Filosofia aporofòbica (I)

Palma‘Aporofòbia’ és un neologisme creat per la filòsofa espanyola Adela Cortina, per referir-se a la por i l’odi al pobre, un fenomen que ha existit des de sempre, en tots els àmbits de la vida i, naturalment, també en la filosofia, i que l’autora acaba popularitzant després de la publicació del seu llibre Aporofòbia, el rebuig al pobre (2017). Cortina planteja que l’aporofòbia no és cosa del passat, sinó que té continuïtat avui dia a través dels discursos i delictes d’odi i està vinculada a altres patologies socials, com la xenofòbia i el racisme. Es tracta d’una fòbia relacionada amb la por a la immigració i la pèrdua del lloc de treball, promoguda per l’extrema dreta, que s’incrementa amb les crisis.

Des l’antiguitat, la filosofia ha mantingut dues posicions contraposades en relació amb la pobresa. Per una banda, hi ha els filòsofs que, com Plató i Aristòtil, discriminen els pobres i els exclouen de l’activitat filosòfica, en considerar que no tenen la disposició natural ni la sobirania vital i l’oci necessaris per deixar de banda les preocupacions mundanes i poder dedicar-se lliurement a la reflexió i el pensament. Per una altra banda, es troben aquells filòsofs que, com Epicur i Diògenes de Sínope, consideren que qualsevol persona té capacitat per dedicar-se a l’activitat intel·lectual, amb independència de la seva posició social o de les seves possessions materials.

Plató considera que la pobresa és perillosa, per això adverteix, en l’inici del llibre IV de La República, que la insatisfacció dels pobres i el desig de riquesa és una de les causes més habituals dels desordres i els conflictes a les ciutats. En aquest mateix llibre, adverteix que els guardians han de vigilar que no entrin a la ciutat ni la riquesa ni la indigència, perquè els indigents tenen un desig insaciable i, també, són vils i obren malament. D’acord amb aquesta visió, Plató defensa que en el seu estat ideal no hi ha d’haver ni rics ni pobres, perquè els rics deixaran de treballar i els pobres no ho faran de manera adequada. Plató menysprea la democràcia per ser el govern dels pobres i per dur la inestabilitat i el desordre a la ciutat.

Al servei de la dominació

Plató és acusat per Jacques Rancière en El filòsof i els pobres (1983) de ser el fundador d’una filosofia política al servei de la dominació, amb un discurs teòric orientat a justificar la necessitat que els pobres i la resta de classes desposseïdes es mantinguin fidels a la seva condició natural de dominats, amb la voluntat de contenir qualsevol iniciativa emancipadora que pertorbi la pau i l’ordre legítim, perquè així ho requereix una ciutat que aspira a la justícia i la felicitat. Segons Rancière, Plató no dubta de recomanar als governants l’ús de la mentida per fer creure als pobres que l’ordre social desigual que els exclou del pensament i els manté obedients a una jerarquia natural que els allunya del poder és la millor organització per a la seva felicitat i per al conjunt dels ciutadans. D’aquesta manera, Plató justifica la raó d’estat, naturalitza la pobresa i la inferioritat social atorgant a la filosofia una funció legitimadora de l’ordre establert i del mode de ser i el lloc natural com un destí desitjable i inamovible.

Aristòtil segueix les idees polítiques del seu mestre Plató, i així, en el Llibre IV de la Política, una vegada deixa escrit que el millor règim de govern és aquell que s’allunya dels extrems, dels més rics i dels més pobres, es manifesta a favor de no concedir la ciutadania als treballadors manuals per ser pobres i representar una amenaça per a l’estabilitat de l’estat, ja que és difícil que no provoquin aldarulls. Segons l’estagirita, els pobres són mals ciutadans perquè no posseeixen la virtut cívica de saber obeir i estan massa preocupats per evitar que abusin d’ells. També adverteix que els pobres roben per evitar passar fred i gana i satisfer les necessitats bàsiques. Per a Aristòtil, el problema no és tant la pobresa com el sentiment de desigualtat que experimenten els pobres, que els du a envejar els rics. Aristòtil destaca que els homes molt pobres, quan arriben a exercir càrrecs públics, tenen tendència a deixar-se subornar més fàcilment, a causa de la misèria viscuda, i es deixen endur per l’apatia política i les preocupacions més immediates. Aristòtil opina que la ignorància dels pobres i la seva manca de llibertat són motius importants perquè no participin en les institucions polítiques, ja que els poden dur a cometre injustícies i errors. En el fons, Aristòtil planteja obertament l’exclusió dels pobres de la comunitat política, per les raons abans exposades, i també pel seu desig antipolític de voler viure tranquil·lament. Això no obstant, en diversos passatges de la Política, el filòsof macedoni insisteix en la idea que l’estat hauria d’afavorir la participació social dels pobres a través d’ajudes econòmiques per anar als espectacles públics o subvencions temporals per exercir càrrecs públics, però també diu que aquestes ajudes són problemàtiques perquè cauen en sac romput, ja que no canvien el seu estat de pobresa ni redueixen la seva dependència econòmica.

La pobresa, una arma política

En el món antic, l’escola filosòfica dels cínics adopta la pobresa extrema com una precondició per a un ideal d’art de vida filosòfic, centrat en la recerca de la veritat, que posa en pràctica diàriament, a través de la mendicitat i l’adopció d’una austeritat extrema en el menjar i el vestir, fins al punt d’elegir la misèria de viure sense sostre, com a cans. La pobresa és una arma política per posar en evidència el poder i per reivindicar la independència de l’individu en relació a la ciutat. Els filòsofs cínics renuncien a la riquesa perquè no necessiten diners. En coherència amb la seva pobresa activa, els cínics dirigeixen les seves ensenyances a qualsevol ciutadà, tant a rics com a pobres, sense limitacions d’edat ni riquesa.

La pobresa voluntària d’aquesta escola hel·lènica de pensament ha despert fortes crítiques entre els seus contemporanis i dins la mateixa història de la filosofia, començant per Sòcrates i la seva desconfiança en relació amb la voluntat de donar visibilitat a la pobresa a través del vestir, un gest que interpreta com a vanitós. Malgrat aquesta observació crítica, Sòcrates inaugura la interpretació filosòfica de la pobresa com una virtut ètica, i no com un problema social. La seva renúncia a la riquesa s’ha d’entendre com un despreniment dels obstacles materials que podien desviar-lo del seu objectiu filosòfic de cercar la veritat, i la inseparable felicitat.

La pobresa com a virtut és recuperada a l’Edat Mitjana, per la filosofia cristiana en el plànol teòric, a través de la interpretació de les escriptures d’Agustí d’Hipona i Tomàs d’Aquino i del desenvolupament de la caritat amb els pobres com una de les virtuts teologals, i de l’adopció de la pobresa com un estil de vida per part dels ordes mendicants, i del vot de pobresa de religiosos, com Francesc d’Assis, i que contrasta amb la misèria de la població. Es tracta d’una concepció espiritual de la pobresa que és bona perquè proporciona la llibertat d’estimar Déu, sense desviacions.