‘Flechas navales’, els cadells falangistes del ‘Baleares‘

PalmaL’ enfonsament del creuer Baleares fou l’única victòria naval de la Marina republicana. Es tractava d’una peça de caça major, un dels vaixells insignes dels ‘nacionals’, de 194 metres d’eslora. Els fets són narrats al llibre El crucero ‘Baleares’ (1936-1938), de l’editorial Lleonard Muntaner (2000). Un dels seus coautors és l’historiador Jeroni F. Fullana. “El vaixell –diu– s’havia començat a construir el 1936 a les drassanes del port del Ferrol (Galícia). En esclatar la contesa, les drassanes passaren sota control dels militars insurrectes, que no dubtaren a requisar la nau per a la seva causa. El tragueren a la mar sense encara estar acabat. Es digué Baleares perquè aleshores era habitual que les embarcacions de la Marina duguessin noms de províncies o de personatges il·lustres”.

El 8 de febrer de 1937, dos mesos abans del bombardeig de Gernika, el Baleares participà en una de les majors massacres de la guerra: el bombardeig de la carretera de Màlaga. En ocupar els rebels la ciutat andalusa, prop de 150.000 persones fugiren cap a Almeria per l’únic camí costaner que hi havia. Aquella diàspora, presidida per la por, es coneixeria com ‘la desbandá’. Mentre des de l’aire avions italians i alemanys no aturaven de metrallar, des de la mar queia una pluja de bombes llançades pels creuers Baleares, Canarias i Almirante Cervera.

“Durant el bombardeig –afirma Fullana–, el Baleares era a uns vint quilòmetres de la costa. Tenia una tripulació de més de mil mariners, de diferents punts de l’Estat. N’hi podia haver algun de mallorquí que s’hi hagués enrolat durant les escales del vaixell al port de Palma. Tots ells reberen ordres d’amollar els canons. No sabien, però, contra qui apuntaven”. L’atac deixà prop de 5.000 morts, la majoria dones i infants –a Gernika n’hi hauria més de 2.000. Al cap d’un any es girarien les tornes. El 5 de març de 1938 el Baleares salpà de Palma, juntament amb els altres participants en la matança malaguenya, el Canarias i l’Almirante Cervera. Aquesta vegada tenien la missió d’escortar fins a la Península dues naus mercants carregades de material militar procedent d’Itàlia. Per a l’ocasió, el Baleares comptava amb noves incorporacions: dotze imberbes, els coneguts flechas navales.

Joventuts de Falange

Els flechas navales eren nins mariners d’entre 13 i 17 anys integrants de la branca juvenil de Falange. S’emmirallaven en els Balilles italians, les Joventuts Hitlerianes alemanyes i el Konsomol soviètic. La primera escola de tot l’Estat per formar-los s’havia inaugurat a Palma el novembre de 1936 (després, altres localitats tindrien la seva pròpia escola). Ocupà la primera planta de l’actual CEIP Jaume I, a un costat del passeig de Mallorca. Aquest edifici, obra de l’arquitecte Guillem Forteza, s’havia inaugurat el 1935 com a part de l’ambiciós pla de construcció d’escoles públiques emprès durant la Segona República. Amb la guerra, però, passà a tenir usos militars.

Fullana també ha estudiat el paper dels famosos cadells falangistes de la mar al llibre Flechas navales de Balears (1936-1939), de Lleonard Muntaner (2005): “Ser flecha naval només estava reservat per a l’elit. Eren uns estudis molt durs. N’hi havia que s’hi feien perquè els seus pares volien quedar bé amb el Movimiento. Altres, per viure l’‘emoció’ d’una guerra. Tanmateix, als dotze ‘elegits’ del Baleares els durà poc, aquella emoció”. El mateix dia que deixaren el moll de Palma, del port de Cartagena també sortí en direcció a Ciutat una esquadra republicana, composta per dos creuers i cinc destructors.

