Filosofia dels viatges (i XIII)

PalmaRodolphe Christin elabora una visió filosòfica sobre els viatges sotmesos a la lògica del mercat i fa una de les aportacions més lúcides per a la comprensió crítica de l’impacte dels viatges i el turisme sobre el territori i la cultura dels llocs visitats en el món globalitzat contemporani. A Món en venda (2018), explora els orígens de la turismofòbia i el malestar dels residents, i denuncia que la indústria turística actua sobre la filosofia i els viatges, banalitzant la vida sencera i el sentit existencial del viatge en direcció a la mort. Per això, anuncia la mort del caràcter filosòfic dels viatges a mans de la colonització capitalista de l’oci i l’avenç cap a un món en venda, desposseït de l’aura, explotat i degradat com a una mercaderia més

El turisme ha turistificat el món, que ha passat a ser un gran hotel, ha colonitzat les ments, com si un estiu sense viatjar fos motiu de vergonya o un senyal de desgràcia personal. L’extensió de la dominació econòmica ha convertit en superflus i obsolets els viatges iniciàtics i de formació, ha afeblit les condicions simbòliques que motivaven antigament aquests viatges i anul·lat l’ànsia de maduresa personal i autorealització i el desig de nous coneixements i experiències, en un marc mental de negació del real i d’una manera de ser universal i solidària.

Les agències turístiques s’encarreguen de gestionar els desitjos de la població i contribueixen a fer oblidar i tapar artificialment les frustracions vitals dels treballadors que duen una existència buida i avorrida, nihilista i sense gaires al·licients. De manera que, com diu Christin, “el turisme prospera gràcies a la insatisfacció” i es mou dins una dinàmica consumista i publicitària sota la promesa de sortir fugaçment de la mediocritat i gaudir de felicitat. En aquest context crític, les vacances pagades deixen de ser un dret adquirit amb grans esforços per passar a ser una imposició evasiva i institucionalitzada oferta pel sistema per anestesiar i apaivagar el malestar quotidià i fer més suportable la precarietat laboral.

Alienació marxiana

Christin pensa amb encert el turisme en termes d’alienació marxiana, suggereix que la indústria turística aliena i enganya el turista que és incapaç de percebre que és un esgraó dins una ficció totalment organitzada que es fa passar per autèntica. Aquesta indústria s’ha especialitzat en la creació de no-llocs, desarrelats de la vida local que mostren una realitat museïficada a través d’una representació folklòrica i exòtica, que disposa de la complicitat de la població local en el paper de figurants; i es reafirma en el profund desencantament amb el món turistificat en el qual “ja no hi ha lloc per a l’hospitalitat” ni per la trobada pacífica entre visitants i habitants locals. Dins aquest món fet a mida del turista tampoc no hi ha lloc per als valors ètics de la gratuïtat i la generositat i la reciprocitat que donaven sentit als viatges.

Els antiviatges dels quals parla Christin triomfen perquè s’ajusten als interessos dels visitants, que cerquen enclavaments turístics tancats que ocultin les realitats locals més molestes, de pobresa i misèria. Els antiviatgers se senten més a gust descansant a les gandules dins els antimons creats a la carta que coneixent la realitat del país i la seva gent, especialment si pot incomodar-los o ferir la sensibilitat. Qualsevol desig d’exploració i impuls d’anar a l’encontre de la població autòctona és avortat ràpidament mitjançant una oferta ininterrompuda d’espectacles i entreteniments i la imposició d’una certa rutina. La combinació d’estratègies evita la dispersió de la clientela i és tan eficaç com “el tot inclòs”.

La dicotomia entre viatger i turista mantinguda per Christin li és útil per pensar millor el turista, sense nostàlgia, tot i que sembla ben conscient que el viatger està en perill d’extinció. Per això, s’obri pas la necessitat de demanar-se per la pervivència del viatger en aquest món-consum i que tracta obertament a un altre text molt accessible, l’opuscle Contra el turisme (2023), on reconeix la dificultat de ser viatger i mantenir la motivació filosòfica per descobrir-se un mateix i altres realitats, cultures i maneres de viure. Tanmateix, la dicotomia anotada no es ressol imitant els viatgers amb afany d’aventura que s’acullen a una oferta turística alternativa amb activitats com visitar zones en guerra i llocs relacionats amb el patiment humà, com la presó d’Alcatraz i el camp d’extermini d’Auswitch. És clar que la valoració ètica anirà condicionada a la motivació dels visitants. No és el mateix visitar Auswitch amb voluntat de redempció que moguts per la morbositat. Dins aquesta modalitat turística s’ofereixen visites guiades per captaires degudament entrenats a racons inèdits i desconeguts de les ciutats, que a parer meu són més humiliants que dignificadores.

El poder d’encantament

Potser, com assenyala Christin a Món en venda, les muntanyes més inaccessibles siguin el darrer refugi del viatger. Potser els viatgers només puguin existir en sentit figurat a través de la imaginació i localitzats dins escenaris literaris o de ficció, o com a presències fantasmals d’un passat recuperat amb la memòria. En qualsevol cas, la recuperació del viatger és un acte filosòfic de resistència que reactiva el desig de conèixer el món i el poder d’encantament, i és inseparable del desig de rompre amb el consens turístic. Molt probablement, el conflicte d’interessos entre turistes i residents és la darrera esperança que té la població local per recuperar el control sobre les seves vides, la tranquil·litat i la convivència perduda, i sobretot representa una aspiració legítima a assolir el domini sobre el temps i l’espai i el territori en què habiten. Cal confiar en el moviment de protesta contra les polítiques que ignoren els costos socioambientals provocats per la invasió i massificació turística que fa la vida impossible. Però les accions s’han de racionalitzar. S’ha d’actuar, però també pensar i posar l’accent en el rebuig del turisme i no del turista, per què qui no és un turista en potència? S’ha d’incidir en la idea que la saturació no és una simple percepció, sinó un fet que dificulta els desplaçaments i anar a treballar amb normalitat. S’ha de combatre l’argumentari que justifica la turistització com una conquesta social inseparable de la democratització del planeta. I, principalment, s’ha de qüestionar la promesa turística de prosperitat i riquesa col·lectives que encara perviu intensament en la consciència social, amb el benentès que la sort i el futur dels residents no hauria de dependre de la pervivència dels turistes. L’antiturisme trobarà prou arguments relacionats amb la contribució del turisme a l’elevació del cost de la vida. A més, cadascú s’haurà de convèncer a si mateix, en primera persona, amb vivències, patint les incomoditats i aglomeracions, els retards i les retencions i les alteracions de l’estat d’ànim, i alçant la veu per fer-ho saber. D’altra banda, les institucions hauran de posar traves i restriccions al turisme i aturar les inversions en promoció i infraestructures si es vol evitar que el turisme mati el turisme. Tanmateix, el turisme necessita decréixer, perquè els recursos energètics consumits en els viatges no es poden mantenir il·limitadament en el temps. L’experiència turística ha de servir per aprendre que viatjar menys i millor és el camí més curt cap a la felicitat.