, professionalment, a la interpretació de llengua de signes i diu que el canvi “ha estat impressionant”. Fa 20 anys, “quan acabaves una interpretació, tothom et donava l’enhorabona. Ara això ja no passa, i és molt bon senyal”.

El Consell de Mallorca, segons explica Abejón, va ser una administració pionera dins l’àmbit estatal a l’hora d’implantar la llengua de signes en la seva comunicació amb els ciutadans sords. Era l’any 2012, abans que existís la legislació.

Abans, la Llei 27/2007 reconeix les llengües de signes espanyoles i les considera llengües vehiculars. “És important aclarir que no es tracta que el sord es comuniqui únicament en llengua de signes, sinó que aquesta serveixi com a llengua vehicular, perquè és la que necessita per accedir a l’educació i a la cultura”, assenyala Abejón, igual que la resta de les llengües naturals donen resposta a la necessitat d’interactuar amb l’entorn.

Diversitat lingüística

La societat, en general, tendeix a pensar que la llengua de signes és universal, segurament això és degut que, “com que no és una llengua oral, la veim com un mena de codi aritificial, similar al morse o al braille”, explica Abejón. Però allò que la diferencia és que la llengua de signes té gramàtica i els codis, no. En realitat, existeixen tantes llengües de signes com llengües orals hi ha.

A Mallorca, hi conviuen la Llengua de Signes Espanyola (LSE) i la Llengua de Signes Catalana (LSC). Segons els lingüistes, la coincidència lèxica entre totes dues llengües oficials del territori és superior al 70%. “La presència a les Illes d’intèrprets de llengua de signes formats a Catalunya ha influït moltíssim en el fet que algunes paraules catalanes s’hagin implantat en la parla del dialecte de les Balears”, assenyala Abejón, qui afegeix que “també hi ha una gran influència de la variant valenciana, a causa que el primer col·legi de persones sordes de les Balears que va existir el va obrir un grup de monges franciscanes de València”.

Pel que fa a l’aprenentatge de les llengües de signes, molta gent pensa que les persones amb alguna discapacitat auditiva tenen més dificultats per aprendre idiomes, però no és així.

Per a una persona oient i que parla una llengua romànica no és difícil aprendre una altra llengua de la mateixa família. Però la cosa es complica quan, per exemple, volem aprendre rus o japonès. El mateix ocorre amb la llengua de signes, afegint-hi que ens enfrontam a un sistema completament diferent. La llengua té com a caraterística la tridimensionalitat, per la qual cosa, explica Abejón, “cognitivament han de posar-se en funcionament mecanismes diferents dels que utilitzam quan aprenem llengües orals, cosa que la fa més especial encara”.