PalmaA l’Espanya desenvolupista dels anys setanta triomfaven les pel·lícules d’Alfredo Landa passejant, amb la pitrera peluda al descobert, per les platges de Torremolinos (Màlaga). Anava darrere estrangeres, que, de manera general, es conegueren com a “sueques”. Era la viva imatge de l’“irresistible mascle ibèric” d’una dictadura que s’aferrava al turisme com si fos un salvavides. A Mallorca un d’ells va ser el pare de Carles Llull Olofsson, nascut el 1973. “Mon pare -assegura- era de Manacor i va ser un autèntic latin lover. Treballava a l’hoteleria i sempre anava amunt i avall amb la Vespa. El 1965 va conèixer ma mare a Palma. Ella era, precisament, sueca i havia arribat aquí per fer de guia turística. S’enamoraren de seguida i ell va decidir acompanyar-la a Estocolm per aprendre el seu idioma”.
En un principi, la decisió del pare de Llull no va caure gens bé a la família manacorina: “Eren nou germans i als meus padrins els xocà molt que partís de cop i volta. Li varen dir de tot. No entenien que se n’anàs amb una estrangera amb la quantitat de mallorquines que hi havia. Al final, però, va anar bé. A Suècia ma mare va quedar embarassada del meu germà gran. Després, tot d’una tornaren aquí per quedar-se. Va ser llavors quan vàrem néixer jo i la meva germana bessona”. El contrast cultural fou evident: “Ella deia que els mallorquins eren tancats. Al principi li va costar, però al final, a causa del seu bon humor, s’hi arribà a integrar bé”.
La mare de Llull aterrà a una Mallorca estantissa que, sota el jou de la dictadura, no tenia res a veure amb una Suècia que llavors ja era pionera en molts de drets socials. “Mon pare -continua- era un mascle alfa. En tornar a l’illa, va dir a ma mare que no feia falta que continuàs treballant. Curiosament, ella ho va acceptar sense problemes”. Aquest suec-mallorquí lamenta no haver après l’idioma matern: “A partir dels tres anys, en veure ella que no la seguíem bé en suec, a mi i als meus germans només ens parlà en castellà. No arribà a parlar català, tot i que l’entenia. Li feia vergonya. Només parlava en suec quan s’enfadava amb mon pare”. Llull reconeix que el fet de tenir dues identitats l’ha enriquit molt: “Jo em sent més mallorquí, però crec que, gràcies a la meva cama sueca, som més obert”.
Vuit llinatges mallorquins
A qui, en un principi, li costà més assumir la seva doble identitat va ser a Sabina Pons Putz, autora de Madre alemana, padre mallorquín (Sloper, 2019) “Jo, de petita, -assegura- volia ser mallorquina de soca-rel amb vuit llinatges mallorquins. No m’agradava això de tenir un altre origen, amb costums i menjars diferents. Aleshores no veia la diversitat com una riquesa”. El padrí de Pons tenia hotels a la Platja de Palma i el seu pare volia aprendre alemany. “El 1956 -recorda la filla- se’n va anar a Colònia, on va conèixer ma mare, que feia feina en un petit comerç. Jo vaig néixer allà el 1967, però ben aviat mon pare, com a bon mallorquí que era, va dir a ma mare que volia tornar a la roqueta. Ella no s’hi oposà. L’illa li semblava el paradís. Tot d’una obrí un basar a l’Arenal”.
“Ma mare -continua- es va trobar amb una Mallorca molt patriarcal i conservadora. Però ella feia feina amb turistes i no va tenir mai cap problema; a casa del meu pare sempre va ser molt ben acollida. El problema el vaig tenir jo. Els nins volen seguretat i no coses diferents. Vaig anar a un col·legi de Palma molt religiós. Tot i que ni els professors ni les meves amigues mai em feren sentir malament, a vegades notava que algunes mares es referien a mi com ‘la filla de l’alemanya’ en to despectiu”.
