Final de temporada a Can Joan de s’Aigo

PalmaSi el pas del temps és, com deia Gil de Biedma, l’argument de l’obra, en travessar el portal de Can Joan de s’Aigo ens trobam, de sobte, al bell mig de la representació. Can Joan de s’Aigo és, com sap tothom, una gelateria i xocolateria, la més antiga i la més famosa de Mallorca –i afortunadament continua sent una de les que ofereixen millor qualitat, i a més bon preu. També és un lloc on tot sembla estar aturat, a pesar que al mateix temps és ple de moviment. Se m’acut que Marcel Proust, només amb una vitrina de Can Joan de s’Aigo que conté plats de ceràmica pintats, en tindria per a una bona quantitat de pàgines. Podria fer una descripció, minuciosa fins a la morositat, de l’expertesa amb què han estat moldejats aquests plats, com a resultat d’una tradició de segles, fer un elogi dels materials humils i de la noblesa que contenen, aturar-se a reproduir, dins el cervell del lector, els colors –blancs, blaus i grocs pàl·lids– que s’hi combinen. Podria (ho voldríem) lligar aquesta descripció amb el funcionament de la memòria, dur-nos de la visió del plat concret a l’evocació, o la reconstrucció, d’una infantesa, unes fesomies, unes converses, una atmosfera tènue que tanmateix fereix, enamora, subleva o fa somriure. Des d’un plat de ceràmica pintada sabria dur-nos Marcel Proust a Combray, que és com dur-nos a la presència dels morts, a fer-los tornar davant nostre no per fer-nos por, sinó per tornar a gaudir de la seva companyia, i de les coses que ens atemorien, ens alegraven, ens entristien o ens entusiasmaven quan érem infants.

Això passa dins una vitrina de Can Joan de s’Aigo, mentre, al voltant de la vitrina, es desplega un bullici considerable. Mares totes soles, o parelles, amb els cotxets de les criatures, tres al·lotes amb pinta d’universitàries, dos al·lots amb el mateix aspecte, una reunió de sis o set dones amb edats que van de la trentena a la setantena, un grup familiar amb un padrí acompanyat dels que semblen fills i filles i nets i netes, un altre grup familiar que s’asseu al fons, tres o quatre parelles heteronormatives, i algú més que ens deixarem, es reparteixen per les taules del local, entren i surten, miren, comenten, fan fressa. Cambreres i cambrers es mouen de les taules al mostrador (que separa els clients de la zona on es preparen les comandes) a bon ritme però sense presses, i atenen la parròquia amb amabilitat –però sense embafar– i en la llengua de cadascú. Se sent parlar català, castellà, francès, italià, alemany, anglès.

Som a l’establiment del carrer de Sanç, el més antic de Can Joan de s’Aigo, que, com també és públic i notori, en té dos més, un –des de l’any 1990– al carrer del Baró de Santa Maria del Sepulcre, i un altre inaugurat poc abans de la pandèmia, l’any mític de 2019, al carrer del Sindicat, al local que va ser el del bar Trinquet, un altre nom històric de l’hostaleria palmesana. Justament una de les converses, la de la taula de les dones, versa precisament sobre els diferents locals de la gelateria, i això que el del carrer de Sanç és el més antic s’ha de matisar, perquè ho és amb permís del Can Joan de s’Aigo original, que estava situat al carrer de la Carnisseria, a tocar de la ubicació actual. Va ser en un moment dels anys setanta que les contertulianes més veteranes no aconsegueixen determinar (abans o després de la mort de Franco?) que la gelateria, datada almenys des del segle XIX (i encara al segle anterior, al XVIII, si retrocedim fins a en Joan de s’Aigo, un empresari ciutadà que es dedicava a comercialitzar el gel que feia dins les cases de neu que tenia per la serra de Tramuntana, i a mesclar-lo amb sucres i sucs de fruita) es va mudar en aquest indret. Fa uns anys van traslladar l’obrador des del carrer de Sanç a un local de Son Ferriol, per poder atendre les necessitats d’espai: es requeria ampliar espais, renovar maquinària, atendre les diligències dels negocis pròspers.

Lloances d’una marca consolidada

Can Joan de s’Aigo ho és, sense cap dubte, i, mentre al carrer de Sanç hi pesava una basca (una xafogor, una bavor, una sufocació) que, pel bé de tots, esperem que s’hagi esvaït quan es publiqui aquest article, dins de l’establiment, als 27 graus reglamentaris d’aire condicionat, hi feia bon estar. Sobretot, asseguts davant d’un gelat d’ametlla, un de llet merengada, un quarto i un parell de cafès, tot –no cal dir-ho– boníssim, en particular el quarto, que és directament deliciós. Ja hem remarcat que entren i surten clients a voler, i de fet no és estrany que es formin coes davant dels diferents locals de Can Joan de s’Aigo, amb gent que s’exposa al sol bàrbar de l’estiu mallorquí per poder premiar-se amb llepolies com les esmentades. Una majoria clara de la clientela són turistes, que han vingut atrets perquè no hi deu haver guia, pàgina web, blog o qualsevol mitjà de comunicació, imprès, digital o audiovisual, que parli de fer vacances a Palma i que no canti les lloances d’aquesta marca més que consolidada. Però tot i així, segurament per allò que dèiem al començament sobre les coses detingudes, sobre la presència de la ceràmica i del vidre –que són desafiaments petits i lleugers al temps, però desafiaments al cap i a la fi–, un té la sensació de trobar-se en un reducte d’una certa civilitat enmig del desbordament que alguns encara neguen que se’ns estigui menjant. Només és un miratge: en sortir de Can Joan de s’Aigo, la saturació, la cobdícia i la curtor continuen sent tan reals com sempre. Però almenys un pot afrontar-los amb un gust dolç, i inconfusible, a la boca.