L’enyorança sense fi del firaire errant

PalmaGabriel Cervera (Cartagena, 1975) pertany a la tercera generació d’una família de firaires. Començà a treballar amb els seus a 16 anys, però des dels 12 ajudava a la taquilla de l’atracció del seu pare. Actualment, gira durant mesos i mesos per tot el territori espanyol, anant de fira en fira -en visita unes vint cada any- amb la seva atracció -una espècie de pèndul amb butaques que juga amb el moviment i la velocitat- i la seva casa mòbil, una caravana desplegable de 53 metres quadrats. La seva dona prové d’una família que exerceix la mateixa professió. Tenen dues filles, raons per les quals ella ara no es mou de Cartagena excepte quan les nines estan de vacances, que aprofiten per visitar el seu pare.

Gabriel no s’ha plantejat mai si li agrada o no la seva feina; simplement, es revela com l’únic que sap fer. Però té clar que vol que les seves filles segueixin un altre camí, que estudiïn, que s’estableixin en un lloc, que trobin una feina estable amb un horari còmode. Les raons de la seva visió? En primer lloc, afirma, es tracta d’un negoci d’homes. Les dones hi ajuden de manera perifèrica,, però el gruix de les ocupacions (muntatge, manteniment de la màquina, etc.) és tasca en exclusiva d’homes. La seva mare no cotitzà mai, i la seva parella es pot permetre no fer feina -fora de ca seva, entenc-, cosa que considera un avantatge, a canvi de la seva absència respecte de ca seva, d’estar allunyat de la família la major part de l’any. En aquest ordre o desordre de coses, al·ludeix també a les discrepàncies i baralles que es manifesten entre firaires paios i gitanos, i l’actitud que mostren en general tots els de l’ofici cap a les dones. Resulta que, davant el masclisme, disposam de dues possibles reaccions: la fugida o la lluita; em fa la impressó que la més fàcil de les dues opcions no contribuirà a modificar la realitat.

Dificultats

També fa referència a les creixents dificultats amb les quals es topa: des dels continus impediments per part dels ajuntaments de les localitats que visita fins a les inclemències de la meteorologia. Em mira. Amb semblant seriós, conclou el tema: “Cal evolucionar, com els Pokémon”.

El seu padrí va exercir de guardamolls a Santander, fins que la ciutat es va incendiar el 1941. Per aquesta raó, Franco, per tal que els treballadors sobrevisquessin, donà a cada un quatre duros en paper d’estat i dues mantes. Amb l’ajuda d’un amic, va invertir en una caseta. El seu pare ja va néixer a la Fira del Pilar, a Saragossa.

Gabriel assevera que la caravana és ca seva. Em convida a visitar-ne l’interior. Resulta fascinant la quantitat d’espai que té. Hi ha un televisor descomunal, una cuina completíssima -malgrat que ell no sàpiga cuinar ni escuri mai els plats-, tres dormitoris -el seu amb llit doble-, un sofà amb ‘chaise longe’, calefacció, bany amb banyera i tota classe de comoditats, moltes més que ca meva. “L’únic que no té -diu- és bidet”.

Respecte de la seva quotidianitat, malgrat que s’allotgi enmig d’un polígon industrial -pura perifèria destil·lada- disposa d’aigua i electricitat. Mai no ha après a cuinar, però enguany conviu amb el seu cunyat, el qual prepara el dinar cada dia. Si no, s’alimentaria en exclusiva de precuinats. S’ha apuntat a un gimnàs. Omple el temps lliure mirant la televisió, anant al cinema i sortint a sopar. Té una moixa que viatja amb ell. Es comunica a diari per skype amb la seva dona.

L’ofici de Gabriel consisteix a firar de ciutat en ciutat per produir emocions als altres. Amb el risc controlat de la seva atracció, juga amb els llums multicolors, els moviments rotatius i l’acceleració per crear il·lusoris tràngols. Però a l’endemà, amb la llum natural i el silenci, tornen la solitud i l’enyorança, i recupera el compte dels dies que resten per tornar a la seva llar, que pareix que sempre està allunyada.