Flam flamant

L’aroma de vainilla traspassava la cuina i ens rebia a l’escala tornant de l’escola. Gràcies a aquella olor dolça i coneguda sabíem que la mare havia fet flams i que hauríem d’esperar que refredassin per poder-ne menjar. A mi m’agradaven encara tebs, semblants a una crema. Llavors ma mare els feia de sobre, potser influïda per les modes o pels espants de qualque veïnada. En els anys vuitanta es popularitzaren algunes postres instantànies, l’avantatge més gran de les quals era la rapidesa o la netedat per cuinar-los. A poc a poc els flams desapareixien de la gelera i ja només calia esperar que els astres s’alineassin qualque dia per tornar-ne a sentir la flaire just haver creuat el portal de casa.

El consum d’ous a l’antiguitat era molt estès i es considerava un aliment valuós, tant per la seva disponibilitat com per les seves propietats nutritives. Diferents cultures van incorporar els ous a la seva dieta, utilitzant-los com a ingredient fonamental en moltes preparacions. Els fenicis, els grecs i després els romans els consideraven molt saludables. A més de ser nutritius, creien que eren beneficiosos per als problemes del fetge i els ronyons, que incrementaven la fertilitat i eliminaven certs problemes del tracte urinari. Els antics romans van copiar la fórmula grega de mesclar ous amb llet i van crear una recepta anomenada tyropatinam, documentada a De re coquinaria d’Apici (s. I dC). Aquesta preparació es feia amb llet, ous i mel i es cuinava a foc lent per quallar els ous. S’empolsinava de pebre bo abans de servir-lo.

A l’edat mitjana es coneixia com a flado, un terme d’origen llatí que significa “pastís o coca”. Era un plat habitual a les taules medievals, especialment durant el període de Quaresma, ja que els ous, la llet i la farina eren ingredients accessibles i es podien consumir durant aquest temps d’abstinència. Se’n feien versions salades i dolces, amb peix, verdures i també fruites, formatge i mel i també amb sucre.

A França i Espanya, la versió dolça del flado va començar a servir-se com a postres, invertit, amb una salsa de caramel, i va passar a anomenar-se “flam” o ”creme renversee au caramel”, al país gal.

A Mallorca els flams apareixen en diferents plaguetes manuscrites del segle XIX, còpies ampliades del receptari de Jaume Martí Oliver. En una d’elles, procedent de Son Fiol de Consell hi llegim dues receptes, una on els ous, la llet i el sucre s’aromatitzen amb clovella de llimona i canyella, es mesclen i es posen en un motllo que es cou al bany maria dins un tambor. L’altra és el flam de taronja, possiblement la recepta de flam més popular, present a gairebé tots els llibres de cuina tradicional mallorquina.

A més d’aquestes dues variants en trobam d’altres com el flam d’avellanes de La cuinera pràctica (Felanitx, 1935) o el flam amb ensaïmades recollit per Antoni Tugores a Memòria de la cuina mallorquina (Documenta Balear, 2004).

La senzillesa i els ingredients de les postres d’avui han contribuït a la seva expansió arreu del món esdevenint un dels dolços més consumits i coneguts.

La recepta d’avui no podia ser altra que el flam de taronja, un dolç tan senzill que no admet excuses per no posar-s’hi. Esper que sigui del vostre gust.