PalmaL’origen de la democràcia s’associa al naixement de la filosofia a Grècia, però sovint s’oblida mencionar que la democràcia atenesa condemna a mort Sòcrates, el filòsof més destacat de l’antiguitat fins aquell moment i que Aristòtil abandona Atenes per por de córrer la mateixa sort i evitar ser un ‘segon Sòcrates’. La reacció del govern democràtic atenès contra la filosofia condiciona l’animadversió platònica per la democràcia. Anteriorment, Heràclit, un dels filòsofs presocràtics més destacats, ja havia rebutjat la democràcia per considerar que imposa un igualitarisme que empobreix la filosofia i afavoreix el govern dels malvats i ignorants, cosa que impedeix que governin els millors i els més savis. En el seu estil aforístic i oracular, elegit per ser entès únicament pels més influents, descriu la multitud demòcrata com a bèsties que cerquen afartar-se, i que farien bé de penjar-se i deixar governar els infants. Heràclit té molt present que la multitud havia desterrat el seu amic Hermòdor, el millor dels efesis. La seva oposició a la democràcia és coherent amb la concepció elitista de la societat que s’hauria d’organitzar jeràrquicament entorn dels mèrits, la fama i els honors obtinguts a la guerra que “ha convertit alguns en déus, altres en homes, i, d’aquests, alguns en esclaus i altres en lliures”. El sistema de govern preferit d’Heràclit és l’aristocràcia tribal. El seu desig és que Efes retorni als costums i les tradicions arcaiques en què la multitud es mostrava obedient a un sol home, i deixa escrit que “per a mi un val com deu mil, si és el millor”. Heràclit comparteix amb altres pensadors autoritaris la fe que el governant ideal és la figura política clau perquè és l’únic amb capacitat de posar fi als mals de la ciutat, i redueix la reflexió política al problema de decidir qui ha de governar.
Plató és profundament antidemòcrata, atès que la democràcia i la igualtat condueixen al desordre. Es refereix despectivament als demòcrates com a llibertins i mesquins, insolents i irrespectuosos amb les lleis, “bèsties de presa”, capritxosos i amants dels desitjos més bruts i superficials. Considera també que la democràcia és un sistema de govern efeminat i corrupte. La teoria política de Plató se sosté sobre la convicció que tots els estats existents són còpies decadents i imperfectes d’un estat anterior estable i immutable, en coherència amb la seva teoria de les idees. Per a Plató, l’estat ideal és aquell que es fonamenta en la naturalesa humana i manté l’estabilitat i harmonia internes, evitant els canvis i les transformacions polítiques. Els estats existents són manifestacions decadents d’un estat originari. La decadència es podria haver evitat si haguessin governat els filòsofs, els més savis. Plató és un home d’ordre, a la manera dels dictadors moderns, i vol evitar l’aparició dels factors causants de desunió i inestabilitat política, com els antagonismes de classe i les preocupacions econòmiques. L’objectiu polític és mantenir l’estabilitat de l’estat a través de la unitat interna garantida per una classe dominant formada per una elit intel•lectual de filòsofs i militars. L’estat ideal de Plató imita el model d’estat pretèrit espartà de la divisió de classes i l’exaltació de la guerra.
La funció inicial del filòsof rei serà fundar la ciutat més virtuosa proporcionant-li una constitució i les lleis més justes, seguint el model de ciutat ideal. Una vegada fundada aquesta ciutat sobre el model de perfecció, el filòsof passarà a desenvolupar una sèrie de funcions permanents encaminades a garantir l’estabilitat política i el bon govern de la ciutat, consistents en la supervisió de l’educació i el manteniment de les desigualtats i diferències de classe a través de la selecció eugenèsica.
