Filosofia militarista (III)

PalmaEl general filòsof Karl von Clausewitz en el seu tractat De la guerra (1833) defineix la guerra com un acte de força mitjançant el qual cada adversari persegueix imposar la seva voluntat; ve a ser com un duel, però a gran escala. La guerra no és el resultat d’actes purament racionals, ja que té un elevat component passional i l’objectiu de l’acció militar és desarmar l’enemic o destruir-lo. En la guerra, cada combatent haurà d’aprendre a mesurar les pròpies forces i aplicar-les en funció de la capacitat de resistència de l’oponent. El poder de resistència de l’oponent dependrà dels mitjans dels quals disposa, i la força, de la seva voluntat. Un oponent es pot formar una opinió de l’altre a partir del que fa sobre el terreny. La guerra té un caràcter inevitable i per això és convenient que els països que vulguin la pau es preparin per a la guerra. Segons Clausewitz, el progrés de la civilització ha incrementat la mortalitat i brutalitat de les guerres. Una de les idees més influents d’aquest general és la concepció de la guerra com la continuació de la política amb altres mitjans. La guerra és tant un acte com un instrument polític que es declara per aconseguir algun fi igualment polític i que s’ha de pensar racionalment, des d’un punt de vista militar i estratègic, tenint en compte la influència de l’atzar, la força i la intencionalitat. El valor i la confiança en un mateix són virtuts militars essencials. La determinació i la fortalesa mental i moral incrementen les possibilitats d’èxit. També hi ha sentiments que poden exercir una influència positiva en els combatents, com ara l’amor a la pàtria, l’adhesió fanàtica a una idea, la venjança, l’entusiasme, juntament amb l’ambició i el desig de fama individual. Clausewitz posa en dubte el tòpic popular que relega els soldats a ser homes d’acció amb una intel·ligència limitada, encara que l’experiència li ensenya que, en temps de guerra, els comandants aporten unes qualitats mentals i morals superiors. Aquest talent militar ha de servir per mantenir un equilibri emocional per mantenir controlades les passions i altres sentiments irracionals i minimitzar la influència de l’atzar, però, tot i els esforços per planificar i conduir els esdeveniments bèl·lics racionalment, aquests conserven un grau elevat d’incertesa i imprevisibilitat. Les seves reflexions sobre la guerra no es poden entendre com un manual, perquè la guerra, en darrer terme, és essencialment un art i no una ciència.     

Militarisme ontològic

La guerra és omnipresent en la filosofia de Nietzsche, en el seu to radical i combatiu, i també com a metàfora explicativa i fenomen vital que caracteritza la dinàmica de la vida i el seu esdevenir, en un sentit profundament heraclitià. La guerra i la violència que l’acompanyen no són trets històrics exclusivament humans, sinó que formen part de la mateixa realitat i fan especial referència a la lluita biològica per sobreviure. Aquest militarisme ontològic es troba a tota l’obra de Nietzsche i té l’origen en la seva lectura de la teoria de l’evolució darwiniana, però s’estén a altres àmbits del seu pensament, afectant també la seva visió antropològica, política, ètica i estètica. Per això, parla de guerra de sexes, de guerra contra els valors cristians i fins i tot de guerra entre l’estil prosaic i poètic. La definició bel·licista de la vida coincideix amb l’autoimatge que Nietzsche projecta de si mateix en el capítol ‘Per què som tan savi?’ d’Ecce Homo, la seva autobiografia, en el qual es defineix com un guerrer, bel·licós per naturalesa, que repta a duel els seus enemics, entre els quals es troba el cristianisme i els valors decadents, als quals combat en solitari, amb l’única arma de la paraula i el seu estil filosòfic agressiu i contundent, semblant a un martell. 

