Els fills de la postguerra

PalmaE n guanyar la Guerra Civil, Franco, ple d’orgull patriòtic, decidí donar l’esquena al mercat internacional. Estava convençut que Espanya es podia abastir amb els seus productes. Fou l’inici de l’etapa de l’autarquia (1939-1959), durant la qual l’Estat intervingué en l’economia i restringí al mínim qualsevol activitat comercial amb l’estranger. Aquell experiment tindria greus conseqüències per a una població ja arruïnada per la guerra. La manca de queviures dels coneguts ‘anys de la fam’ imposaria les cartilles de racionament d’articles de primera necessitat, en circulació fins al març de 1952. A les Balears, tanmateix, tanta fam es pogué mitigar gràcies al camp.

Jaume Estrany nasqué a Mancor de la Vall el 1942. És el petit de dos germans. Avui, a 81 anys, recorda quin va ser el secret per superar les penúries de la postguerra en un poble situat als peus de la serra de Tramuntana: “Aquí sempre es deia: ‘A qui té oli i blat, no li falta bon menjar’. La Serra va constituir el nostre rebost. Una altra frase que també vaig sentir molt era: ‘A Mancor, en els anys de la fam, quan no tenien figues, pegaven al brancam’. A Palma, en canvi, no tenien brancam on pegar; a posta allà ho degueren passar pitjor”.

La família d’Estrany, tanmateix, gaudia d’una posició econòmica més acomodada que la resta. La seva mare era la comare del poble i els seus padrins tenien possessions, des d’on es dedicaven a comprar i vendre oliva. “Durant els anys d’autarquia –apunta– totes les finques havien d’entregar a l’Estat una quantitat determinada d’oliva. Els terratinents estaven ben pendents dels estimadors, que eren els qui s’encarregaven de visitar i controlar els esplets. Com menys n’entregaven a l’Estat, més en podien vendre”. Aquest fill de la postguerra insisteix que el camp va ser la salvació de la Part Forana: “Malgrat que hi hagué gent que ho passà malament, ningú no morí de fam. Hi havia molta de solidaritat. Ma mare, per exemple, com que a casa estàvem bé, solia cedir a altres veïns més desafavorits la seva porció de la cartilla de racionament”.

De les estretors a l’opulència

A deu anys, Estrany va anar a estudiar a l’Acadèmia d’Inca. Després entraria a fer feina a l’oficina de l’hotel Albatros d’Illetes (Calvià). Al cap de quatre anys, en fer els 24, decidí canviar d’aires: “Vaig notar que jo no era per estar tancat entre quatre parets. Un dia la propietària de l’hotel m’animà a muntar una granja de pollastres. Era un aliment molt sol·licitat per als pícnics que preparàvem als turistes quan sortien d’excursió. Llavors vaig aprofitar que a Mancor es venia un solar a bon preu per fer realitat el projecte”.

En ple boom turístic, el negoci d’aquella granja funcionà molt bé: “En distribuïa sobretot entre els hotels de Calvià, on ja tenia contactes. Després vaig voler diversificar l’oferta i vaig dur de Manchester indiots blancs, que acabaren tenint més sortida que els pollastres”. De cop, de patir les estretors de la postguerra, Estrany es trobà en una Mallorca que nedava en l’opulència. La gent anà abandonant les feixugues tasques del camp per anar als hotels, on podien fer feina a cobro i amb un sou mensual assegurat: “Els qui feren més doblers foren els cambrers, que estaven de cara al públic. Sovint el que guanyaven de propines era més que el que cobraven amb la nòmina”.

Ara el mancorí reconeix que ‘la gallina dels ous d’or’ només cloqueja per a uns pocs. “El turisme va significar una font d’ingressos important per a molta gent. Avui, però, no estic gens content amb el que tenim. Amb prou feines els treballadors del sector es poden pagar una casa amb el que guanyen. La indústria s’ha desbocat. Mallorca està massa explotada. Fa anys que hauríem d’haver redreçat la situació”.

El silenci de la por

Un altre testimoni de la generació de 1942 és Josep Sabater, el petit de dos germans. A 81 anys, des de la seva casa de Maria de la Salut, recorda l’austeritat de la seva infància: “Aquí tampoc no passàrem fam perquè menjàvem els productes que donava el camp. Teníem gallines, conills i blat, que dúiem a les farineres d’Ariany per moldre. També ens alimentàvem de les sobrassades de les matances. Com que no coneixíem gaires coses, tampoc les desitjàvem. El dia dels Reis, en lloc de dur-nos juguetes, ens duien taronges o galletes Nelly”.

Sabater va créixer en un dels pobles més represaliats durant la Guerra Civil: “Els dos bàndols feien vides per separat. Cadascú tenia els seus propis bars i, quan hi havia un funeral, només hi anava la gent del bàndol pertinent. En tot moment, els vencedors deixaven clar que ells eren l’autoritat. La tensió es notava a l’ambient. Imperava, però, el silenci. Ma mare em contava les atrocitats que cometeren els feixistes només quan érem tots sols batent a l’era”.