Ara Pons ja s’ha reconciliat amb la seva doble identitat: “Jo em sent mallorquina, però ja no renec de la meva part estrangera. Em reconec alemanya pel que fa al civisme. M’han de matar per baixar les escombraries al contenidor el dia que no toca”. Aquesta palmesana-alemanya té clara la petjada del boom turístic en la societat illenca: “Per a Mallorca, culturalment l’obertura al turisme va ser una benedicció, encara que paisatgísticament i ecològicament va ser nefasta. No sé què hauria estat de l’illa sense la presència d’estrangeres com ma mare. Això encara ho veus quan visites algun poble molt tancat de l’Espanya profunda, on no va arribar el turisme”.
“Guiri’ havia de ser”
L’antropòleg Marc Morell Tipper també valora molt positivament la diversitat que forma part del seu ADN. “Gràcies -assegura- al meu mestissatge sempre m’he interessat per allò diferent, per altres idiomes i països”. La seva mare és de Manchester. El 1968, amb setze anys, va venir a Mallorca de vacances amb tota la família, de classe obrera. Havien vist per la tele un anunci d’uns viatges molt econòmics a l’illa. Aquí conegué un inquer nou anys més gran que feia de guia turístic.
En acabar les vacances, aquell amor d’estiu continuà per carta. “Mon pare -recorda Morell- va demanar al touroperador per a qui feia feina poder anar sis mesos a Anglaterra. L’objectiu era veure ma mare. Allò va anar a més i ella, en acabar l’educació secundària, es va animar a venir a Mallorca a treballar en el sector turístic. En un primer moment se n’anà a viure amb unes amigues britàniques i el 1971 ja es casà. Jo vaig néixer al cap de dos anys”.
Aquest mallorquí-britànic afirma que aquella relació no provocà tensions familiars: “Ningú no s’hi oposà perquè s’havia formalitzat a poc a poc. En un primer moment, però, els meus padrins materns passaven pena que la seva filla se n’anàs a un país on hi havia una dictadura i on encara hi havia molts de tabús. Tanmateix, podia més la sensació d’aparent llibertat d’aquells anys de boom turístic”.
La mare de Morell acabà aprenent el català. “Així i tot -adverteix-, a vegades s’ha sentit discriminada. Un dia, en veure’s involucrada en una topada entre cotxes, tot d’una li atzibaren ‘guiri’ havia de ser’. I allò li va saber molt de greu. En parlar un català amb accent anglès també ha tingut problemes amb castellanoparlants. Després de cinquanta anys aquí, ma mare se sent mallorquina, però sempre du l’espina clavada que és de pertot i d’enlloc alhora”.
Avui Marc Morell es reconeix britànic sobretot en un tema fonamental: “Tenc un sentiment de classe obrera molt fort que a Anglaterra s’ha perdut els darrers trenta anys. Això es veu en un determinat perfil de turista anglès que ara ens visita i que forma part del lumpen, gent sense feina. Els meus padrins materns, en canvi, eren de classe treballadora autèntica. Ell feia de tipògraf. Varen gaudir de grans conquestes socials com va ser tenir vacances i poder viatjar. En arribar a Mallorca, varen agafar un bus per conèixer bé l’illa”.
Fills sorpresa
No sempre els matrimonis mixtos acabaven bé. Va ser el cas dels pares del divulgador Tomàs Vibot Railakari. La seva mare era una model de Finlàndia que el 1971 arribà a Mallorca per fer anuncis d’ambients mediterranis per al seu país. “La família del meu pare -afirma- no veié amb bons ulls aquella unió. Era una família d’origen pagès catòlica i molt tradicional. La meva mare, en canvi, venia d’una societat molt cosmopolita, on les dones vivien soles i votaven des de feia cent anys. La meva padrina sempre deia que aquelles dones vestien massa provocatives”. Vibot nasqué el 1973 i al cap de poc temps els seus pares, molt joves, se separaren. “El xoc cultural -reconeix- en fou la principal causa”.
