Filosofia dels viatges (I)

PalmaLa importància adquirida pels viatges a la societat actual és un estímul per fundar una filosofia dels viatges, una disciplina que s’hauria d’ocupar de definir el seu objecte d’estudi i que podria dirigir les primeres passes cap a l’anàlisi dels textos filosòfics que fan aportacions al tema. També podria elaborar una cronologia històrica i espacial, traçar les rutes i ocupar-se dels filòsofs viatgers i d’aquells altres que han elegit una vida nòmada i no han viatjat mai o bé només ho han fet involuntàriament, empesos per circumstàncies adverses molt determinades, que han emigrat fugint de guerres. Naturalment, una filosofia dels viatges hauria d’explicar els sentits de viatjar i la seva evolució, les tipologies de viatges, i construir un edifici conceptual propi que definís clarament les característiques i els criteris que proporcionen un sentit filosòfic a un viatge. Aquesta nova disciplina hauria d’interessar-se per la influència dels viatges en el pensament dels autors, i pensar críticament el sentit dels viatges contemporanis, començant per diferenciar la figura del viatger de la del turista, i denunciar la problemàtica ètica i ambiental associada al turisme i la massificació, i atendre l’impacte cultural i altres qüestions de gran rellevància. Amb el benentès que aquesta sèrie d’escrits que comença aquesta setmana no pretén establir les bases fundacionals, sinó senzillament fer un recorregut per les idees expressades pels filòsofs en relació amb la funció i el sentit de viatjar amb la intenció de contribuir a pensar filosòficament els desplaçaments. Tanmateix, no es parteix de zero, ja hi ha títols publicats, com L’art de viatjar (2002), d’Alain de Botton, i El significat del viatge (2021), d’Emily Thomas.

Per determinar si un viatge és filosòfic s’ha de tenir en compte quina ha estat la motivació per fer-lo, és a dir, si el viatger adopta una actitud observadora i crítica i té voluntat de comprendre el que veu. Els viatges també són filosòfics si contribueixen a posar en dubte les certeses i ajuden a combatre els prejudicis i obren nous interrogants sobre qüestions profundes de caràcter ètic, polític, antropològic i filosòfic. Si són una font d’inspiració per a l’escriptura de textos filosòfics i permeten repensar les concepcions sobre el món i la realitat, i si contribueixen a aclarir les pròpies idees i incrementar els coneixements. Un viatge potser filosòfic en un sentit metafòric, quan els camins recorreguts permeten avançar cap a la veritat i l’autoconeixement d’un mateix.

Un trànsit del no-res cap al no-res

Els filòsofs també fan un ús simbòlic del viatge per referir-se a la vida com un trànsit del no-res cap al no-res o a una nova vida ultraterrenal. La mateixa història de la filosofia contada és un convit a viatjar en el temps i fer un recorregut per les idees i pensaments. Sovint, els filòsofs també han viatjat mentalment cap al futur fent un gran esforç d’imaginació i creativitat per descriure llocs inexistents que milloren el present. Han escrit obres utòpiques que reflecteixen les crítiques contra el món que els ha tocat viure, i descriuen mons futurs, amb narracions que en la majoria dels casos intenten reproduir l’estil i les fórmules dels llibres de viatges. Els promotors d’aquests viatges ficticis transmeten visions polítiques inconformistes i revolucionàries, i propostes de societats alternatives. Aquesta orientació ha estat seguida per Thomas More a Utopia (1516), Tomasso Campanella a la Ciutat del Sol (1602), Francis Bacon a la Nova Atlàntida (1626) i Margaret Cavendish a El món lluent (1666). Des d’una perspectiva metafísica, les idees podrien ser realitats viatgeres, perquè es desplacen d’una ment a una altra i són la conseqüència de múltiples influències i intercanvis. Els filòsofs Antonio Escohotado i Walter Benjamin varen emprendre ‘viatges interiors’ d’exploració del seu jo consumint drogues i escrivint a continuació sobre els seus efectes.

Des de la contemporaneïtat, un viatge adquireix un sentit filosòfic quan el viatger visita els llocs que tenen a veure amb la vida o l’obra d’un filòsof, o bé quan la seva motivació és el desig de conèixer i ampliar els coneixements adquirint una visió més directa i profunda dels països que visita i els seus habitants, i la voluntat de comprendre’n els costums i les tradicions. Viatjar filosòficament ara és una manera de posar-se en contacte amb la realitat, aclarir i ordenar els pensaments, alçar la vista i netejar la ment d’idees falses i preconcebudes, és una oportunitat d’anar a les coses mateixes i posar en qüestió tant les veritats heretades com les adquirides de manera indirecta, virtualment a través de mitjans tecnològics, i de superar els localismes, particularismes i els prejudicis i valors patriòtics i obrir-se a la diversitat cultural i l’alteritat.

La filosofia es relaciona amb els viatges a través de les biografies dels autors, les aventures i peripècies i reflexions com a fonts d’inspiració d’escrits en forma de notes, apunts i diaris. Durant els viatges, un ment filosòfica no descansa i cerca donar a llum idees brillants. De fet, hi ha obres filosòfiques concebudes a viatges, com Elogi de la follia (1511), d’Erasme de Rotterdam, i altres obres que narren les experiències viscudes, com el Diari del viatge a Itàlia (1774), de Michel de Montaigne.

La filosofia dels viatges podria recuperar l’especial relació dels filòsofs amb les ciutats que habitaren i convidaria a seguir una geografia del pensament, i visitar Edimburg, la ciutat nadiua de David Hume, i la Könisberg de Kant, l’actual Kaliningrad. Hi ha altres ciutats que s’han de visitar perquè acolliren alguns dels episodis vitals més decisius, com la ciutat de Torí, per reviure el dia en què Nietzsche va plorar veient fuetejar un cavall i va perdre definitivament el seny, o l’antiga biblioteca d’Alexandria, lligada a la filòsofa neoplatònica Hipàtia, la darrera directora, que no en va poder impedir la destrucció a causa d’un incendi provocat per la intolerància religiosa.

La idea d’un etern retorn

Hi ha idees que neixen a gran alçada, com la idea d’un etern retorn que se li apareix a Nietzsche a Sils Maria (Alps suïssos). Hi ha cabanes privilegiades per al fet de pensar, com la cabana del bosc de Walden, a prop de l’estany del mateix nom, que serví d’habitatge a Thoreau, i la cabana de Heidegger a la Selva Negra, el refugi rural que elegeix per pensar l’existència i escriure les primeres notes de Ser i temps. Hi ha microespais relacionats amb la filosofia: la biblioteca de la casa d’Umberto Eco a Milà i la torre de Montaigne a Saint-Michel-de-Montaigne.

Com a viatger motivat per la filosofia, m’imagín tenir a les mans una guia especialitzada amb rutes pels cementiris de les grans ciutats que em facilitin la visita a les tombes dels filòsofs més il·lustres, i permetin localitzar, per exemple, les làpides dels existencialistes francesos Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir al cementiri de Montparnasse, i els epitafis, al cementiri de Berlín, dels idealistes alemanys Hegel i Fichte, i Herbert Marcuse, membre de l’escola de Frankfurt. Esper trobar informació dels carrers que recorden els filòsofs, indicacions dels camins que condueixen a localitzar senyes de la seva presència a jardins, espais públics, plaques i cites a les parets, i una relació de museus que contenen retrats i obres d’art que hi fan referència.