“El meu fill es va intentar suïcidar. No va suportar la violència del meu marit”

Palma“El meu fill petit es va prendre una capsa de pastilles, es va intentar suïcidar. El gran el va haver de fer vomitar, i a l’hospital li van fer un rentat d’estómac”, explica Deborah Cañellas, de 42 anys. Aquest va ser l’episodi en què va culminar tota la violència que havien rebut ella i el seu fill per part de l’exmarit, que no n’era el pare. “No ho va suportar. Fins aquell moment no va dir res perquè pensava que m’havia de protegir”, recorda ara, que fa prop de dos anys que ja no està amb el seu agressor. En el seu cas, els fills van ser clau tant per sortir de la situació de maltractament com per recuperar-se’n psicològicament, i actualment és coordinadora de Venus sense Cànon, una xarxa de dones que han patit violència. Recursos com aquest, el suport institucional i una legislació més protectora amb els fills han fet que, en dos anys, gairebé s’hagin duplicat el nombre de casos de violència de gènere que –com el de Cañellas– tenen un menor en situació de risc. A les Illes, aquesta xifra ha passat de 48 el 2021 a 88 el 2023, segons el Sistema de Seguiment Integral de Casos de Violència de Gènere (VioGén) del Ministeri de l’Interior.

El sistema VioGén monitora els casos de violència masclista que estan en seguiment policial per comunitats autònomes. Però no va ser fins al 2020 que es van començar a comptabilitzar els casos amb menors, els quals –a més– es classifiquen segons si estan en situació de vulnerabilitat o de risc. Aquesta darrera situació es dona quan “la violència exercida per l’agressor sobre la víctima es podria estendre a altres persones properes, especialment als menors” i pot incloure, per exemple, la violència vicària. Així, el nombre de casos de violència de gènere actius a les Illes amb data d’octubre del 2023 és de 3.513, 1.703 dels quals són de víctimes amb menors a càrrec. Entre aquests, s’ha detectat que n’hi ha 404 en situació de vulnerabilitat i 88, en situació de risc. I són aquests darrers els que més han crescut d’ençà que es fa el recompte, però no de manera proporcional al nombre de mares víctimes. És a dir, mentre que la xifra de casos en general ha crescut un 23% entre el 2021 i el 2023 –de 2.844 a 3.513–, el de menors en situació de risc ho ha fet un 83%.

Recursos realment transversals

Aquest increment també s’ha percebut al Servei d’Atenció Psicològica a la Violència de Gènere, que gestiona el Consell de Mallorca, però que presta la fundació IRES. La coordinadora del servei, Ángela Andújar, vincula aquesta tendència amb el fet que “es denuncia més perquè hi ha més conscienciació i més atenció”. Concretament, el nombre de menors que reben atenció psicològica dins el seu programa va pujar un 44% el 2022 en comparació amb el 2021, mentre que aquest 2023 ho ha tornat a fer un 33%. En termes absoluts, enguany ja han atès 78 menors i 89 mares. Que cada vegada hi hagi més dones que protegeixin els fills de la violència masclista també té a veure amb els recursos, que estan més preparats. “Quan ve la mare que és víctima de violència, ja podem detectar si hi ha menors que l’han patida, i ens els deriven”, explica. La coordinadora insisteix que és important la intervenció “perquè entenguin què els està passant i puguin explicar la seva història personal”. Per això, continua, s’adapten a cada edat –entre els 5 i 18 anys– i en les etapes més primerenques usen el joc com a eina principal. 

“En general, hi ha una demanda in crescendo”, manté Andújar, qui destaca que és un servei que fa uns anys que està actiu, i que cada vegada coneix més gent. A més, un canvi legislatiu ha fet que els menors no necessitin el vistiplau dels pares per rebre aquesta atenció psicològica, sinó que simplement n’han de ser informats, la qual cosa ha facilitat l’accés d’alguns menors. Per tot plegat, Andújar diu que “el servei ha d’incrementar els professionals” i espera tenir “més mitjans”. Tot i això, en els pressupostos que ha aprovat aquesta setmana el Consell de Mallorca es preveu un descens de 70.000 euros en la partida d’Igualtat.

Precisament, Deborah Cañellas ha estat fins fa poc una de les usuàries d’aquest servei, però no hi va arribar motu proprio. La manera com hi va accedir també és simptomàtica de com ha evolucionat l’abordatge d’aquests casos, que comença a ser realment transversal. “Va ser el psiquiatre del meu fill que em va derivar a la fundació IRES”, assegura Cañellas. “En un primer moment, hi vaig anar forçada per ajudar-lo”, reconeix, però després d’haver fet un any de teràpia assegura que amb ella van fer “un treball impressionant”, tot i que encara necessiti “fer molta feina”. “Estic en procés. Al final, vius amb això”, admet la dona, que, a banda de les seqüeles psicològiques –por d’anar tota sola el vespre o manca d’autoestima–, n’ha tingut de físiques –hipotiroïdisme a causa de l’l’estrès– i d’econòmiques –un deute de 20.000 euros que el seu exmarit la va obligar a contreure.

