Filosofia, en català! (I)

Escric aquestes paraules des de la convicció que encara és inexcusable reivindicar la pluralitat de pensaments i la necessitat de pensar en qualsevol llengua, especialment en aquelles en què s’ha prohibit pensar, escriure i fins i tot estimar, com el català. Pensar en català és un acte de llibertat i resistència que se segueix de l’acció de pensar més enllà dels prejudicis, com a una reacció defensiva davant la colonització cultural. Els versos rebels de Maria Mercè Marçal denunciant l’experiència d’haver viscut una triple discriminació pel fet de ser dona, de classe baixa i nació oprimida convertits en brúixola feminista em serveixen com a fonament per denunciar una quarta opressió: la cultural i lingüística que pateix la llengua catalana i, per extensió, la filosofia escrita en català. A la causa feminista s’hi ha d’afegir doncs la lluita per la normalització lingüística del català com a llengua vehicular de les idees i els pensaments més profunds. Les reflexions d’aquest escrit parteixen de la convicció que el català com a llengua filosòfica ha patit i pateix una discriminació històrica. I per això, necessita ser protegida i cultivada.

No descobresc cap secret si dic que no es donen les condicions adequades perquè es filosofi en català amb absoluta normalitat a causa de la situació de minorització lingüística. Es poden identificar una sèrie d’obstacles que impedeixen normalitzar la llengua catalana dins l’àmbit de la filosofia. Aquests impediments provenen de diverses fonts. D’una banda, d’un conjunt de prejudicis socials molt arrelats i d’actituds lingüístiques negatives, extremistes i agressives que resten valor al nostre idioma, i transmeten la idea falsa que no és una llengua de cultura prou reconeguda i consolidada, i que sembla estar massa arrelada i localitzada a un territori domèstic excessivament limitat que xoca amb les pretensions universalistes de la filosofia i amb el valor donat a la globalització i el cosmopolitisme; d’altra banda, hi ha limitacions que tenen el seu origen en el món acadèmic i la pressió exercida sobre els aprenents i estudiants de filosofia perquè facin servir altres llengües més majoritàries si volen fer carrera universitària, amb l’argument que tenen una major presència dins l’ensenyament superior i que disposen d’una producció textual molt més abundant, i temàticament més rica i diversa.

Hàbit de lectura en català

A aquestes dificultats cal afegir també la manca d’un hàbit consolidat de lectura en català i el sobreesforç de comprensió i el repte que suposa per a un lector mitjà poc avesat a llegir textos filosòfics superar les dificultats terminològiques pròpies d’un llenguatge tan específic. Tot i que es troben traduccions al català d’obres cabdals del pensament universal, antigues, modernes i contemporànies, aquestes referències bibliogràfiques no arriben a ser tan abundants, ni de bon tros, com les traduccions disponibles en castellà, anglès i altres idiomes europeus. És prou conegut que el mercat editorial cada vegada és més dinàmic i competitiu i que l’estratègia comuna adoptada és una producció ràpida que fa desaparèixer les novetats bibliogràfiques sota edicions més recents, i desplaça els llibres de filosofia a un segon pla perquè requereixen un ritme més pausat per ser concebuts i escrits. Un altre factor que explica la discriminació editorial de la filosofia en llengua catalana és la priorització per part de les grans editorials de l’obtenció de guanys i beneficis econòmics per damunt de qualsevol altra consideració de servei cultural o compromís de país. Un altre greu inconvenient prové de les dificultats que tenen les obres filosòfiques escrites en català a l’hora de ser distribuïdes i conegudes fora del propi territori i context lingüístic. Tampoc juga a favor del català, el fet que les principals figures de la història de la filosofia hagin escrit les seves obres en altres idiomes.

Moltes d’aquestes limitacions es poden pensar des de l’estreta relació existent entre llengua i poder. Sabem que una llengua és més que una eina de comunicació, i que representa també un mitjà a través del qual s’exerceix el poder. El discurs dominant determina allò que podem pensar, dir i escriure, ens diu com hem d’entendre el món, crea jerarquies i lleva autoritat i credibilitat a altres discursos alternatius, a la vegada que defineix el que és socialment acceptable i desitjable. El discurs dominant ha aconseguit que la veritat deixi d’estar en disputa i s’accepti la postveritat, amb una naturalitat esfereïdora. Qualsevol discurs filosòfic, i més si s’articula en català, pateix les conseqüències d’aquesta renúncia epocal i passa a ser relegat a la marginalitat. Si la veritat no interessa, la filosofia, menys encara. El discurs totpoderós transmet odi i estimula la violència de les emocions i les passions, i destrueix qualsevol intent d’enraonar amb una raó discursiva debilitada i desprestigiada pels demagogs. El discurs dominant resta importància a l’idioma en què s’expressa i insisteix en la fal·làcia que la llengua és un instrument de comunicació neutral i apolític. Des de la posició de poder es controla el llenguatge i la paraula, i es defineix qui pot parlar i qui no pot fer-ho, i quines llengües són inútils com a vehicles de transmissió de coneixements, així mateix s’imposa una falsa normalitat lingüística basada en la lliure elecció de llengua, disfressant la ideologia centralista i supremacista i el colonialisme cultural sota la vindicació de la llibertat i el respecte als drets lingüístics individuals.

Quins factors influeixen en l’elecció de llengua d’un filòsof a l’hora d’expressar les seves idees? Evidentment, les circumstàncies individuals i familiars seran molt importants, des de l’atzar del naixement a les aspiracions personals. Però seria massa ingenu creure que aquests factors biogràfics són més determinants que les influències polítiques, socials i econòmiques o les tendències academicistes tradicionals. Es pot constatar que els filòsofs que volen fer carrera professional i ser reconeguts dins l’àmbit acadèmic elegeixen majoritàriament l’anglès perquè és una condició ‘sine qua non’ per publicar ‘papers’ a revistes d’impacte i reconegut prestigi. Seguint aquest pla no només acumulen mèrits per consolidar una plaça laboral, sinó que també poden aspirar a elevats graus de popularitat i influència, i altres avantatges derivats de formar part d’una cultura poderosa amb una posició de domini a escala global.

Llengües privilegiades

Al llarg de la història hi ha hagut diverses llengües que s’han afirmat a si mateixes com a pròpies de la filosofia. El pes històric i polític de determinades llengües ha fet que els filòsofs hagin privilegiat usar-les per damunt d’altres, des del llatí fins al francès, passant per l’anglès i l’alemany. Recordem que la filosofia antiga s’escrivia en grec i llatí, que durant l’Edat Mitjana la llengua culta amb la qual s’expressava la filosofia era exclusivament el llatí, fins que es produeix l’emergència de la modernitat i la ruptura amb la tradició escolàstica, i comença l’hegemonia de la filosofia europea escrita en francès i alemany. És aclaridor tenir present que ni el castellà ni el català han estat llengües especialment privilegiades per la filosofia, ja que no han tingut prou reconeixement ni prestigi internacional. En el cas del català a més, s’hi afegeix el condicionant que la projecció global s’ha vist molt minvada a causa de no comptar amb el suport d’un estat.