Filosofia dels viatges (2)

PalmaDes de l’antiguitat, els filòsofs senten la necessitat de viatjar i reflexionar sobre els avantatges i inconvenients dels desplaçaments. Són famosos els tres viatges polítics de Plató a Siracusa, els viatges de Michel de Montaigne i René Descartes, i els viatges per Europa en condició d’exiliats de Thomas Hobbes, Margaret Cavendish i John Locke, com també el viatge inspirador i literari a la Xina de Simone de Beauvoir. Però s’ha de fer referència també als filòsofs nòmades que mantenen una especial relació amb la seva ciutat nadiua, com Sòcrates amb Atenes i Kant amb Könisberg. D’entrada podria semblar que el més adequat seria centrar tota l’atenció en l’estudi del grup de filòsofs viatgers, però això seria un greu error, perquè implicaria desconsiderar un altre grup important de filòsofs que sense moure’s gaire han contribuït a promoure els viatges interiors o han contribuït a través dels experiments mentals a l’avanç de la filosofia.

Parmènides escriu un poema, el de la Devesa, en què narra el seu viatge fantàstic amb un carro de la foscor a la llum, de l’error cap a la morada de la devesa, on li serà revelada la veritat. Parmènides insisteix en la idea que el viatger arribarà tan enfora com sigui el seu ànim i que, per tant, correspon al filòsof l’esforç d’avançar cap al coneixement. Els intèrprets dubten de si el viatge del filòsof representa un ascens cap al cel o un descens en direcció a l’inframon. El més versemblant és reconèixer que la topografia del viatge poètic és premeditadament ambigua.

Tales i Pitàgores formen part del grup nombrós de filòsofs de l’antiguitat que viatgen a Egipte i entren en contacte amb sacerdots i savis i n’adquireixen nous coneixements i doctrines místiques que expliquen el món i la mort. És sabut que els presocràtics Pitàgores i Demòcrit són grans viatgers moguts pel desig d’aprendre. Segons conta Ciceró, Pitàgores viatja a Crotona, Fenícia i Assíria. Segons Iàmblic, Pitàgores també visita Egipte per recomanació de Tales; mentre que Demòcrit visita Egipte, Pèrsia, Babilònia i tal vegada, l’Índia. Una de les principals fonts per conèixer els viatges de Pitàgores és Iàmblic. Aquest filòsof neoplatònic descriu les peripècies del viatge de Pitàgores a Egipte a La vida pitagòrica, i conta com els mariners es convencen que viatgen amb una divinitat, perquè el filòsof roman en la mateixa postura, immòbil, sense menjar, ni beure ni dormir, durant tota la navegació des de Síria. La narració continua amb la descripció de la visita als santuaris i temples de la regió i la permanència durant vint-i-dos anys estudiant astronomia, geometria i iniciant-se en els rituals religiosos, atent a les lliçons i pràctiques de sacerdots i profetes.

Diògenes Laerci confirma l’ànsia viatgera de Demòcrit, conta que en el repartiment dels béns del seu pare amb els germans, escull la part més petita perquè són doblers en metàl·lic que li faciliten viatjar. En canvi, Sòcrates no és gens partidari dels viatges, perquè no creu que canviar de lloc faci a ningú ser millor persona ni curi els mals de l’home, convençut, com està, que el camí més adequat per abordar-los és aprofundint dins un mateix. Ni tan sols salvar la vida li sembla un motiu suficient per deixar Atenes, car l’exili és pitjor que la condemna a mort. Diuen que el seu món és Atenes i que per això viu la seva vida a la ciutat, excepte quan li toca combatre. Sèneca recull en les Epístoles a Lucili, un pensament de Sòcrates sobre els viatges, concretament una recomanació de posar-se en el lloc dels altres si es vol treure algun profit dels viatges. Es tracta d’una resposta irònica donada a algú queixós de no haver aprofitat els seus viatges.

Viatjar amb Plató

D’altra banda, Plató es desvincula del seu mestre i concedeix molta importància filosòfica al viatge, entès com a passeig. Filosofar és una activitat molt relacionada amb caminar. Aquesta relació tan extreta es pot observar en el diàleg platònic de Les Lleis, en què la conversa dels tres personatges protagonistes es desenvolupa durant una jornada de viatge a peu per Creta, des de la ciutat de Cnossos fins a la cova i el temple de Júpiter. Adés que el viatge és llarg i l’edat dels tertulians és avançada, Plató recomana fer aturades sovint per gaudir de la conversa i arribar a la destinació sense cansament. En el diàleg exigeix que les dones embarassades facin un passeig fins als temples, però considera que els viatges a l’estranger són perillosos per a la convivència, perquè poden introduir nous costums i canvis perjudicials a la ciutat. Per aquest motiu, en el llibre XII del diàleg estableix una sèrie de condicions a l’hora de viatjar a l’estranger. D’entrada, prohibeix que viatgin els menors de quaranta anys. Els “guardins de les lleis”, és a dir, les autoritats de la ciutat, podran donar permís de viatge als ciutadans amb alguna funció pública o diplomàtica, com transmetre missatges, realitzar observacions i espionatges. S’entén que aquestes condicions no s’apliquen en cas de guerra i haver d’emprendre una campanya militar. També poden abandonar la ciutat els millors i els més bells per participar en jocs i competicions en honor dels déus, perquè contribuiran a donar bona fama a la ciutat. D’altra banda, els observadors especials han de tenir més de cinquanta anys, haver destacat en la guerra i tenir molt bona reputació. Tenen una important missió, perquè a totes les ciutats, fins i tot a les pitjor governades, hi ha “homes superiors” amb els quals es poden reunir per estudiar les lleis i els costums i pensar com es podrien traslladar a la ciutat. Tanmateix, l’estada no pot superar els deu anys, de manera que abans de tenir-ne seixanta hauran d’haver retornat i haver passat comptes amb els guardians de la llei, que s’encarregaran de valorar si han tornat millors, iguals o pitjors del que partiren. En els dos primers supòsits, els viatgers rebran homenatges i reconeixements, però en el cas que hagin tornat pitjors se’ls obligarà a viure aïllats de la resta de la població en una mena de confinament domiciliari. Finalment, Plató estableix que la violació de l’arrest sigui castigada amb la pena de mort.

Sembla que anteriorment Plató no té tantes precaucions ni recels a l’hora de viatjar, ja que es pot llegir a La República, un altre dels grans diàlegs polítics, la màxima llibertat concedida als ciutadans lliures per viatjar. Senzillament, constata que els tirans tenen por de perdre el govern si viatgen fora de la ciutat i que, per això, renuncien a viatjar, malgrat que senten enveja de la resta de ciutadans que sí que poden fer-ho i dels coneixements que adquiriran a l’estranger. Però el viatge més important, i també el més llarg, no és terrenal, sinó espiritual, i és descrit per Plató amb nombrosos detalls al mite d’Er, el soldat ressuscitat, en el llibre X de La República. Es tracta del viatge que fan les ànimes humanes després de la mort, quan es reuneixen per a ser jutjades i conèixer si són aptes per retornar a la seva morada supramundana originària: el món de les idees, o bé si han de tornar a reencarnar-se en un nou cos, adoptant la condició humana o animal, a l’espera d’adquirir i practicar la virtut i la saviesa necessàries per alliberar-se de la vida mundana i gaudir de les recompenses d’una vida feliç en el paradís celeste durant tota l’eternitat.