Filosofia antidemocràtica (III)

PalmaEn el segle XIX, la tradició antidemocràtica té un exponent molt destacat en el pensador reaccionari escocès Thomas Carlyle. Per a aquest autor escocès, la democràcia obstaculitza l’ascens dels herois al poder. Carlyle defensa la necessitat d’un lideratge heroic, en oposició al principi d’igualtat de la democràcia, i reivindica la figura de l’heroi i el seu protagonisme històric, convençut que és l’únic home capaç de sacrificar la seva vida per fer avançar la història de la humanitat, i exercitar la sobirania i el poder amb la força concedida per l’autoritat divina, talment un monarca absolut.

En la publicació Sobre els herois (1841), Carlyle proporciona una definició de l’heroi, analitza les diferents categories d’herois històricament existents, i les identifica amb els personatges històrics de Dante, Shakespeare, Luter, Rousseau, Cromwell i Napoleó, entre d’altres. En un sentit general, Carlyle es refereix als herois com aquells individus extraordinaris que dirigeixen el poble, desafiant tots els perills, amb valentia i optimisme. Els atribueix, a més, el mèrit de ser els autèntics protagonistes de la història humana, i la missió de contribuir al progrés moral i espiritual de la humanitat. El seu destí és fer grans coses, i conduir la humanitat cap a la veritat, destruint les mentides i els errors, descobrint l’essència natural de les coses, combatent el dubte a través del treball i l’acció, i alliberant el món dels xerraires i falsos profetes, en el nom de Déu. De fet, la història no és més que el resultat dels seus pensaments, materialitzats, el seu llegat.

Superioritat dels grans homes

Carlyle destaca la superioritat dels grans homes, a partir d’una sèrie de qualitats que els fan admirables i els distingeixen de la multitud. Segons l’antologia titulada Apunts sobre la vida heroica, un recull de fragments i cites extrets de les obres més representatives de Carlyle, els herois són superiors a la resta d’homes perquè saben guardar silenci, mantenen els seus plans en secret, són valents, nobles i humils, optimistes i idealistes, tenen confiança en les seves capacitats per millorar el temps que els ha tocat viure; construeixen els seus propis ideals i treballen per materialitzar-los; són homes d’acció, i les seves accions són duradores, transcendeixen els límits temporals, i persisteixen en la memòria col·lectiva; són virtuosos i sincers, estimen la veritat i la justícia, cerquen el bo i el millor; creuen i tenen fe; són obedients, genis, savis i intel·ligents, originals, altruistes i virils, venerats, capaços d’admirar qualsevol cosa; són homes que pensen, creadors de pensaments immortals; arriben a veure el creador en la bellesa del creat; són justos i raonables, i també lliures, perquè segueixen les lleis de la naturalesa.

A diferència dels grans homes, la multitud formada per la majoria no sap diferenciar la veritat de la mentida; ni parlar ni callar quan és el moment; no troba les paraules adequades als seus pensaments a causa de la seva ignorància i escassa intel·ligència; segueix els falsos ídols dels usos i costums; venera les aparences i ficcions; somia passar els seus dies ociosa; es deixa endur pel sansculotisme revolucionari, i la seva manca de fe i incredulitat en l’existència dels herois li impedeix retre’ls culte.

En la seva anàlisi històrica, Carlyle es refereix als herois en diversos sentits, des del religiós al polític, passant per la seva forma literària. Així, distingeix diverses categories d’herois: l’heroi com a divinitat, profeta, poeta, educador, home de lletres i rei, i assenyala que la del rei és la més important, sens dubte, perquè posseeix totes les grandeses i dignitats de les altres formes d’heroisme. La posició antidemocràtica de Carlyle està molt present en el capítol dedicat a Cromwell i Napoleó, en què desenvolupa la dimensió política de l’heroi. Des de bon començament, ja adverteix que els herois estan destinats a comandar la majoria, exercint el seu guiatge, posant en pràctica les seves facultats, fent servir el poder i la sobirania damunt del poble, des del lloc més elevat, menyspreant les urnes, les votacions i els sufragis, ordenant el que convé fer, i adoptant el pensament i l’actitud de dictadors.

Els herois que actuen dins l’àmbit de la política representen l’autoritat suprema que exerciten sense cap altra limitació que la seva voluntat i la de Déu. Però la massa ha creat institucions polítiques i jurídiques mediocres per expressar-se formalment, que impedeixen a l’heroi manifestar-se lliurement i desenvolupar el seu poder dirigent. Per a Carlyle, no s’aconsegueix res pràctic ni eficaç confiant en la majoria, la democràcia, els parlaments, i les constitucions. Carlyle es lamenta que, en els països democràtics, els sobirans són titelles al servei de la voluntat dels seus propis servents i de l’opinió pública i que els parlamentaris donen voltes als problemes, parlant i parlant, sense arribar a acords que permetin resoldre’ls. Carlyle és de l’opinió que el remei a aquesta situació de paràlisi no està en les urnes, sinó en l’obediència a un líder.

La llei divina

Carlyle confia en els herois i la seva missió de posar ordre en un món que es precipita cap al caos i l’anarquia, en el seu treball per eliminar els principis de llibertat i igualtat introduïts per la Revolució francesa, i arribar a governar l’estat perfecte, amb la seva intel·ligència i saviesa, decidint, espontàniament i en solitari, allò que és més convenient per a la majoria, aplicant la llei divina en comptes de les lleis parlamentàries. I està segur que sabran dirigir el país millor que qualsevol parlament i mecanisme democràtic, i que superaran la decadència i el naufragi revolucionaris, i vencent els principals mals que amenacen la supervivència de la civilització, identificats amb l’ateisme, l’escepticisme i el sensualisme imperants, faran que el món progressi. Però el món ha de preparar-se per al govern dels herois. La massa haurà de deixar de creure en la democràcia i les seves institucions, recuperant el culte i la devoció als herois i la fe en la seva paraula, mostrant-se obedient, i permetent que els herois facin el que han de fer, sense traves, i amb absoluta llibertat.

Per la seva part, els herois tenen l’ajut de la seva fe, que els proporciona l’autoritat necessària per denunciar i combatre els excessos revolucionaris, les promeses incomplertes dels governs i la garleria dels parlaments, i també nous mitjans per exercir el poder i arribar a governar, des de fora dels parlaments, a través de l’escriptura, la literatura i el periodisme, i, en general, usant l’altaveu que els proporciona el naixent quart poder. En definitiva, l’heroi antidemocràtic de Carlyle té la missió epocal d’assumir les responsabilitats polítiques, socials i espirituals que facin possible la restauració de l’ordre autoritari premodern, teocràtic, antidemocràtic i esclavista, fonamentat en la seguretat de la religió, les creences feudals, el paternalisme i la desigualtat social.