Filosofia militarista (IV)

PalmaEls filòsofs comunistes revolucionaris han incentivat l’exercici de la violència com a mitjà per assolir el poder a través dels seus textos i de les seves accions, seguint la interpretació materialista de la història com a lluita de classes introduïda per Karl Marx i Friedrich Engels i la seva teoria de la dictadura del proletariat associada a la conquesta violenta de l’estat. L’aposta de Marx per la presa violenta del poder no és una utopia perquè es basa en l’experiència revolucionària de la Comuna de París de 1871, recollida a la seva obra La guerra civil a França (1870). En el pròleg de la seva tercera edició, Engels reivindica l’ús de les armes per part de la classe oprimida per evitar noves derrotes, com la de París, en mans dels burgesos i les forces contrarevolucionàries. La defensa de la violència revolucionària present a Marx i Engels té continuïtat en Lenin a L’estat i la revolució (1917), com a passa prèvia necessària per a l’extinció de l’estat i l’adveniment d’una societat sense classes.  

Un altre bon exemple d’aquest compromís militarista revolucionari és el cas de Mao Tse-Tung, el líder polític i filosòfic més carismàtic de la revolució comunista xinesa durant el segle XX, erigit en ferm defensor de la guerra com la continuació de la política amb altres mitjans, en la línia de Clausewitz. En els discursos recollits a l’obra titulada Sobre la guerra prolongada (1938), aprofundeix en aquesta relació entre guerra i política, explicant el pas de la política a la guerra de manera natural, dient que la guerra sorgeix quan la política arriba al seu màxim desenvolupament i no pot superar determinats obstacles amb els seus mitjans habituals. No pot pensar cap guerra que no tingui un caràcter polític, ni tampoc pot pensar la política sense la guerra. Així, la política és la guerra sense morts, i la guerra és la política amb “vessament de sang”. Estableix una curiosa relació entre les guerres modernes i les antigues, comparant la funció ofensiva de la llança amb el bombardeig, les metralladores i el canó de llarg abast, i destacant que el casc d’acer, el refugi antiaeri i la careta antigàs, substitueixen la funció defensiva de l’escut a l’antiguitat. Finalment, fa referència al tanc, com una arma moderna que no és ni defensiva ni ofensiva perquè combina les dues funcions de llança i escut.   

En Problemes estratègics de la guerra revolucionària de Xina (1935), aclareix que la guerra té el seu origen en l’aparició de la propietat privada i que la seva existència està associada a les classes socials. En la seva concepció revolucionària, la raó de ser de la guerra és resoldre les contradiccions entre classes, nacions, grups polítics i estats. Sens dubte, la millor síntesi del seu pensament militarista es troba en El llibre vermell (1964), el segon llibre més traduït i editat en el món després de La Bíblia. En aquest llibre, compendi del seu pensament, Mao defensa que la pau es conquesta mitjançant la guerra, i defineix la guerra com a revolucionària perquè la seva funció és ajudar el proletariat a prendre el poder, i donar suport al govern revolucionari perquè sigui capaç d’introduir les transformacions necessàries que facin possible el sorgiment d’una societat sense classes i de vèncer les forces imperialistes contrarevolucionàries. 

Mao concep la guerra revolucionària en un sentit marxista, com la forma més elevada de lluita que resoldrà les contradiccions de classes. Mao té clar que la guerra revolucionària xinesa ha de seguir uns principis ideològics permanents que s’han de concretar en estratègies i tàctiques militars adaptades a les circumstàncies històriques canviants. La guerra revolucionària és una guerra justa perquè representa el mitjà més eficaç per combatre la injusta guerra contrarevolucionària i esdevé una etapa necessària en el progrés cap a l’extinció de les classes i l’estat. Els comunistes s’han d’oposar a totes les guerres injustes amb violència perquè impedeixen el progrés. Posa la Segona Guerra Mundial com a exemple de guerra injusta i confia que la guerra comunista revolucionària posarà fi a les guerres, revolucionàries i contrarevolucionàries, justes i injustes, i donarà pas a la desitjada pau perpètua kantiana. 

