Filosofia dels viatges (VI)

PalmaRené Descartes, en el Discurs del mètode, després de criticar la instrucció rebuda i molt descontent amb la inutilitat dels coneixements adquirits, sense haver arribat a comprendre la seva pròpia ignorància, explica en primera persona la decisió presa de substituir l’aprenentatge a través de la lectura de llibres antics per viatjar i aprendre del llibre del món, i escriu: “Vaig dedicar la resta de la meva joventut a viatjar, a veure corts i exèrcits, a freqüentar gents de diversos humors i condicions, a recollir experiències” i posar-se a prova, reflexionar i treure algun profit de les seves observacions. Com a bon filòsof viatger, extreu i comparteix els aprenentatges adquirits. Les ensenyances més destacades que ha après són aquestes: el caràcter convencional dels costums, la necessitat de respectar els dels altres pobles i la disposició a qüestionar els propis costums i substituir-los per altres que siguin millors. Malgrat la gran valoració i utilitat dels viatges, aconsella que no és bo passar molt de temps viatjant si es vol evitar arribar a ser un estrany en el propi país. Curiosament, aquest consell no és vàlid en el seu cas, perquè malgrat haver viscut gran part de la seva vida fora del seu país, ha esdevingut el filòsof nacional de França.

En el Discurs, Descartes també es posa en el lloc d’uns viatgers perduts dins un bosc per il·lustrar la seva teoria del coneixement. Així, de la mateixa manera que els viatgers sortiran del bosc si no fan voltes i caminen dret sempre en la mateixa direcció, el filòsof ha de dirigir la seva ment de manera recta si vol superar la ignorància i evitar caure en la circularitat. Amb aquest exemple, Descartes també ens vol dir que el camí cap al coneixement no és fàcil ni senzill i requereix seguir un mètode segur.

Concepció positiva dels viatges

L’il·lustrat Jean-Jacques Rousseau dedica algunes pàgines de l’Emili a parlar sobre la seva concepció positiva dels viatges. Li agrada anar a cavall, perquè li permet estar a l’aire lliure, però encara és més agradable anar a peu, i ser lliure d’aturar-se en voler, decidir les passes a fer, la destinació i els llocs a visitar, gaudint del camí al mateix temps que es va fent sense presses ni necessitat d’arribar. A més, desplaçar-se a peu és el viatge més filosòfic, en la mesura que permet examinar allò que es trepitja, contemplar amb la vista els llocs que es travessen, conèixer el clima i observar la terra i els cultius, incrementar els coneixements d’història natural i estudiar la naturalesa en el seu lloc, com recorda que varen fer en el seu moment Tales, Plató i Pitàgores, a diferència dels “filòsofs de via estreta” que s’acontenten a conèixer la natura des d’un despatx. Anar a peu té altres beneficis. Segons Rousseau, els caminants estan de més bon humor, tenen més bona salut i alegria. S’ha d’estar d’acord amb Rousseau quan diu que en temps d’Homer no es viatjava gaire i per això tothom era ben rebut, i que en el seu temps és més difícil practicar l’hospitalitat perquè s’han de donar unes determinades condicions. Una de les més importants és que no hi hagi cap afluència massiva d’hostes. A les pàgines finals retorna sobre el tema dels viatges i fa una distinció important entre viatjar per viatjar i viatjar mogut per alguna finalitat, com seria instruir-se. Per saber viatjar s’han de seguir algunes regles, perquè “tot el que es fa amb la raó ha de tenir les seves regles”, entre les quals hi ha la d’usar el cap i aplicar la inducció per conèixer els pobles a través dels seus habitants, la regla de l’observació per descobrir el caràcter i les diferències nacionals o la regla de l’atenció al que és útil.

Per a Rousseau, els viatges filosòfics són cada vegada més difícils, perquè ja no queden Platons ni Pitàgores, però de manera ideal un viatge s’aproximaria a la filosofia si tingués una finalitat específica, fos útil per a l’adquisició d’una bona educació, servís per desfer els prejudicis i les falsedats sobre els pobles i els seus costums transmesos pels llibres de viatges, i permetés al viatger aprendre a parlar sobre els homes i les coses amb coneixement de causa. La conclusió és que els viatges convenen a ben poca gent, i més concretament només a aquells que saben distingir els errors i no es deixen seduir pels vicis. En relació amb la pregunta que es fa de si és bo que els joves viatgin, diu que els joves mal educats tornaran dels seus viatges amb tots els vicis dels pobles visitats, mentre que els ben educats, nascuts en famílies felices que han viatjat amb l’objectiu clar de formar-se, tornaran més bons i assenyats.

D’altra banda, Rousseau tracta dels viatges i relats dels viatgers com a font de coneixements dubtosos en el seu intent reeixit d’explicar l’aparició de la desigualtat entre els homes en el Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes (1755). D’entrada, no sap ben bé si algunes descripcions dels exploradors són del tot creïbles, ja que sovint presenten com a membres de la mateixa espècie alguns animals monstruosos i els homes salvatges, a causa de les semblances físiques i costums comuns. Es mostra molt crític amb les ocurrències d’alguns viatgers que especulen sobre l’origen d’algunes espècies amb trets antropomorfs, com els orangutans, segons els quals aquests animals són el resultat del creuament entre una dona i una moneia. També qüestiona les exageracions i judicis precipitats d’alguns viatgers, així com els prejudicis amb què descriuen alguns animals, i les explicacions contradictòries en relació amb el seu comportament. En canvi, dona per bones aquelles observacions coincidents que atribueixen una gran velocitat i lleugeresa, agilitat, vigor i força als homes salvatges, en un grau molt superior a les habilitats que posseeixen els homes europeus (model d’home civilitzat). Es lamenta de la manca d’objectivitat de la informació que rep sobre les altres parts del món a causa del fet que la literatura de viatges està capitalitzada exclusivament per viatgers europeus. També es queixa de la manca de rigor d’alguns comentaristes. A més, desconfia de la veritat de les narracions realitzades per mariners, comerciants, soldats i missioners, i de la seva incapacitat d’anar més enllà dels sabers coneguts i del que es podria contar sense sortir dels carrers de les seves ciutats de residència. Rousseau anticipa encertadament l’efecte uniformitzador dels viatges, que explicaria la pèrdua de diversitat cultural. A la vegada, es mostra esperançat amb l’aparició de mecenes que patrocinin viatges antropològics, centrats en l’estudi dels homes i els seus costums.

Més rigor

En definitiva, Rousseau troba a faltar que els relats de viatges tinguin més rigor, que s’esforcin a identificar les diferències encara existents entre els pobles i, sobretot, que les hipòtesis que es formulen vagin acompanyades d’observacions sistemàtiques i experiències contrastades. Sent enyorança d’aquells temps antics en què viatjaven els filòsofs estimulats pel desig de saber i descrivien el que havien après dels homes a través dels elements comuns i les diferències, sense deixar-se ebdur pels prejudicis nacionals. De la mateixa manera, s’imagina el gran progrés per a l’educació del gènere humà i la història natural, i els efectes positius en la política i la moral que tindrien les observacions i les descripcions d’un Montesquieu, Diderot, d’Alembert o Condillac.