Filosofia aporofòbica (IV)

PalmaEl filòsof anglès del segle XIX Herbert Spencer, el pare del darwinisme social, ocupa un lloc molt destacat en aquesta breu història aporofòbica de la filosofia, en la mesura que la seva concepció de la lluita social per la supervivència i la defensa de l’aplicació de la selecció natural i la llei del més fort a l’àmbit polític, ètic, econòmic i social situa els pobres en una posició d’inferioritat i debilitat que els condemna a l’eliminació, i que hauria de comptar amb el consentiment social, en una mena d’acte sacrificial al qual s’han de dirigir amb la finalitat de permetre el progrés del conjunt de la civilització humana.

En el llibre L’individu contra l’estat (1884), recuperat el 2022 per l’editorial Eneida en la seva col·lecció d’assaig i textos clàssics de l’anarquisme individualista, Spencer reuneix quatre articles escrits amb la intenció comuna de denunciar la intromissió de l’estat en la vida privada i la llibertat dels individus, i exposar la seva doctrina de les limitacions a l’autoritat estatal, a la vegada que també tracta el tema de la pobresa, en termes eugenèsics. En un sentit general, Spencer culpabilitza els pobres de la seva situació desgraciada, de ser víctimes de les seves pròpies accions, i es dirigeix a ells com si fossin “paràsits de la societat” que s’aprofiten del treball aliè, en l’article titulat ‘L’esclavitud de l’avenir’. Els tracta pejorativament d’“eixam de ganduls i imbècils”; diu que, si encara no són criminals, ho acabaran essent en un futur molt proper. Els descriu com a una munió d’individus que romanen ociosos i desocupats, rondant les tavernes. Pensa que durant la joventut han estat mantinguts pels pares i, que una vegada adults, viuen de les esposes, apropiant-se dels seus diners, o bé es transformen en proxenetes i exploten dones, a les quals obliguen a prostituir-se. Spencer no creu que aquests mals socials puguin arribar a reformar-se perquè tenen un origen natural, ni que tampoc tinguin remei mitjançant l’educació ni adoptant mesures caritatives i, que en tot cas, la seva concepció és que els desgraciats han de patir les conseqüències de la mala conducta, aplicant-los càstigs, com aïllar-los de la societat, tancant-los en cel·les i presons, i sotmetent-los a suplicis i tortures, com la roda.

La mort dels pobres

Spencer afirma que el destí dels pobres i indigents ha de ser la mort, i diu que les lleis han de considerar que “tota criatura incapaç de ser autosuficient ha de morir”. Curiosament, troba la justificació a aquesta solució en els dogmes religiosos i, més concretament, en el manament cristià que exalta les bondats de la laboriositat i que diu, literalment, “menjaràs pa amb la suor del teu front”.

Spencer culpabilitza de la proliferació de la misèria els legisladors, els filantrops i les institucions públiques i privades. Per una banda, responsabilitza els legisladors d’haver aprovat, en el seu moment, una Llei de pobres que, en comptes de resoldre el problema de la pobresa, ha afavorit la pauperització de la població i la creació d’un cos estable de rodamons i trapelles que entren i surten de la presó habitualment, a causa de la permissibilitat i la indulgència de les autoritats. Per una altra banda, acusa els filantrops de beneficiar els “fills de persones indignes”, imposant impostos i contribucions a “pares de fills virtuosos”. En tercer lloc, assenyala el paper de les institucions públiques i privades en la multiplicació de la misèria, posant en pràctica alguns remeis, com socors gratuïts i mitjans de subsistència que els pobres no podrien procurar-se per si mateixos i que no fan més que allargar els patiments. Spencer està convençut que s’ha d’acceptar el sofriment i que qualsevol mesura política que vulgui modificar l’evolució natural de les coses no prosperarà.

Spencer acaba presentant l’extermini dels pobres com una conseqüència natural de l’aplicació de la selecció natural al món social en un altre article del llibre abans esmentat, el titulat ‘Les culpes dels legisladors’. En aquest text realitza un gir, un canvi de perspectiva, i basa les argumentacions contra els pobres en els principis derivats de la història natural i l’observació de la conducta dels animals. L’adopció d’una perspectiva evolutiva i vitalista el du a formular també un nou vocabulari per referir-se als pobres, que ara són descrits com a dèbils, menys aptes, pitjor dotats i incapaços, en comparació amb els rics i poderosos o més forts, més aptes, millor dotats i capaços. És important anticipar que els raonaments de Spencer cauen en la fal·làcia naturalista, ja que traslladen sistemàticament aspectes de la vida natural, com la supervivència dels més aptes, a la vida social, i els dona un valor moral positiu, com si fossin també principis ètics que se segueixen necessàriament del progrés biològic, sense cap mena de discussió, ni deliberació ni consens racional previ.

Lluita d’espècies

En l’àmbit de la naturalesa, Spencer destaca que si “s’afavorís la propagació dels individus inferiors i s’entorpís la dels més ben dotats, l’espècie degeneraria progressivament i arribaria a desaparèixer ben aviat, enfront de l’espècie amb la qual competís i lluitàs”. La qüestió que es planteja el mateix Spencer és si aquesta veritat es pot traslladar a l’espècie humana. La resposta que dona és afirmativa, ja que considera que, en el cas que els individus pitjor dotats es multiplicassin, aleshores tindria efectes catastròfics sobre la societat, considerada en conjunt. A imitació del que fan els animals carnívors, planteja que les lleis de la naturalesa imposen l’obligació d’acceptar la misèria i els patiments com una etapa transitòria de la humanitat, que se superarà a través de la selecció natural, amb l’eliminació dels individus inadaptats per als quals la vida esdevé una càrrega insuportable. Això vol dir que no accepta que es proporcioni cap tipus d’ajuda als pobres? No ben bé, sinó que consent, de manera excepcional, i amb certes condicions, un cert grau de compassió i generositat a escala individual. Així, la caritat estaria ben vista sempre que es respecti la justícia que ha de regir les relacions socials, que sigui un auxili personal, directe i voluntari, sense mediació de l’estat ni d’institucions públiques, que es destini a “persones dignes”, és a dir, als desgraciats virtuosos que s’ajuden a si mateixos, i no als “indignes” i viciosos. A més, no hauria de ser un obstacle per al desenvolupament econòmic ni hauria d’agredir els drets individuals, especialment el de propietat. Llavors, quins serien els agraciats que podrien ser ajudats? Aquells individus infortunats que s’ho mereixin, que han fet mèrits, com els treballadors previsors i diligents que es veuen sobrepassats per les circumstàncies adverses.

Tanmateix, aquests impulsos humanitaris de Spencer o debilitats causades per la mala consciència davant la duresa i la radicalitat dels seus propis plantejaments no suavitzen l’abast del darwinisme social, ni impedeixen que insisteixi en la idea que “els homes han de viure en la mateixa disciplina que els animals”, que les lleis humanes no poden anar en contra de les lleis naturals i que ajudar els individus menys aptes perjudica greument l’existència dels individus més ben dotats.