Fills violents amb els pares: “‘Hermano mayor’ fa curt”

PalmaFa més d’una dècada va haver-hi el primer auge, amb l’emissió del programa Hermano mayor, a Cuatro. I la pandèmia, amb el confinament, en va tornar a fer pujar els casos: la violència de fills adolescents –d’entre 13 i 16 anys– a pares es manté en augment. La xifra de famílies ateses per violència filioparental –de fills cap a pares–, a la Conselleria d’Afers Socials, va arribar al màxim el 2020, amb 118 casos. Si bé aquesta dada ha davallat des d’aleshores, i es va situar en 56 el 2021 i el 2022, la demanda no cessa. Com a conseqüència, la llista d’espera de pares i mares víctimes dels seus propis fills tampoc acaba. El 2021 hi havia 22 famílies pendents de ser ateses i, tot i que la dada del 2022 encara no està disponible, la consellera d’Afers Socials, Fina Santiago, confirma que la llista d’espera es manté. 

Arran d’aquest esclat, la menorquina Blanca Espín –treballadora social del Consell Insular de Menorca– proposa, a través d’un article publicat a l’Anuari de la Joventut de les Illes Balears del 2022, implementar un protocol específic per prevenir aquests casos. És la mateixa experta qui posa l’exemple d’Hermano mayor i assegura que el programa “fa curt”, en comparació amb la realitat de la violència filioparental. “Allà te n’ensenyen deu minuts, mentre que la violència pot durar tres anys, per exemple. A més, mostren una recuperació molt ràpida, però realment no és així: hi ha moltes teràpies i anades i vingudes en el procés”, adverteix. ‘Sweet Home’, atenció a la violència filioparental a Menorca des d’una mirada d’equitat intergeneracional és l’article d’Espín, que analitza aquest fenomen principalment des del punt de vista illenc.

“El secretisme familiar encara hi és, i això es pot extrapolar perfectament a Mallorca”, assenyala la treballadora social, que lamenta que, “quan xerram de violència filioparental, xerram d’una xifra negra. Vivim en unes illes i el què diran encara importa. De vegades, denunciar aquests casos és un entrebanc per a tu, per al teu benestar familiar o, si no, per allò que pensaran els veïns”, afegeix. Això fa que els casos que afloren siguin els més greus, fet que evidencia –segons Espín– la necessitat d’un protocol de prevenció, amb una sèrie d’indicadors, que ara com ara no existeix a les Balears. “La idea és fer una xarxa institucional, perquè tot d’una que l’escolti o el metge detecti que pot haver-hi una víctima d’abús o maltractament, pugui avisar i posar en marxa les actuacions i la investigació pertinent, també en el cas dels adults”, assenyala la professional, que recorda que “els pares també queden molt tocats”.

Sigui com sigui, el treballador social Miquel Canyelles, que fa feina a l’Institut Balear de Salut Mental de la Infància i l’Adolescència (IBSMIA), alerta que darrere els problemes de conducta dels menors sovint s’amaguen altres qüestions. “Molts infants em diuen que s’estimen més que els renyin que no que passin d’ells”, explica Canyelles. “Quan grates, de vegades et trobes que els infants han patit abusos sexuals o manques d’afecte. Els pares et duen la jugueta espenyada, quan fa temps que ha aparegut el problema de conducta”, manté. Canyelles confessa que una de les tècniques que li agrada fer servir és demanar als pares que li diguin alguna cosa positiva dels fills. “Aleshores, començ a comptar els segons. Si estan 3, 4 o 5 segons, vol dir que la cosa està fotuda”, lamenta el professional.

Però ell no perd la confiança i cerca “responsabilitzar-ne” –que no culpar-ne– tots els membres de la família: “Si són tres, de cada un en depèn un 33% de l’èxit. I de mi, l’1% restant”. Amb sessions de treball grupal i individual –que solen ser unes sis per cas–, els transmet el seu mantra: “Us puc tirar tots els salvavides que vulgueu, però si no decidiu agafar-los, no hi ha res a fer”. No obstant això, en els casos que els menors han arribat a l’extrem de violència, i que els pares no els poden contenir, el treballador social ha d’avisar la Fiscalia i aconsella sempre denunciar. “No és agradable, perquè un jutge pot dir que l’internin en un centre”, admet Canyelles.

El cicle de la violència

Ara bé, a partir de quin moment es pot determinar que és violenta la conducta d’un fill o una filla cap als progenitors?Per Blanca Espín, la treballadora social del Consell de Menorca, la clau està en la consciència del menor, i recupera la definició d’aquest concepte. Aquesta es refereix a “qualsevol manifestació violenta o agressiva, psicològica, verbal, física o econòmica, de manera conscient i intencionada, amb la finalitat d’obtenir alguna cosa”. Per tant, en queden excloses –per exemple– les persones amb trastorn autista o els menors d’edat que no hagin arribat a l’adolescència. “Les investigacions diuen que a partir dels 11 anys els al·lots ja són conscients, però en la societat occidental moderna aquesta edat cada vegada és més primerenca”, argumenta.

“El cicle de la violència filioparental és equiparable amb el de la violència de gènere: es van traspassant límits i es cuina a foc lent. Per això, és important la resposta que pugui donar la víctima, en aquest cas els pares. Si deixen que el menor els sotmeti, demostren que poden aconseguir el que volen per aquesta via. Així, la primera vegada serà una agressió verbal; la segona, una estirada i la tercera, una de més física”, detalla la professional. Per això, adverteix que, dels tres tipus de criança, n’hi ha dos –el permissiu i l’autoritari– que “predisposen les dinàmiques familiars disfuncionals”, com la violència filioparental. En canvi, el model democràtic és el que incentiva més la comunicació i, per tant, evitarà la confrontació.