Mao té clar que la guerra revolucionària ha de ser popular, és a dir, s’ha de fonamentar tant amb un exèrcit regular, com amb la mobilització de les masses. En el context històric de la Xina revolucionària, Mao afirma que qualsevol guerra que no sigui conduïda pel proletariat i el partit comunista acabarà amb derrota. Per a Mao, la guerra popular és el mitjà per consolidar la revolució xinesa, implantar el comunisme i combatre l’imperialisme japonès. Per a Mao, la lògica del poble és lluitar i tornar a lluitar fins a la victòria final. I aquesta no s’aconseguirà fins que es posi fi al despotisme imperialista que oprimeix els pobles del món, i especialment, fins que no s’elimini l’imperialisme nord-americà. Les guerres populars han continuat fora de les fronteres comunistes en les anomenades guerres d’alliberament nacional i les guerres anticolonials per la independència. 

La convicció de la debilitat de l’exèrcit popular xinès en relació amb l’exèrcit japonès el du a proposar el guerrillerisme, que consisteix en l’adopció d’una guerra de moviments en comptes d’una guerra de posicions, defugint la lluita directa a un front de combat estable. Mao defensa l’aplicació de la guerra de guerrilles en determinades circumstàncies, i la defineix a la seva obra Sobre la guerra de guerrilles (1937) com una forma de guerra irregular molt eficaç a l’hora de lluitar contra enemics més grans i poderosos. Les tàctiques de guerrilla consisteixen en accions militars ràpides i breus com incursions i emboscades. Per a Mao, les tropes guerrilleres tindran èxit militar si estan molt compromeses amb la revolució, són molt disciplinades i saben actuar amb autonomia organitzativa, prenent decisions sobre el terreny de combat. Els moviments d’alliberament nacional han seguit l’exemple de Mao, adoptant la lluita armada com a recurs per aconseguir els seus fins polítics, aplicant habitualment la guerra de guerrilles, a causa de la seva inferioritat.  

Conservar les forces pròpies

En El llibre vermell, sosté que els principis que han d’orientar la guerra s’han de fonamentar en la necessitat de conservar les forces pròpies i destruir les de l’enemic. De manera que, per exemple, l’esperit heroic d’autosacrifici no és més que una aplicació d’aquest principi bàsic. Mao posa especial èmfasi en l’ensinistrament militar de la població, està convençut que s’han de millorar les tècniques de matar, i per això proposa un programa centrat en el perfeccionament de les tècniques de tir, càrrega amb baioneta, que incideixi també en els exercicis de combat nocturn. Aquest esquema d’ensenyament implica la interacció d’oficials i soldats, de manera que l’oficial és l’encarregat d’ensenyar el soldat, i el soldat té la funció de fer el mateix amb l’oficial i altres soldats. 

En definitiva, la filosofia de Mao és militarista no només perquè no separa la política de la guerra, sinó sobretot perquè aposta per la validesa de la teoria marxista de l’omnipotència de la guerra revolucionària contra l’imperialisme, reconeixent que la solució militar té una validesa universal, i definint la superioritat de les armes sobre qualsevol altre mitjà polític en la lluita per la conquesta del poder, dient que “el poder neix del fusell”. Mao es basa en l’experiència adquirida en la lluita de les masses camperoles i obreres per confiar en el poder de les armes per transformar el món i derrotar a les classes dominants. La seva concepció bèl·lica de la política implica el poble a través de la seva militarització. No pot concebre la pau sense guerra; de fet, considera que la pau es conquereix a través de la guerra i que la guerra no es pot abolir sense lluita i violència. El militarisme instrumental de Mao és evident i es pot resumir en la proposta paradoxal de posar fi a la guerra fent la guerra, que, dit amb les seves paraules, seria: “Per eliminar els fusells s’ha d’empunyar el fusell”.