Els fills del Seminari que pilotaren la democràcia

PalmaDurant la dictadura, el nacionalcatolicisme feu un mal negoci. La formació acadèmica que oferia per captar vocacions fou aprofitada per molts per ser ciutadans lliures. N’és un bon exemple el campaneter Damià Ferrà-Ponç, de 74 anys, un dels membres històrics del PSM que després es passaria a les files del PSOE. “Quan jo era petit –recorda–, era molt habitual que moltes famílies de la Part Forana enviassin els seus fills a estudiar al Seminari a un preu irrisori. L’Església els obria les portes al coneixement amb la idea que acabassin sent capellans. Els meus pares eren pagesos i no volgueren deixar escapar aquella oportunitat. En fer els nou anys, em dugueren als franciscans d’Artà i, al cap d’un any, als de la Porciúncula de l’Arenal (Palma). Em digueren: ‘Vés-hi i ja veurem si t’arribes a ordenar’”.

En aquella nova etapa, Ferrà-Ponç només veuria la família tres pics a l’any: durant les vacances de Nadal, Pasqua i estiu. “Una cosa positiva que tenia el Seminari –apunta– era que t’ensenyava disciplina i ordre, malgrat que tot estava impregnat per la religió. Ens aixecàvem de bon matí, quan encara feia fosca. Teníem missa diària. A l’hora de dinar, asseguts a la taula, ens llegien textos sagrats i només podíem parlar si ens donaven permís”.

Cultura restringida

A Artà, el campaneter tingué de mestre el pare Rafel Ginard (1899-1976), de Sant Joan, l’artífex del Calendari Folklòric de Mallorca i el Cançoner Popular de Mallorca. I a la Porciúncula, el pare Joan Llabrés (1919-1994), de Llubí, autor d’Els nostres arts i oficis d’antany. “Tot i que els frares no eren anticatalanistes –assegura–, tota la nostra formació era castellana. N’hi havia de mallorquins, però també vinguts de la Península, que eren els més franquistes”.

Ferrà-Ponç era un lector voraç, però amb els frares no veié satisfetes les seves ànsies intel·lectuals: “La cultura estava molt restringida i controlada. Llegíem clàssics com El Quijote o El Lazarillo de Tormes, però, quan s’acostava la part moderna, només podíem llegir autors catòlics com Luis Coloma, conegut com el ‘padre Coloma’. El seus llibres eren del tot innocus i una veritable rajola. Així, teníem vetats escriptors considerats antireligiosos com Miguel de Unamuno, Clarín o Pío Baroja”.

A la Porciúncula, el futur activista polític hi coincidiria amb el seu cosí, el també històric del PSM Damià Pons Pons, un any menor. Quatre anys més gran era l’escriptor d’Ariany Guillem Frontera, que hi estigué cinc anys, fins als 15. El 1971, a Tirannosaurus, relatà els abusos sexuals que presencià a un seminarista a mans del seu director espiritual. El llibre patí la censura franquista i no fou publicat fins després de la mort del dictador. “A mi –assegura Ferrà-Ponç– mai no em posaren la mà a sobre. El cert, però, és que, després de llegir Tirannosaurus, vaig recordar alguns comportaments estranys que vaig veure. Llavors em semblava impossible que un home pogués abusar d’un nin”.

Control duríssim

Tots els seminaristes estaven obligats a escriure un diari. “Era –ressenya el campaneter– un element de control duríssim, igual que la confessió setmanal. Havies de deixar la llibreta amb les teves impressions dins del pupitre de l’aula, fora pany. Mentre érem al pati a jugar a futbol, el director espiritual hi feia una ullada. Si veia que no eres prou sincer, al cap de dos dies et cridava i et sotmetia a un interrogatori: ‘Què et passa? Com és que no escrius el que realment et preocupa? Què ens amagues? No has tingut cap pensament dolent?’”.

El 1965, després de set anys d’obediència cega, Ferrà-Ponç digué prou. El detonant va ser una lectura considerada prohibida. “Jo m’havia comprat La agonía del cristianismo, d’Unamuno. El títol m’havia cridat l’atenció, tot i que no vaig entendre res. Un franciscà el va trobar al meu pupitre i em recriminà que llegís coses que qüestionassin l’Església. Jo estava cansat que em fessin llegir llibres que eren una autèntica porqueria. Aprofitava les vacances per llegir altres coses més interessants amb el risc que qualque company me n’acusàs. Així, un estiu, amb 16 anys acabats de fer, vaig dir als meus pares que no volia tornar al Seminari. Ells em varen entendre, no així el meu director espiritual, que vingué fins a Campanet per pressionar-los. En veure que la decisió era ferma, va escampar el rumor que els meus pares em tenien retingut. Allò m’emprenyà molt. Vaig pensar que, si deien aquestes mentides, quantes més en podrien dir?”.

