PalmaLa filosofia ha anat definint la guerra com a justa, santa, preventiva i, més recentment, com a útil per combatre el terrorisme, en el marc d’un esquema teòric de conflicte de civilitzacions que ha recuperat de manera maniquea la dinàmica de conflicte amic-enemic introduïda per Carl Schmitt. Des de l’antiguitat ençà, la filosofia ha intentat explicar les causes de la guerra. Però la vessant més fosca de la filosofia no s’ha acontentat únicament a interpretar la guerra, també s’ha esforçat per militaritzar el pensament i l’existència, naturalitzant i justificant la violència, i contribuint a la seva acceptació.
La filosofia militarista comença amb Heràclit i la seva naturalització del conflicte. Per a Heràclit, la lluita de contraris forma part de la naturalesa i l’esdevenidor, i presideix el dinamisme intern de la realitat. En diversos aforismes parla obertament del conflicte i la guerra com un principi general que explica el moviment i l’evolució de la humanitat mateixa. De les seves paraules es desprèn la idea que la vida és essencialment conflicte i que la guerra és una llei natural que fonamenta la societat i la història, un destí que cap ésser viu pot alterar ni defugir.
En certa manera, es pot considerar que Plató és un filòsof militarista, no només perquè defensa l’existència d’un exèrcit permanent, sinó sobretot perquè valora la funció policial dels guardians en el manteniment de l’ordre en la seva ciutat ideal i estableix que els governants han de sorgir d’aquells guerrers experts que, com el seu mestre Sòcrates, hagin destacat pel seu coratge en la batalla i hagin progressat en la seva formació fins a arribar a ser filòsofs. Aristòtil va més enllà de Plató, es posiciona clarament a favor de la guerra justa i considera que l’estat ha de ser bel·licista i fer ús de les armes per satisfer les seves necessitats poblacionals i de recursos, ha de ser capaç d’infondre temor en els enemics, a través de l’amenaça d’un exèrcit estable. Aristòtil, a diferència de Plató, no considera que la guerra estigui causada pel desig humà de riquesa i poder, sinó que té a veure més bé amb la millora dels mitjans de vida a través de la invasió de regions veïnes i l’increment del nombre d’esclaus. El filòsof aconsella a la Política que els estats disposin d’una quantitat de riquesa moderada, però suficient perquè els permeti sostenir les despeses d’una guerra i a la vegada no despertar la cobejança dels estats veïns. Argumenta que la classe militar és imprescindible per garantir la llibertat i la seguretat dels ciutadans, així com l’autarquia de l’estat i la seva independència política. Considera que la vida militar incrementa la virtut dels ciutadans i és partidari que en els assumptes militars es reparteixin de manera clara les funcions d’obediència i comandament. També defineix com ha de ser l’exèrcit en els sistemes de govern, com l’oligarquia i la democràcia. I finalment, en el capítol dedicat a l’estat ideal, estableix que la constitució d’aquest estat, tot i no estar orientada cap a la guerra i la submissió dels enemics, ha d’imaginar els preparatius de la guerra com a mitjà per assolir la felicitat. A més, també diu que s’han de conquerir els pobles que estan destinats a ser dominats. La classe militar serà essencial en la configuració de l’estat, des dels seus inicis, opinant sobre la ubicació i l’estructura de la ciutat i l’organització del territori, amb vista a garantir la seguretat dels habitants i facilitar-ne la defensa.
La guerra amb la religió
Els filòsofs cristians medievals Agustí d’Hipona i Tomàs d’Aquino s’allunyen del pacifisme del cristianisme originari i fan compatible la guerra amb la religió, encara que estableixen que la finalitat de la guerra ha de ser conquerir la pau. Les seves reflexions giren entorn de les raons d’una guerra justa. Segons Agustí, una guerra és justa si compleix dues condicions: si persegueix una causa justa i si és declarada per una autoritat política o religiosa legítima. A més, durant la guerra, els combatents cristians han d’adequar la seva conducta a un seguit de limitacions que tenen com a referència el model militar romà i les observacions morals de Ciceró; concretament, han d’actuar amb rectitud i honor, complir els juraments i respectar la paraula donada, i tractar els vençuts amb dignitat, moderació i humanitat. Agustí confia que si segueixen aquestes pautes les guerres seran menys cruels, però preveu que els combatents han de ser castigats si actuen immoralment.