Malgrat no tenir familiars víctimes de la dictadura, Sabater sent com a seves totes les del seu poble. Encara recorda amb molta emoció quan el 2014 es trobaren els cadàvers de tres mariandos: Joan Gual Genovard, Puro; Miquel Salom Ribot, Mio, i Jaume Gual Mas. La seva fossa era la primera de la Guerra Civil que s’exhumava a les Balears. Els tres foren assassinats l’octubre de 1936 a les costes de Puntiró i després els seus cossos foren llençats a un pou de prop de Sant Joan, d’on finalment serien traslladats al cementeri municipal. El 2015, després de 79 anys, les restes dels tres mariandos reberen una sepultura digna a la seva localitat natal.

Sabater tingué l’oportunitat d’estudiar com a mestre a Palma. En treure les oposicions, fou destinat durant dos anys a Catalunya. En tornar, ensenyà a Sant Josep Obrer i a l’escola Felip Bauzà de Ciutat. “El 1983 –assegura– em vaig cansar de Palma. Era massa estressant, amb tanta de gent que ja hi havia començat a venir. Llavors vaig poder concursar a l’escola de Sineu, on em vaig jubilar fa una vintena d’anys”.

El mariando es mostra molt preocupat per la Mallorca de les seves velleses: “No la reconec. L’hem destrossada. Jo record que, de petit, en acabar de batre, anàvem amb carros a la platja de Can Picafort o de Son Real. Ens hi ajuntàvem unes quantes famílies. Però no hi anàvem per nedar, sinó per ‘rentar-nos-hi’. Després aprofitàvem per fer un bon dinar amb els conills, pollastres i ànneres que dúiem”. A pesar de l’aparent opulència d’avui, Sabater té clara una cosa: “Crec que ara hi ha molta més misèria que durant la postguerra. Tot està caríssim. En aquesta illa, si no tens patrimoni heretat, no hi pots viure”.

‘Fer les Amèriques’

Malgrat la carestia, durant la postguerra Mallorca també significà una oportunitat laboral per a alguns peninsulars. Fou el cas del pare de Joana García, un immigrant murcià que el 1941 arribà a Palma per fer feina al moll de Portopí a les ordres de Dragados y Construcciones. “El juliol de 1936 –diu la filla, de 75 anys– l’esclat de la Guerra Civil el sorprengué fent el servei militar i fou reclutat per a l’exèrcit de la República. En acabar la guerra, passà dos anys a la presó. Se salvà de ser condemnat a mort gràcies als contactes que tenia la meva padrina amb un falangista poderós”.

Joana García és la tercera de tres germans. Nasqué a Múrcia el 1948, però tot d’una, sent un nadó, es traslladà a Palma amb tota la família. Ella tampoc recorda haver-ho passat tan malament durant els ‘anys de la fam’: “A casa, de pa, n’hi havia cada dia. Mai, però, no menjàvem formatge. També anàvem alerta amb la roba, que ens passàvem entre els germans”. Quan tenia 5 anys, al seu pare li tocà la loteria: “Jo li havia comprat la papereta per Nadal. Amb el que li tocà decidí partir a Veneçuela. Estava cansat de fer tantes hores a la feina i volia invertir els doblers del premi a ‘fer les Amèriques’”.

A Veneçuela el pare de García, de 41 anys, va obrir una barberia, que era el seu antic ofici: “Cada diumenge rebíem una carta d’ell, que ma mare li contestava el mateix dia. La vida allà li anà molt bé, ens enviava doblers, cosa que ens permeté tirar endavant. Al cap de cinc anys ens animà a traslladar-nos a viure amb ell. Llavors, però, el meu germà ja tenia 18 anys i havia muntat una fusteria. Ma mare li digué que no volia deixar el seu fill aquí tot sol”. El 1963, deu anys després de partir, el patriarca es veié obligat a tornar: “La situació política a Veneçuela era més inestable i ell tenia problemes per enviar-nos doblers. A més, hi havia una llei franquista que donava per dissolt un matrimoni si els cònjuges estaven separats deu anys”.

El pare de García tornà a una Mallorca que poc tenia ja a veure amb la que havia deixat una dècada enrere. “Es posà a treballar –recorda la filla– a la fusteria del meu germà, al barri de Gènova. En ple boom turístic no aturaren de fer portes per als hotels. Ja de més gran, morta ma mare, vingué a viure amb mi a Sineu, on m’havia casat”. Aquesta sineuera d’adopció es nega a acceptar que no hi hagi alternativa al monocultiu turístic: “No podem créixer més. Què feim amb tants de turistes? Ja pràcticament hem de demanar permís per entrar a una platja”.