PalmaLa filosofia ha estat molt intolerant amb els jueus i el judaisme, fins al punt de jugar un paper rellevant en l’expansió de la judeofòbia i en la justificació de la dominació i opressió del poble jueu. És un deure moral mirar de fer justícia i posar al descobert el vessant antijueu de la filosofia, aplicant l’actitud crítica que tant la caracteritza, contra ella mateixa. Aquest revisionisme sense complexos ha de tenir una base textual i s’ha de centrar en l’anàlisi de les obres, amb la idea de localitzar els sentiments antijueus, i de denunciar-los amb el màxim rigor, transparència, i responsabilitat.
És important començar dient que l’odi contra els jueus és anterior a la contribució de la filosofia a l’antijudaisme. La incitació a l’odi i la discriminació contra els jueus té un origen popular i religiós i s’incorpora a la filosofia a través dels discursos teològics agressius defensant el cristianisme com a única religió vertadera. Els filòsofs cristians acusen el poble jueu de deïcidi, d’haver mort el fill de Déu, i de creure en una religió falsa. Les paraules ofensives dels filòsofs conviden a les matances i persecucions que duen a l’aniquilació sistemàtica de milers de jueus i musulmans. L’única alternativa per salvar la vida és la conversió, i la renúncia a la seva religió, o bé l’exili forçós. Sant Agustí era partidari de tolerar la presència dels jueus en la societat cristiana, a causa de la seva utilitat doctrinal. La proposta agustiniana és salvaguardar la vida del poble jueu perquè la seva existència sigui testimoni de la veritat del cristianisme, a través del deïcidi comès amb la crucifixió de Crist, convençut que, tanmateix, el seu destí seria convertir-se al cristianisme al final del temps. Sant Agustí disputa contra els jueus i la seva religió en el seu Tractat contra els jueus (429), replicant les acusacions d’ensenyar una falsa doctrina per no seguir la llei de Déu, expressada a través de Moisès i les consegüents obligacions de circumcidar-se, oferir sacrificis, no menjar carn immunda i guardar les festes. Al llarg del text, Sant Agustí respon citant l’autoritat de les escriptures, i acusant els jueus de ceguesa i sordesa espiritual, de desobeir la paraula de Déu, expressada a través dels apòstols, i d’anar en contra de la veritat més evident, no acceptant la figura de Jesucrist, com a fill de Déu, ni tampoc la responsabilitat d’haver-lo mort. En conseqüència, els demana acceptar aquest gran pecat i la seva penitència, reconèixer els nous sagraments i substituir els sacrificis antics per alabances; i finalment, els convida amb amor i sense odi, ni insults, ni prepotència, a convertir-se a la fe cristiana, atès que quan condemnaren a mort Jesucrist, desconeixien que era el fill de Déu i actuaren per ignorància.
Ignorància i grosseria
El relat filosòfic excloent de base cristiana té continuïtat històrica en els comentaris i tòpics despectius de Voltaire contra els jueus. L’antijudaisme il·lustrat de Voltaire posa molt en qüestió la tolerància que li atribueixen els volterians contemporanis, com Fernando Savater. A més, en el cas de Voltaire, les referències antisemites no són un fenomen aïllat, sinó que són molt abundants i constants en els seus textos. Voltaire expressa inicialment el seu odi pels jueus en les Cartes filosòfiques (1729), i més concretament, en aquelles en què comenta els pensaments de Pascal. Així, per exemple, arriba a dir que la perdició del poble jueu no es deu a la còlera de Déu, sinó a la seva ignorància i grosseria. En resum, ve a dir que els jueus són mentiders, ignorants i bàrbars, i que, en el seu conjunt, formen una nació odiada, acostumada a enemistar-se amb les nacions més civilitzades, amb les quals conviu. En l’opuscle El diàleg de l’incrèdul i el creient (1763?) es refereix als jueus antics com la més fauladora de les nacions, capaç d’inventar-se les històries més beneites i absurdes. En el seu Diccionari filosòfic (1764) ataca els jueus en trenta dels cent quaranta-i-vuit articles que formen l’obra. Es refereix als jueus en aquests termes, dient que, històricament, són una raça de lladres, bandits, esclaus i sediciosos, que no tenen filosofia, no destaquen en geometria, ni física, ni astronomia, ni tampoc tenen escoles públiques ni disciplina militar. A més, idolatren falsos déus, són supersticiosos, fan sacrificis humans, la majoria dels seus béns provenen de l’usura i els seus governs són anàrquics. Afegeix, amb la ironia que el caracteritza, que l’únic que hauria faltat al poble jueu per ser el més abominable de la Terra és ser antropòfag. En el mateix to sarcàstic, se sorprèn que un poble tan dolç, honrat i compassiu, no li hagi fet falta utilitzar la tortura com a mitjà per conèixer la veritat. En l’article del Diccionari que dedica íntegrament als jueus els exhorta que deixin de ser “animals calculadors” per convertir-se en “animals pensants”. És molt paradoxal que Voltaire acusàs els jueus de calculadors, tenint en compte que ell va obtenir una gran fortuna especulant amb la loteria de l’estat.
En les seves obres més historicistes, com l’Assaig sobre els costums i l’esperit de les nacions (1756) i la Filosofia de la Història (1765) tampoc no perd l’oportunitat de posar en evidència la perversitat de la nació jueva, enemiga del gènere humà. A la Filosofia de la Història afegeix noves proves del seu fanatisme antisemita a través de la interpretació de la història sagrada. L’antisemitisme furibund d’aquesta obra és la reacció causada per la lectura i la interpretació literal de la història sagrada del poble jueu a través dels seus propis escrits. Voltaire recorda els episodis sanguinaris de l’Antic Testament, protagonitzats pels jueus venjatius i el seu Déu cruel i malvat: canibalisme, sacrificis rituals, extermini dels seus enemics, infanticidis, parricidis i fratricidis. El mateix Voltaire se sorprèn que encara existeixin jueus, després de calcular que el nombre aproximat de jueus morts pels seus propis germans pot arribar a un milió d’homes. Però encara li causa major sorpresa i repugnància que hagin estat capaços d’enorgullir-se del seu fanatisme i les accions bàrbares i inhumanes contra les altres nacions, desitjant la mort dels seus enemics, en comptes del perdó i la conversió, i deixant-ne testimoni escrit.
En diversos fragments del Càndid (1759), Voltaire es refereix als jueus de manera molt despectiva, com a usurers, estafadors i lladres, introduint una caracterització que formarà part d’un conjunt de prejudicis i tòpics que es transmetran de generació en generació. Tanmateix, el principal argument exculpatori de l’antijudaisme de Voltaire, la fatalitat de ser fill del seu temps, queda desmentit pel testimoni de concòrdia interreligiosa transmès a la posteritat per Lessing, un altre lliurepensador il·lustrat, a través del seu diàleg Natan, el savi (1779).
La mala fama dels jueus és acceptada per David Hume, a la seva obra Dels caràcters nacionals (1777), on es refereix al fet que la comunitat jueva europea és coneguda per la seva deshonestedat i predisposició al frau, encara que reconeix educadament l’existència d’algunes excepcions individuals.