Maquiavel aposta per la guerra com a mitjà útil en la relació entre estats i dedica una part important de les seves obres a parlar sobre la seva conveniència, des d’un punt de vista polític realista. El gran interès de Maquiavel per la guerra és compartit amb els seus contemporanis i és el resultat de l’experiència personal i els aprenentatges adquirits en les seves missions diplomàtiques, representa també un esforç particular per explicar les causes de la decadència de les petites repúbliques italianes del segle XVI i l’estat de guerra civil. La filosofia política de Maquiavel és militarista, i es contraposa al pacifisme d’Erasme de Rotterdam. Per a Maquiavel, la guerra juga un paper central en la concepció de l’estat i en les activitats del bon governant. La teoria maquiavèl·lica sobre la guerra està determinada pel seu pessimisme antropològic i per la convicció que la guerra és una activitat saludable, natural i necessària per als estats. En totes les obres insisteix en la idea que els estats han de tenir un exèrcit propi, una milícia formada pels seus ciutadans, perquè d’aquesta manera augmenta la seva eficàcia i es garanteix la seva fidelitat a la ciutat i s’eviten els perills dels exèrcits auxiliars o mercenaris.
Política exterior imperialista
En el conjunt de les seves obres defensa la formació d’un estat militaritzat que segueixi una política exterior imperialista a l’hora de relacionar-se amb els altres estats, a la manera com funcionava la Roma clàssica. S’anticipa així a la visió contemporània de les relacions internacionals fonamentades en l’alerta permanent i la competència entre estats regulada per la llei del més fort. En els Discursos sobre la primera dècada de Tito Livi reafirma la seva mentalitat militarista, recomanant als prínceps que malgrat no estiguin en guerra, hi pensin, i procurin, a més, dur una vida de guerrers, mantenint-se sempre a prop dels seus exèrcits sense esquivar els perills, perquè considera que la vida ociosa i pacífica és una de les causes més comunes de la debilitat dels estats. També els recomana que es preparin adequadament per a la guerra, exercitant-se ells mateixos amb pràctiques com la caça per adquirir destreses per al combat i coneixements útils sobre el terreny. Puntualment, matisa la seva bel·ligerància, en un fragment del llibre II dels Discursos, quan parla dels mitjans de conquesta aplicats pels romans, recomanant al príncep que faci ús de les armes únicament com a darrer recurs, després d’haver explorat altres procediments. Aquest matís no ha de fer perdre de vista que per norma general no abandona la seva perspectiva militarista i es decanta per la idea que la guerra és inevitable, necessària i útil, per això diu en el llibre II dels ‘Discursos’ que és impossible que una república es mantingui en pau i no tingui en algun moment el desig de conquesta. També afegeix que si no tingués enemics externs, en tindria d’interns. Una altra confirmació de la seva concepció militarista de la política es troba en la legitimació de la tendència innata dels estats a l’expansió territorial. Per a ell, la guerra és justa quan és necessària, i aquesta necessitat pot ser tant defensiva com ofensiva, és a dir, pot sorgir amb la finalitat de conservar la integritat territorial i la independència política, o conquerir nous territoris i ampliar-ne l’extensió. De fet, no pot concebre un estat pacifista, sense exèrcit, i està convençut de la impossibilitat d’establir una pau duradora. En qualsevol cas, un estat que vulgui assolir la grandesa ha de ser bel·ligerant i combinar la violència amb l’astúcia i l’engany, i un bon príncep sempre haurà de cercar la glòria a través de les armes, sense defugir mai l’enfrontament.