Nietzsche combat la filosofia pacifista. El pacifisme és vist com una covardia i un contrasentit, en la mesura que els qui el reivindiquen se situen fora de les regles que governen el món i la vida. El seu esforç està encaminat a la recuperació del model agonístic de l’antiga Grècia que posa l’accent en la discòrdia i l’ambició a tots els àmbits de la vida perquè és el que més s’apropa a les lleis de la naturalesa. Zaratustra en el seu discurs De la guerra i del poble guerrer convida els pensadors a convertir-se en “guerrers del pensament” i a participar en la guerra filosòfica contra la uniformitat dels valors i les creences. Aquests filòsofs guerrers convocats per Zaratustra han de guiar els seus soldats cap als enemics, han de combatre per amor a la vida, en una guerra bona i santa que santifica les seves causes. Però el cant bel·licista de Zaratustra no és retòric, va més enllà del llenguatge i vol ser la solució política per destruir la democràcia i el parlamentarisme moderns, i un impuls per retornar a una existència tràgica i artística. El bel·licisme nietzschià pren com a referència l’esperit guerrer i èpic dels herois homèrics i està incentivat per la gran esperança de regenerar la cultura occidental, recuperant l’excel·lència aristocràtica i la seva influència en els costums i l’educació. 

Raons estètiques i polítiques

En L’estat grec (1872), un opuscle pòstum classificat com el tercer dels Cinc pròlegs per a cinc llibres no escrits, justifica la política bel·licista i la necessitat de les guerres a l’antiguitat amb raons estètiques i polítiques. Per Nietzsche, l’estat és un instrument violent del qual se serveix la naturalesa per fundar la societat a partir d’una situació inicial de guerra total, a l’estil hobbesià. Nietzsche descriu l’estat com el resultat de l’aplicació de l’instint polític dels grecs arcaics i de la imposició del seu model social piramidal que construeixen com a senyors de la guerra, a través del dret de conquesta. Gràcies a les guerres, els vencedors s’apropien dels vençuts i els seus béns i els converteixen en esclaus. Per Nietzsche, la guerra és tan necessària per a l’estat com l’esclavitud ho és per a la societat. És important destacar que l’instint bèl·lic no desapareix amb el naixement de l’estat i que les guerres continuen, ara entre estats, amb menys freqüència, això sí, però amb més grau de violència. Nietzsche atribueix a l’estat un caràcter militar, orientant la seva política cap a la creació d’una societat militaritzada, on els individus són mitjans de conquesta, i les victòries militars, estímuls que engrandeixen les obres d’art i el geni grec. El seu tarannà bel·licista s’apaivaga quan es refereix a les guerres contemporànies, les quals rebutja radicalment a causa de la seva subordinació a interessos patriòtics, imperialistes, nacionalistes i revolucionaris. Aquestes consideracions el duen a matisar la seva posició militarista, limitant la funcionalitat de la guerra al manteniment de la cultura i l’existència de la vella Europa. Després de l’escriptura de la tercera part del Zaratustra, a l’etapa final de la seva producció filosòfica, reapareix la preocupació per la guerra a través de l’advertència de l’adveniment d’una gran escalada bèl·lica i de la proposta de recuperar l’antic projecte platònic del filòsof rei, ara orientat a liderar la transvaloració dels valors i posar definitivament a la decadència d’Europa i les seves institucions, governant el futur amb els criteris d’una ontologia tràgica i vitalista. 

Carl Schmitt té una concepció militarista de la política a la manera de Clausewitz, que complementa amb la visió instrumental de la guerra de Maquiavel i la concepció antropològica de Hobbes centrada en la por de la mort i en la guerra com a principis que donen sentit a la política. Segons Schmitt, la política nacional i internacional està determinada per la dinàmica de conflicte entre amic i enemic i per l’exercici de la sobirania com a poder de decisió i d’aplicació de l’estat d’excepció. Sense guerra no existiria la política. De manera que la política consisteix a garantir la seguretat i anticipar la guerra identificant els futurs amics i enemics. No seria correcte pensar la guerra únicament com un esdeveniment històric sanguinolent, ja que ha de ser vista també des de la seva possibilitat, com un horitzó polític estatal, condicionat per la relació entre seguretat, protecció i obediència.