Filosofia dels viatges (IX)

El filòsof pessimista Giacomo Leopardi sent enyorança per l’època dels viatges de descobriment, quan els testimonis dels viatgers contribuïen a completar el mapa del món, en comparança amb l’època actual, en què ja no hi ha territoris ni habitants ignots i el mateix planeta ha minvat per efecte de l’activitat humana. El filòsof aposta pels viatges perquè contribueixen que l’home modern pugui oblidar el seu estat miserable i s’il·lusioni amb una llibertat falsa però plaent. Opina que és més interessant viatjar als països en què l’home es troba en un estadi evolutiu més primitiu i salvatge, perquè els països europeus s’han civilitzat massa i han perdut les senyes d’identitat i el caràcter que els feia diferencials i atractius.

En el Zibaldone de pensaments també valora l’experiència del viatger que sent plaer dels llocs que visita, especialment de tot allò que li recorda el seu país d’origen. També s’adona de la tensió que sorgeix en el viatger entre el que coneix i és més familiar i el desconegut prèviament que idealitza una vegada retorna a casa. En els Pensaments exposa aquesta mateixa idea quan diu que els viatgers mentre viatgen prefereixen el seu lloc nadiu al lloc que visiten, però que quan arriben a casa enyoren els països visitats. En el pensament 81, intenta prevenir dels errors que es cometen quan els viatgers fan judicis precipitats sobre les persones que coneixen en els viatges, fent veure que a causa de la molt bona conversa poden fer creure que són més intel·ligents del que són, quan allò del que parlen potser és l’únic tema que en realitat dominen. En el pensament que fa 87, afirma que els viatgers aviat amplien la memòria amb records vagues dels llocs visitats i no només amb records de les coses presents. És molt significatiu que en els Diàlegs morals (1827) pren Cristòfol Colom, el perfecte viatger, com a model d’una humanitat heroica i amb ideals que navega a la recerca de noves terres que ja no és un referent útil a la seva època per sortir de l’avorriment i la infelicitat.

Viure en pau

A més, en el diàleg titulat Copèrnic s’imagina un viatge de l’astrònom fins al Sol, en què l’astre li planteja que vol deixar de moure’s perquè ho faci la Terra i que ell és el més apropiat per convèncer el planeta i els seus habitants d’aquest canvi de cosmovisió. En un altre dels diàlegs entre la naturalesa i un islandès, dona a entendre que viatjar li ha servit per confirmar que no hi ha cap lloc a la Terra que permeti viure en pau i tranquil·litat, i sense molèsties ni patiments. Vagi on vagi l’acompanyarà sempre la infelicitat, perquè forma part de la seva condició natural. En aquest punt, el viatge agafa un sentit existencial i esdevé un camí dolorós cap al no-res i la inexistència més buida i fosca.

Hegel narra un viatge de joventut a peu de cinc dies pels Alps suïssos en el Diari de viatge pels Alps bernesos (1796), que comença el 25 de juliol en companyia de tres preceptors saxons. Cada jornada escriu alguns apunts. El primer dia destaca el canvi de perspectiva que suposa entrar dins un paisatge d’alta muntanya, els sentiments d’angoixa i opressió que desperta en el visitant poc acostumat la manca de visió panoràmica causada per l’estretor dels valls entre muntanyes. A devora d’una cascada, reflexiona sobre el lloc que ocupa el pensament més enllà de la necessitat que governa les coses naturals i vives. En els apunts de viatge del segon dia desfà la ingenuïtat dels viatgers que idealitzen la bondat i hospitalitat de la vida pastoral i no s’adonen que el costum pagès de no posar un preu fix a les mercaderies i fer pagar segons la voluntat és una estratègia adoptada perquè n’incrementa el valor i proporciona més guanys. No es mostra sorprès pels glacials, ja que no tenen res de particular excepte el contrast del gel i la calor de l’estiu. En un dels pobles més grans, li criden l’atenció els nins que escometen els viatgers per oferir-los diversos productes o mendicar propines. El 27 de juliol aprèn a fer formatge i se sent recompensat de l’esforç de la pujada al peu d’una nova cascada, veient la mateixa imatge de l’aigua en moviment, ser i no ser a la vegada, tot recordant el fluir de l’aigua d’un riu del qual parla Heràclit per distingir aparença i realitat. Està convençut que una descripció o una pintura mai poden substituir la presència del real, que fins i tot el millor dels quadres només pot proporcionar una visió parcial de l’espectacle de l’aigua que es dissol en ones i escumeja i del poder de l’activitat de la vida i els seus elements. En el quart dia, es fixa en la pronúncia dels camperols i en la utilitat d’aprendre els diversos dialectes suïssos per interpretar millor expressions d’alemany antic i li ve al cap el sentiment de dependència dels vilatans envers la naturalesa i els paratges alpins, i que contrasta amb l’orgull de l’home del seu temps, que pensa que tot ha estat creat per a ell i el seu gaudi i profit i que pot imposar els seus fins a la naturalesa. Acaba el dia reposant a un hostal, llegint els comentaris elogiosos fets a l’hostatger a un àlbum a disposició dels viatgers, a la vegada que fa algunes observacions sobre l’obligació de l’hostatger d’allotjar de franc els pobres i rebre una compensació de l’estat. El més rellevant del penúltim dia de viatge és el tracte hospitalari rebut a Realp per part d’uns monjos caputxins. I sense més novetats, el diumenge acaba el viatge fent una travessa en barca fins a Lucerna.

Font d’autoritat

En l’Enciclopèdia de les ciències filosòfiques (1830), Hegel fa ús de la literatura de viatges com a font d’autoritat. Concretament, actualitza la seva visió sobre l’ateisme a través d’informacions proporcionades per dos viatgers, els capitans John Ross i William Edward Parry. Hegel recull les impressions d’un altre viatger anglès, segons el qual els moderns romans cultes que saben llegir i escriure són ateus, mentre que el poble és beat i creient. També fa referència al viatge de l’irlandès George Staunton a la cort xinesa i les observacions sobre la influència dels viatges i la comunicació entre pobles en l’avanç de l’escriptura a la Xina.

El jove Schopenhauer en la seva adolescència emprèn dos grans viatges per Europa juntament amb els seus pares, durant els quals té l’oportunitat de visitar museus, conèixer personalitats destacades de l’època, gaudir de paisatges meravellosos i del món en primera persona, a diferència de les classes acomodades que viatgen sense cap altra finalitat que descansar. Qualsevol que vulgui aproximar-se a les seves experiències viatgeres pot consultar els Diaris de viatge (1803-1804). A Parerga i Paralipòmena (1851), reivindica el coneixement en primera persona, i es decanta pels viatges en comptes dels llibres, ja que el coneixement de l’únic món real existent neix del contacte directe amb els pobles i no pot ser substituït per les lletres. Diu que només fa falta viatjar un dia en tren d’un lloc a un altre per observar el desconeixement mutu sobre la diversitat i la particularitat dels prejudicis, idees errònies i costums. En el fons, aquells que s’han informat sobre un país mitjançant les descripcions de viatges no arriben a adquirir el coneixement clar i profund que tenen els viatgers que hi han estat. Només aquests es troben a fora com a casa. A més, els viatges de plaer són un dels mitjans més eficaços per combatre els mals derivats de l’avorriment.