En la història de Cañellas, els fills –de 13 i 18 anys– han estat una peça clau en tot moment, fins i tot a l’hora de denunciar, atès que no ho va arribar a fer perquè ells li ho van demanar. “No varen voler passar pel procés. El petit encara va a teràpia, i està medicat, i el gran viu amb mi, però no m’ha perdonat”, apunta. Si bé això li impedeix tenir la consideració oficial de víctima, sí que ha pogut accedir al servei d’atenció psicològic d’IRES, per al qual no cal denúncia. “Se’n surt. Hi ha recursos. És important que les dones demanin als seus metges de capçalera, a l’infermer, al fisioterapeuta, que les poden derivar a l’IBDona o a un treballador social”, anima Cañellas, que és zeladora a tres centres de salut diferents, perquè ha de fer jornades extres per recuperar-se de la violència econòmica que va patir. 

Una justícia que vol canviar

Juntament amb els recursos adreçats a les víctimes, les lleis i el sistema judicial són clau a l’hora d’encoratjar les dones amb fills per sortir de la violència masclista. L’advocada Altamira Gonzalo, expresidenta de l’Associació de Dones Juristes Themis, subratlla que “ha canviat molt la mirada cap als nins quan hi ha una situació de violència: ara hi ha més sensibilitat social davant les repercussions que poden rebre, i les primeres a assenyalar-ho han estat les mares”. La primera passa en aquest canvi, segons Gonzalo, ha estat “considerar els menors víctimes directes de la violència de gènere, i tractar-los com a persones que pateixen i que són més vulnerables perquè estan en ple desenvolupament de la seva personalitat”. Simplement, això ja és “una explicació de l’augment en el nombre de menors afectats per aquestes situacions: abans no eren ni tan sols una xifra”, adverteix la jurista. 

Ara bé, mentre que la llei avança cap a una protecció més àmplia del menor i la mare, els jutges encara es resisteixen a aplicar-la. “La Llei de protecció integral de la infància –coneguda com a llei Rhodes–, del 2021, preveu que, quan el menor hagi presenciat violència de gènere, les visites amb el pare se suspenguin i, només excepcionalment, el jutge podrà acordar-les quan es consideri el millor per al fill. Però la realitat és el que el 2022, segons les dades del Consell General del Poder Judicial, només se’n va suspendre un 14%. És a dir, l’excepció ha esdevingut la norma”, argumenta l’advocada. El problema, afegeix, és que “manca una perspectiva d’infància a la justícia, que permeti valorar les necessitats dels menors”. 

De fet, Themis va elaborar el 2021 un estudi a les Balears a partir de 101 resolucions judicials per avaluar en quina mesura es tenen en compte els interessos dels infants i adolescents en procediments de família. Algunes de les conclusions van ser que un 67% de les sentències ignora la violència de gènere per determinar la custòdia i règims de visites dels infants; que un 9,9% reconeix que els menors estan afectats per la violència de gènere, però no els considera víctimes, i que –tot i que està prohibit– va haver-hi un 7,9% de casos de violència de gènere en què la custòdia es va atorgar al maltractador. Davant d’aquests fets, Gonzalo alerta que “un maltractador no canvia pel fet que hi hagi una ruptura o un divorci” i que la manera de continuar exercint la violència “és a través dels fills”. “Això paralitza molt les mares, perquè el jutjat no acorda mesures de protecció eficaces”, critica. Quant a aquesta problemàtica, la membre de Themis declara que calen “bons diagnòstics de risc, fets per unitats multidisciplinaris i especialitzats –amb forenses, psicòlegs, psiquiatres i treballadors socials–, fet que val doblers, però és summament necessari”.

Isabel –nom fictici–, que també forma part de les Venus sense Cànon, confirma que el resultat del divorci del maltractador condiciona l’experiència de les víctimes. “Nosaltres, les que hem patit la violència, volem sortir-ne, però ells continuen en el mateix punt, i volen fer-te encara més impossible la vida”, manté la dona, que també té una filla que ha patit els estralls de la violència masclista. En aquest cas, la nina va desenvolupar anorèxia. Isabel afirma que hi ha moments de debilitat després de separar-se de l’agressor: “Trontollam i pensam que no ho podem suportar, que no ha valgut la pena”. No obstant això, què les anima a ser, cada vegada més, les mares que treuen els fills de la violència? Isabel ho té clar: “Primer, rebre ajuda terapèutica i recuperar la confiança. Segon, poder rebre ajuda econòmica, si has quedat sense feina. I tercer –i sobretot–, tenir a l’abast una xarxa de dones que han patit el mateix que tu”.