Per a Plató, han de governar els filòsofs perquè són els més savis i posseïdors de la veritat, que seran seleccionats i criats a través de l’eugenèsia i l’educació. L’educació tindrà aleshores la important funció de seleccionar els futurs governants, que hauran de ser els més savis. Al llarg de La República, Plató es mostra confiat que una bona educació de l’elit governant de filòsofs i guerrers serà garantia suficient per dirigir una polis de manera justa i pacífica. L’educació ha de ser pública, però està basada en el principi d’autoritat dels experts, és doctrinària i usa la censura i l’engany i les mentides i els mites amb finalitat propagandística. Plató és partidari de censurar determinats continguts musicals i poètics, i més concretament, la música dionisíaca i aquells passatges de la poesia homèrica que són massa imaginatius i irrespectuosos amb els déus. Plató es mostra especialment hostil amb la poesia i, per extensió, amb l’art en general, perquè manté en la ignorància, creant un món de fantasia amb falses metàfores i belles paraules, que desvia de la veritat i l’autèntica realitat. Plató acusa els poetes d’educar en l’art de la mentida, l’absurd i el ridícul cercant l’entreteniment a través de l’humor, la ironia i la inversió dels valors, però, paradoxalment, el mateix Plató és un gran artista i no pot prescindir de l’art, que posa al servei de la filosofia, oferint imatges i mites d’extrema bellesa, com el de l’auriga, Er o el ressuscitat, la caverna i el Demiürg. El seu atac contra l’art lliure i la voluntat de control polític sobre la imaginació creativa són posicionaments compartits pels moderns dictadors. La desconfiança del poder en la rialla, que relaciona el riure amb la crítica i la malvolença, és un altre element platònic comú amb els totalitarismes. Plató també defensa que l’estat ha d’aplicar una política d’eugenèsia: deixar morir els infants amb malformacions i reafirmar la pena de mort contra aquells ciutadans que desobeeixen les lleis i s’oposen a l’estat.
En el llibre V, un dels més polèmics de La República, Plató aposta per un protocomunisme que contempla l’abolició de la propietat privada per prevenir la corrupció de l’elit dirigent, i la implantació d’un comunitarisme en les relacions personals que suposa la dissolució dels vincles familiars a través de la regulació i el control estatal de les relacions sexuals entre els guerrers i governants amb la finalitat de millorar la raça i proporcionar ciutadans sans a l’estat. En aquest punt, Plató justifica la mentida d’estat, manipulant el sorteig a través del qual es decideixen les unions entre ciutadans per garantir que els millors no es mesclin amb els de la casta més baixa, i prescriu la norma que l’estat deixarà morir d’inanició les criatures nascudes d’unions prohibides per preservar la puresa de la raça i evitar la degeneració social.
L’estat platònic es fonamenta en la vigilància, el càstig i el control moral de la conducta dels ciutadans a través d’una policia secreta que obeeix les ordres i el lideratge dels millors i més savis que han imposat una moral pública totalitària i obligatòria que restringeix en un grau molt elevat la llibertat individual. L’ordre i l’obediència a les lleis es manté a través d’estratègies polítiques que atempten contra la veritat i la llibertat de pensament, com la creació d’una xarxa de delators i informants i l’ús de la mentida d’estat. A l’estat platònic no existeix cap garantia de control dels governants per part dels governats, ni s’articula cap mecanisme pacífic mitjançant el qual els governats puguin canviar el govern.
L’autoritarisme de Plató arriba als nivells més elevats en el diàleg de Les Lleis, escrit després dels fracassats intents d’aplicar el seu model polític a Siracusa. La desconfiança en els ciutadans i la por que els malvats prosperin fa incrementar la censura i el control estatal a través de la creació d’un Consell Nocturn de savis que té la potestat de regular la conducta dels ciutadans en tots els àmbits i etapes de les seves vides, establint, per exemple, l’obligació de casar-se sota l’amenaça de multes i la prohibició de l’homosexualitat. Plató converteix les lleis en el principal instrument de govern i d’educació moral de la societat, però un dels principals problemes de la seva utopia política és la idealització de les normes i la convicció que les lleis són justes per naturalesa.