El firaire

PalmaEl firaire torna a estar darrere de la paradeta, en una fira qualsevol d’un poble qualsevol d’una illa que ja li és igual. Arruixa uns al·lots que ja fa una estona que ronden les llepolies, remena l’oli (que ja quasi es remena tot sol, de tan refregit) de les patates, i torna a cridar ricas, ricas, ricas! Ja fa uns anys que va venir de l’altiplà de Bolívia a ‘Espanya’, a provar sort i guanyar-se la vida. Quan pensa en Espanya ho fa així, entre cometes, perquè el que hi ha trobat no es correspon de cap manera amb allò que s’imaginava. Allò que s’imaginaven tants al seu país.

—Carlos –li va dir na Bea, quan la va conèixer. Quant de temps penses quedar-te aquí?

—Em dic Manuel –va respondre ell.

—És igual, tots els bolivians us dieu Carlos.

Tenia bastanta raó. Aleshores ell encara no era firaire, i na Bea i ell encara no estaven separats. De fet no eren ni parella, ni havia nascut n’Aitor, que era el nom que li havien donat al seu únic fill, que ara tenia nou anys. Es varen conèixer una nit que ella va anar amb amigues al bar de nit del Port d’Alcúdia, on ell servia copes, na Bea feia feina en un súper del mateix municipi. Vivia encara amb els seus pares, ell compartia un apartament amb tres bolivians més, dos dels quals es deien Carlos. Com a les pel·lícules dolentes, aquella nit varen acabar enrotllant-se a la platja. Ella havia esperat que ell tancàs el bar, i les amigues se n’havien anat, cansades, fent-li a na Bea brometes que no aconseguien dissimular un punt d’enveja. No del fet que la seva amiga acabàs la nit acompanyada, que això en aquell moment encara estava per veure, sinó simplement de la situació que l’amiga vivia i elles no. Almenys ella viuria alguna cosa. A elles els esperava una altra nit d’adormir-se abraçades al coixí i, en el millor dels casos, uns instants de sexe solitari, desganat. Prest, na Bea les va començar a compartir amb en Manuel, les nits, i també va començar a dir-li Carlos, una broma que no havia deixat mai de repetir.

En Manuel pensa de tant en tant en aquells primers dies junts. No només en la primera nit pel·liculera. També evoca la primera tardor plegats, i el primer hivern, i després la primavera, i després novament l’estiu. Només ho fa de tant en tant, això de recordar. Ocasionalment. Li agrada, però no sent nostàlgia. Havien passat onze o dotze anys plegats, potser una mica més. No n’està segur. Havia anat bé, fins que va deixar d’anar-hi. No sent res en especial, només li ve a la cara un somriure mentre repassa els records, com un infant que repassa una col·lecció de cromos.

Hi havia cromos dins una de les bagatel·les que venien a la paradeta, i li feia gràcia comprovar que els al·lots encara es barallaven per aconseguir-los, desfer-se dels repetits i trobar els menys freqüents. Les nines no tant. Obrien la parada a les nou del matí i la tenien oberta fins a les nou del vespre, dotze hores ininterrompudes. Eren ell i dos més, i, com que no hi havia recanvi, feien torns entre ells per dinar (en mitja hora) o per anar al lavabo, un favor que havien de demanar a algun dels bars que hi hagués al voltant. La pudor de fregit arribava que no la sentien, però sí el mal a les cames i a l’esquena de tant d’estar drets. Tenien el gènere exposat dins unes cubetes que sobreeixien amb caramulls de totes les llepolies (la gent en deia txutxes) habituals: niguls, rodelles, totxanes, fruites del bosc, una imitació de regalèssia, etc. Tot estava fet d’aquell material gomós que s’estirava entre les dents en mossegar-lo. Li sabia greu quan n’Aitor el venia a veure amb na Bea, ho solien fer quan la fira on posava la paradeta no era lluny de Palma, on ells vivien, a una barriada d’extraradi. Però en Manuel no podia donar cap llepolia al seu fill, perquè ho tenien prohibit, ell i els seus companys. La paradeta no era seva, era del patró. I també ho eren les altres dues paradetes (un quiosc d’hamburgueses i un altre taulell de llepolies) que solien anar amb ells a totes les fires on acudien. El quiosc d’hamburgueses feia encara més pudor que el seu, amb les paelles que fregien patates tot el sant dia, i tots dos tenien altaveus amb música estrident. De vegades alguns veïns es queixaven, de la pudor o del renou o de les dues coses, però la resposta de policies locals i regidors d’ajuntaments era sempre més o menys la mateixa: o s’encongien d’espatlles, o fingien interès i després no feien res per aturar els fums i el renou. Entre els empleats hi havia qui deia que el patró arribava a acords amb ells, bons acords, i així aconseguia contrapartides, com ara rompre la normativa sobre renous o posar en risc la salut pública, amb completa impunitat. Les ordres eren taxatives: res de regalar producte –el patró en deia producte, de les llepolies– a ningú, molt especialment als propis familiars. Cada vegada ell se sentia malament per no poder regalar al seu fill una paperina de les famoses txutxes, i cada vegada na Bea li deia que no passava res i les acabava pagant ella de la seva butxaca. Això el feia sentir encara pitjor.

Dormen sota les taules de la paradeta, on poden col·locar uns matalassos de fer bivac i dormir amagats per les mateixes lones que protegeixen la paradeta i el producte, durant la nit i la matinada. No es dutxen ni es canvien de roba durant els dies que dura la fira. Havia perdut, temps enrere, la feina de cambrer i després havia fet de mecànic de cotxes i de llanterner, però des de feia un temps, hi havia la paradeta de txutxes. Quan pensa en Bolívia, s’emprenya tant amb l’esquerra d’Evo Morales com amb la dreta de Jeanine Áñez i Luis Arce. Els indigenistes havien fet ben poc pels indígenes, i els blancs rics, bé, eren els blancs rics. En Manuel parla guaraní, i procura ensenyar-lo a n’Aitor. Que el sàpiga, també, de mal no n’hi farà. No entenia per què n’hi havia que no volien que es fes l’escola en català, si eren a Mallorca. Què havien de parlar, si no? El castellà ja el sabien, com tothom. Tothom sabia castellà. Ricas, ricas, ricas, torna a cridar, remenant les patates. I l’oli, una vegada més.