Filosofia a favor de la pena de mort (III)

PalmaLa pena de mort és defensada per alguns dels filòsofs més destacats de la Il·lustració, com Jean Jacques Rousseau, Emmanuel Kant, Hegel i Jaume Balmes. Rousseau, en el capítol V del Llibre Segon d’El contracte social (1762), parla del dret a la vida i la mort i defensa que la conservació de l’estat justifica l’aplicació de la pena capital contra tots aquells rebels i traïdors a la pàtria que han violat les lleis. Per a Rousseau, els malfactors posen en perill el pacte social i la seva finalitat de conservar la vida dels ciutadans i es converteixen en enemics públics que han de morir perquè la seva vida impedeix garantir la dels altres. Kant, a La Metafísica dels costums (1797), defensa que la pena de mort és legal i moral, i arriba a afirmar que es correspon amb l’imperatiu categòric i que aplicar-la és un deure de l’Estat. 

Segons Kant, l’imperatiu moral té un caràcter absolut i, aplicat a la justícia, obliga a castigar els culpables pels seus delictes, sense cercar en la pena cap utilitat o benefici per a ells o la societat. Kant fonamenta èticament la pena de mort a través del principi d’igualtat que defensa que la pena ha de ser proporcional al mal provocat, i que vindria a dir que qui mata ha de rebre el mateix càstig, i ha de morir. Kant ho expressa exactament així: “Si maltractes o mates, et maltractaràs o et mataràs a tu mateix”. Aquest principi de justícia equival a l’antiga llei del Talió, vigent des dels primers codis penals coneguts, que té com a referent religiós la llei mosaica i la seva defensa de la justícia com a venjança, i que en el Llibre de l’Èxode apareix sota la fórmula d’‘ull per ull i dent per dent’. Segons aquest principi, mereixen morir els culpables d’alta traïció, els sediciosos, els insurrectes i els rebels, a més, dels súbdits que desobeeixen les lleis i desafien l’autoritat de l’estat. També mereixen morir aquells que han ordenat un assassinat o en són còmplices. Ara bé, el filòsof prussià estableix dues excepcions a la pena de mort per assassinat, l’infanticidi matern fora del matrimoni, perquè es troba fora de la llei i la seva protecció, i la mort en duel entre companys d’armes, perquè els duelistes es veuen obligats a arriscar les seves vides i provar el seu coratge a causa de l’opinió pública. 

Arguments abolicionistes

L’abolicionisme entra en el debat públic a través de l’opuscle filosòfic i jurídic Dels delictes i les penes (1764) de César Beccaria. Aquest autor nega la legitimitat de la pena de mort i exposa els seus arguments abolicionistes en el capítol XVI, en què sosté que la pena capital ha de ser suprimida perquè és un càstig inhumà, excessiu, desproporcionat, a més d’inútil, innecessari i injust a causa de la seva manca d’exemplaritat. Beccaria proposa substituir la pena de mort per la cadena perpètua, argumentant que provoca més temor i és més eficaç en la prevenció dels delictes. Per ser més precís, convé recordar que Beccaria no s’oposa a la pena de mort en termes absoluts, perquè admet que hi ha almenys dos casos excepcionals que justifiquen la necessitat de mantenir-la, que són els delictes polítics contra la seguretat de l’estat i quan la mort del reu és l’única mesura de dissuasió i exemplaritat realment eficaç. D’altra banda, Beccaria es mostra comprensiu amb el botxí, com a innocent executor de la voluntat de l’estat, i amb la seva funció com a garant de la seguretat pública, equivalent a la missió dels soldats de protegir l’estat contra les amenaces exteriors. Cal mencionar que el jurista feixista Vincenzo Manzini aprofita aquestes excepcions per manipular el pensament de Beccaria i presentar-lo com un defensor de la pena de mort i, així, reforçar amb un autor de prestigi la seva aplicació a l’estat feixista italià. Kant s’enfronta al marquès de Beccaria en un famós al·legat en què l’acusa de deixar-se endur per un sentimentalisme compassiu i humanitari, i condemna l’ètica utilitarista de Beccaria perquè utilitza la pena com un instrument per assolir les finalitats utilitàries d’incrementar la seguretat de la societat, i tracta el criminal com una simple cosa, en comptes d’un fi en si mateix, és a dir, d’una persona que manté intacta la seva dignitat humana.  

El filòsof català Jaume Balmes tracta sobre la pena de mort a diversos escrits, i també a la seva obra filosòfica més coneguda, El criteri (1845), dedica el capítol XIX a parlar breument de la pena de mort. En aquest apartat, que es titula Anselm: les seves variacions sobre la pena de mort, rebat els principals arguments abolicionistes d’un jove filòsof imaginari, anomenat Anselm, a través de les opinions d’un magistrat savi i experimentat. A la primera part, Balmes descriu l’impacte emocional que ha causat en el jove filòsof la lectura d’un text contrari a la pena de mort. La seva intenció és utilitzar aquest personatge per donar exemple i criticar l’error que suposa abordar el problema de la pena capital des del sentimentalisme, i no des de la raó i els principis de justícia. A continuació, el magistrat convenç el jove Anselm que l’abolició és un somni irrealitzable i poc convenient, atès que els perversos es riuen de les penes que no han de respondre amb la vida; a més, acaba acceptant que la pena de mort és la millor estratègia que té la societat per protegir els dèbils i innocents. Finalment, el magistrat acaba convencent el jove de la necessitat de governar els seus nobles sentiments de compassió per tal d’impartir justícia valorant els interessos de la humanitat. A la seva ètica, estableix que, en un sentit general, les penes compleixen objectius preventius, correctius i reparadors, a diferència de la pena última, que cerca castigar el criminal i venjar la víctima. 

No pot haver-hi falta sense càstig

Balmes pensa que qui esdevé culpable mereix sofrir i ser mortificat, com ha estat costum religiós a tots els pobles. D’altra banda, la venjança equival a fer caure tot el pes de la llei sobre el delinqüent i se li ha d’aplicar quan no demostra cap propòsit d’esmena. La seva màxima és que no pot haver-hi falta sense càstig, amb la finalitat de restablir un ordre social que es correspongui amb l’harmonia divina de l’univers. Per tant, el crim està relacionat amb el vici moral, el laïcisme i la irreligiositat. En aquest sentit, no s’entendria correctament la visió de Balmes sense introduir la perspectiva religiosa. A les Cartes a un escèptic en matèria de religió (1846), Balmes posa l’accent en el càstig infinit i en el caràcter reparador de la justícia humana i divina. Així, a la Carta III, en què tracta sobre l’eternitat de les penes de l’infern, afirma que la divina justícia prolongarà el càstig dels ajusticiats amb la màxima pena en l’altra vida fins a l’eternitat, amb turments terribles i sense fi, encara que deixa ben clar que s’ha de posar fi a la impunitat dels culpables ja en aquesta vida, fent que experimentin les conseqüències de les seves conductes perverses.