D’aquells fills del boom turístic també n’hi hagué que arribaren per sorpresa molts anys després. El músic Johnny Valentino (Joan Gràcia Rabassa) en fou protagonista. Ho assegura un bon amic seu, Pedro Prieto, veterà periodista especialitzat en crònica social: “Valentino, ja a la vuitantena, és el nostre picador per antonomàsia. Fa poc va rebre la visita d’una al·lota anglesa que havia tingut quaranta anys enrere. Li havia telefonat per dir-li que li volia presentar la seva filla secreta i la seva neta. Ell s’ho va prendre bé. La va dur a passejar per l’illa sense cap problema. La filla només el volia conèixer, no li va reclamar cap pensió”.
Prieto assegura que, a causa de l’ambient masclista de l’època, no era molt habitual que mallorquines s’ajuntassin amb estrangers. Avui els fills d’aquella generació que desafià la moral ultracatòlica de l’Espanya franquista viuen en una illa molt més cosmopolita. Vibot, però, avisa: “Continua havent-hi gent que rebutja segons quin estranger, segons la seva procedència, sobretot si és sud-americà o romanès. En canvi, si dius que festeges amb un alemany o alemanya ja no et miren tan malament”.
Que venen les sueques!
“Que venen les sueques!”. És el crit que popularitzà Alfredo Landa, el gran representant del mascle ibèric de les pel·lícules sobre el ‘boom’ turístic a Espanya. Aleshores ‘sueca’ era qualsevol turista que vestís una “perillosa” minifalda o biquini, independentment del seu país de procedència. Representava el mite de la femme fatale, que es veia com una amenaça a la moral ultracatòlica del franquisme. L’historiador Tomeu Canyelles ho ha documentat prou bé en llibres com Els picadors mallorquins (2014) o L’illa desvestida (2015), editats per Lleonard Muntaner.
El 1962 l’editorial religiosa Sal Terrae llançà uns fullets en els quals descrivia les estrangeres com “una turba de dones fumadores, bevedores, disfrassades d’home (amb pantalons)”. Res a veure amb el model de dona espanyola: tradicional, dependent, religiosa i femenina, sense estridències ni exuberàncies.
El primer avís d’alarma el donà Antonio Cardona Riera, bisbe d’Eivissa entre el 1935 i el 1960: “Amb els seus hàbits viciosos i escandalosos, van creant aquí un ambient malèfic que ens asfixia i que no pot fer menys que pervertir i corrompre la nostra inexperta joventut”. El franquisme, tanmateix, era conscient que el turisme era un autèntic filó econòmic, de manera que hagué de sacrificar el seu puritanisme per donar una imatge de modernitat a Europa.
L’Església combaté a la desesperada la liberalització dels costums provocada per aquelles ‘sueques’. “Capellans, frares i monges -assegura Canyelles- feien por amb teories mèdiques qüestionables que relacionaven el coit o la masturbació amb l’anèmia, l’osteopatia, la tuberculosi, l’epilèpsia i l’histerisme”. Mentrestant, durant bona part dels anys seixanta, les seccions de ‘Cartes al director’ dels diferents mitjans insulars s’ompliren de denúncies anònimes sobre la doble moral existent i l’actitud de les autoritats locals, cada cop més laxa. Una d’elles deia: “Dissabte, a l’autobús, una parelleta, que semblava estrangera, es va estar besant ininterrompudament des que arrancà el vehicle fins que jo en vaig sortir. I vés a saber fins on! El cas és que ningú no els va fer cas, és a dir, ningú no es va ficar amb ells”.
El 1934, abans del boom turístic, l’escriptor Miquel Villalonga ja reflectí a la novel·la Miss Giacomini aquesta polarització de la societat mallorquina al voltant de les influències exteriors. Hi descriu l’arribada a Palma d’una controvertida actriu anglesa que es promociona de manera suggeridora en tot tipus de cartells. Davant dels qui la defensen, el bàndol més religiós considera el xou d’aquella nouvinguda una provocació a la sagrada moral de l’època. “Sí -hi llegim-, ja sé que som en el segle de les llibertats i el llibertinatge... Però sé també que som en un país catòlic, que l’Estat és catòlic i que les autoritats catòliques no poden permetre ni han de permetre els ultratges a la religió catòlica”.