El de Campanet deixà la Porciúncula en ple boom turístic. El ventall de possibilitats laborals que s’obrí aleshores, allunyades de la duresa de la pagesia, animà altres companys a renunciar a la carrera eclesiàstica. “Ningú –diu– tornà a fer feina al camp. Un cas cèlebre és el de Tomeu Nicolau Morlà, de Vilafranca, més conegut com Tomeu Penya. Era del meu curs. En sortí abans que jo perquè li agradaven molt les dones i tot d’una es posà a cantar als hotels”.

Abans de començar a fer feina, Ferrà-Ponç decidí acabar el Batxillerat. Ho feu al col·legi de Sant Francesc d’Inca, que significà el despertar de la seva consciència nacional. “M’influí molt el franciscà Bernat Morell, oriünd del meu poble. En acabar les seves classes d’història de l’art, sempre ens parlava d’autors catalans. Un dia ens deixà un exemplar d’Els mallorquins, que el 1967 publicà el polític artanenc Josep Melià. Allò va ser una revelació. Em vaig adonar que al Seminari ens havien ocultat la nostra pròpia cultura i vaig decidir recuperar el temps perdut. Em vaig posar a estudiar català amb l’ajuda de Bartomeu Siquier, un metge de sa Pobla. Amb el meu cosí Damià Pons i altra gent acabàrem fundant el PSM de Campanet”.

L’Església progressista

Des de les Pitiüses, una experiència diferent de Ferrà-Ponç és la del músic i sociolingüista Isidor Marí Mayans, de la mateixa edat, 74 anys. Fillol del prevere i activista cultural Isidor Macabich (1883-1973), Marí tingué una educació molt cristiana, però no anà al Seminari menor de Dalt Vila, sinó a l’institut Santa Maria d’Eivissa: “El 1966, en acabar el preuniversitari, un capellà ens animà a mi i cinc companys a fer carrera eclesiàstica. Jo tenia 17 anys i ja festejava amb la que seria la meva futura dona. Tot i així, va ser una proposta que vaig voler considerar”.

Aquella proposta passava per traslladar-se a un col·legi major de Salamanca. Marí s’endugué una bona sorpresa: “Era un centre que formava part del sector més progressista de l’Església, imbuït per l’esperit de modernització iniciat pel Concili Vaticà II (1962-1965). L’havia creat la Democràcia Cristiana de Joaquín Ruiz-Giménez, que des de 1963 publicava la revista cultural Cuadernos para el diálogo. A més, el director del col·legi major era José María Setién, el futur bisbe de Sant Sebastià que seria conegut pel seu tarannà nacionalista. Em vaig trobar amb una cinquantena de persones que venien de tots els racons d’Espanya. Amb alguns catalans i valencians vaig començar a cantar. Va ser una experiència molt enriquidora”.

A Salamanca, l’eivissenc participà en les taules rodones que es feren amb motiu del referèndum del 14 de desembre de 1966 sobre la nova Constitució espanyola. La reforma implicava que el cap d’Estat vitalici havia de designar, per cinc anys, un president del govern. “S’hi respirava un ambient molt crític amb la dictadura. Ja el 1965 s’havia creat el Sindicato Democrático de Estudiantes. La primera vegada que vaig córrer davant del grisos fou allà”. Al cap d’un any de formació, Marí rebutjà anar a la Universidad Pontificia de Salamanca: “Vaig tenir clar que no volia ser capellà. No em posaren cap problema per continuar la carrera de Filosofia i Lletres a la universitat civil. Un any després vaig anar a estudiar a Barcelona”.

Seminaristes per convicció

El Seminari també ha marcat per bé la vida del maonès Miquel Àngel Maria Ballester, excoordinador general de Més per Menorca. Nascut el 1965, el 1984 entrà al de Ciutadella, el mateix on s’havia format el filòleg Francesc de Borja Moll (1903-1991). Tenia la clara convicció de fer carrera eclesiàstica. “Des dels 15 anys –diu– ja participava en les Joventuts del PSM. Llavors també em vaig sentir atret pel missatge de transformació social impulsat pel Concili Vaticà II i el moviment de Teologia de l’Alliberament [moviment cristià en contra la situació d’opressió dels països d’Amèrica Llatina]”.

Maria s’ordenà capellà el 1991 i se n’anà a Roma a ampliar estudis. El 1996, però, se seculalitzà per incompatibilitat amb el celibat: “Si m’haguessin permès estar casat, no n’hauria sortit. Per a mi, la formació que vaig rebre al Seminari ha estat molt important. No em tocà viure un clima tancat ni opressor. Tot el contrari. Vaig tenir l’oportunitat d’estar en contacte amb gent progressista de l’Església molt compromesa amb la recuperació lingüística i cultural de Menorca”.