Filosofia dels viatges (VII)

PalmaKant, apassionat de Rousseau, li deu l’ampliació d’horitzons filosòfics cap a l’àmbit de la política, i, com ell, fa ús de la lectura dels llibres de viatges per conèixer millor l’espècie humana en la seva diversitat i singularitat. Però, com ja s’ha dit en una entrega anterior, Kant no és un filòsof viatger. Tanmateix, pensa que els coneixements sobre l’home i el món es poden adquirir sense sortir de casa, mitjançant el tracte amb els paisans i els estudis locals. Aquesta idea d’estar al dia sense necessitat de viatjar es veu reforçada pel fet que Königsberg, la seva ciutat nadiua, és una gran ciutat, ben comunicada i cosmopolita, i que el paisatge humà facilita el tracte i la relació entre habitants i visitants i permet fer-se una imatge del món ajustada a la realitat.

En la Filosofia de la història (1786), Kant comença un viatge que reconstrueix la història i els orígens de la humanitat. Espera que sigui un viatge plaent, però sap que serà incert i especulatiu, perquè no podrà recórrer a l’experiència, però tindrà la raó per guiar la imaginació i la fantasia. Durant el viatge disposa d’un ‘mapa de viatger’, el Llibre I de Moisès, un text sagrat que li serveix per saber si les suposicions filosòfiques que fa van en la bona direcció. Kant observa que l’home sent la necessitat de fugir davant el tedi i l'avorriment de la vida civilitzada i la consumació del progrés i valora que aquesta fugida pot ser una sortida molt atractiva, un impuls que pot empènyer l’home a viatjar cap al passat i reviure les aventures robinsonianes, inseparables del retorn a un estat natural i a una vida més senzilla i primitiva.

En una altra de les seves obres, l’Antropologia en sentit pragmàtic (1798), es refereix als perills de centrar-se excessivament en els viatges d’exploració interior, de deixar-se endur per la imaginació i de caure en la malenconia i altres malalties de l’ànim que poden conduir fins al manicomi. També posa exemples de viatges per plaer i altres motivacions com oblidar un amor. Es basa en relats, notes i reportatges de viatges per aprofundir en la geografia i les activitats humanes, els seus motius i extreure’n conclusions com l’existència de caràcters i fesomies nacionals. Valora molt positivament els viatges guiats per la curiositat desinteressada de conèixer el món de primera mà i recomana viatjar, o llegir llibres de viatges, perquè, encara que continguin alguns elements de ficció, solen estar escrits per persones intel·ligents i observadores.

Dos-cents llibres de viatges

A diferència de Kant, John Locke va ser un filòsof viatger. El seu interès pels viatges es reflecteix en la seva biblioteca, formada per més de dos-cents llibres de viatges, curosament seleccionats, en què prioritza els més antropològics, a més de mapes i treballs de geografia. Locke utilitza les informacions extretes de les lectures dels llibres de viatges que formen part de la seva biblioteca personal i les entrevistes amb viatgers per il·lustrar les seves teories amb exemples vàlids per argumentar contra l’existència de les idees innates de caràcter epistemològic i moral i condemnar l’ateisme i la tirania per ser un règim polític que pot arribar a permetre el canibalisme. A l’Assaig sobre l’enteniment humà, quan parla de la utilitat de conèixer les capacitats per curar-se de l’escepticisme i la peresa, il·lustra la necessitat d’aprendre el més útil per a cada ofici amb l’exemple d’un mariner a qui li basta saber manejar la sonda per mesurar amb encert les profunditats de l’oceà i garantir l’èxit del seu viatge, per tal d'evitar els perillosos esculls que poden enfonsar el vaixell. En un altre passatge cita el testimoni del viatge de Baumgarten en el seu pas per Turquia, per demostrar que les regles morals no tenen un caràcter innat. També aporta els testimonis d’altres viatgers com a proves contra la universalitat de la idea innata de Déu. Reafirma la impossibilitat de la separació entre ànima i cos a través de l’exemple d’un viatge imaginari entre Oxford i Londres. Segons Locke ningú s’imagina que la seva ànima pensa o mou un cos a Oxford mentre el seu cos encara està a Londres, perquè l’ànima és inseparable del cos i no es pot moure de manera autònoma. Pensa que la invenció de les naus i les flotes, dels escrits sobre la navegació i els viatges, i, dels descobriments més enllà dels antípodes i l’Equador no s’haurien produït si l’home s’hagués enredat en disputes estèrils que es basen en idees fosques i paraules de significats dubtosos o indeterminats, com ha passat dins l’àmbit intel·lectual i del coneixement. Finalment, el mateix Locke convida els viatgers a aturar-se i llegir el seu epitafi per conèixer-lo millor. A la tomba es pot llegir, literalment, “Atura’t viatger! Aquí descansa John Locke”.

Voltaire valora positivament els viatges, perquè són una font d’aprenentatge i formació permanent i, sovint, l’ajuden a estructurar les narracions i les obres de ficció, com el famós Càndid (1759) i altres contes filosòfics, com la Història dels viatges de Scarmentado (1756), un esbós que anticipa el Càndid, en el qual Scarmentado viatja per tres continents: Àsia, Àfrica i Europa. Els viatges de Voltaire són tant reals com imaginaris. Un dels més fantasiosos és el viatge interplanetari de dos extraterrestres, un saturnià sense nom i Micromegas, un habitant de Sírius. Si s’ha de fer cas de les seves històries en què els personatges viatgen acompanyats, no és gaire partidari de viatjar en solitari. Els seus personatges també fan viatges iniciàtics i d’aprenentatge, entre els quals destaca el llarg viatge de Càndid arreu del món, que el du a conèixer Bulgària, el Paraguai, Lisboa, Cadis, Buenos Aires, el Dorado (avui Colòmbia), Surinam, París, Venècia i, finalment, Constantinoble. Un altre viatge filosòfic imaginari és el protagonitzat per un jove anglès anomenat Jenni i el seu pare Freind en la Història de Jenni (1775), que els du per Europa, Barcelona, Londres i Amèrica del Nord. A vuitanta anys, Voltaire publica Elogi històric de la raó (1775), un relat en què convida el lector a seguir-lo en el seu viatge singular de la Raó i la Veritat a través de la història, on es valoren els progressos i el grau d’implantació en el present que li ha tocat viure, la qual cosa permet veure que s’ha avançat molt en justícia i tolerància. En un sentit general, Voltaire aconsella viatjar amb la ment oberta, tot deixant de banda els prejudicis i essent tolerants amb tots els costums estrangers.

El ‘Grand Tour’ europeu

Emily Thomas, filòsofa especialitzada en viatges, recull múltiples testimonis que qüestionen la utilitat i finalitat educativa del Grand Tour europeu, un viatge iniciàtic habitual entre els joves burgesos a partir del segle XVII i cita entre els més crítics l’economista Adam Smith i la filòsofa Margaret Cavendish. Smith es queixa que els joves no aprofiten el viatge per ampliar els seus coneixements, sinó que pensen més a satisfer els desitjos sexuals, gaudir dels plaers del joc i experimentar el descontrol que proporcionen la beguda i el llibertinatge. En conseqüència, no és partidari d’aquests viatges i planteja l’alternativa que els joves comencin estudis universitaris. En l’assaig titulat Discurs sobre els viatges a l’estranger de joves cavallers, Cavendish escriu que aquests viatges no proporcionen coneixements útils ni experiències profitoses als joves i que retornen més viciats i vanitosos.