Al voltant de la mitjanit, les dues flotes es trobaren a unes 70 milles a l’est del cap de Palos. La sorpresa va ser mútua, però ambdues parts s’ignoraren i passaren de llis. Al cap d’un temps, els republicans, en adonar-se que l’enemic no era al port de Palma, decidiren tornar a la seva base. En fer la maniobra, toparen de cara amb els altres i foren els primers a obrir foc. La pitjor part se l’endugué el Baleares. Hi moririen 765 homes, més de la meitat de la tripulació, entre els quals nou dels dotze flechas navales embarcats.

Subscripció popular

Després de l’atac, l’esquadra de la República tornà a la seva base de Cartagena. El Canarias i l’Almirante Cervera, en canvi, s’allunyaren cap al sud protegint els mercants i abandonaren el Baleares a la seva sort. Els testimonis dels supervivents relaten que molts d’ells es reuniren a la coberta i es posaren a cantar cançons patriòtiques com el Cara al sol. Al seu rescat hi sortirien dues naus angleses. A trenc d’alba, la resta de la flota ‘nacional’ se sumà a les tasques de salvament. Els ferits foren traslladats cap al moll de Palma, on varen ser rebuts enmig d’un bany de masses enfervorides.

Al cap de nou dies, el director del diari Última Hora, José Tous i Ferrer, proposà erigir, per subscripció popular, un monument “als herois de la ciutat de Palma” –algunes localitats d’on eren la resta de víctimes del Baleares també els dedicarien un monument. A la campanya s’hi afegiren particulars, empresaris addictes al règim i diplomàtics de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi. “Hi havia gent amb antecedents republicans –apunta Fullana– que decidí donar-hi també doblers per no aixecar sospites”.

El projecte guanyador fou un obelisc, de 22 metres d’alçada, que portava per títol Inmortalidad. Bevia de l’estil art-decó. Els seus autors eren els arquitectes palmesans Francesc i Josep Roca, pare i fill respectivament (el pare moriria el 1940), i l’escultor valencià Josep Ortells Cabanellas. Les obres s’iniciaren l’agost de 1939 i duraren vuit anys. L’emplaçament triat per al monòlit fou el parc de la Feixina, situat just davant el CEIP Jaume I, la seu de l’escola de flechas navales. Aleshores era un descampat emprat per a la instrucció militar. El seu nom prové de feix perquè antigament s’hi feien feixos de llenya.

Contextualitzar o esbucar

El 16 de maig de 1947 el monument del Baleares ja quedava inaugurat enmig d’un acte multitudinari, immortalitzat pel NO-DO i presidit pel mateix Franco i la seva dona, Carmen Polo –el 1941 s’havia paralitzat, per manca de qualitat, l’estrena d’una pel·lícula sobre l’enfonsament del vaixell. Amb el restabliment de la democràcia, aquell memorial ja havia passat a formar part del paisatge urbà de Palma. La seva raó de ser es començà a discutir el 2007 amb Aina Calvo com a flamant batlessa socialista. Qui en dugué la veu cantant va ser la regidora de Cultura i Patrimoni, Nanda Ramon, del Bloc. “Nosaltres arribàrem al consistori al juny i al desembre ja teníem damunt la taula la Llei de memòria històrica de Rodríguez Zapatero [fou la primera de la democràcia]. En aquesta matèria férem molta de feina: entre d’altres coses, retiràrem prop de 200 noms de carrer franquistes, llevàrem la medalla d’or a Franco i esbucàrem monuments feixistes com la creu dels caiguts de les escales de la Seu i l’obelisc dels Jinetes de Alcalá de la plaça de la porta de Santa Catalina”.

En el cas del monòlit del Baleares, el consistori d’Aina Calvo optà per despullar-lo de tots els seus elements d’exaltació franquista i posar-hi una placa de ferro per “no oblidar mai l’horror de les guerres i les dictadures”. També hi havia d’haver un pupitre interpretatiu, que s’acabà retirant per culpa dels actes vandàlics. “L’obelisc de la Feixina –diu Ramon– era un cas especial. Tots els partits progressistes demanaven contextualitzar-lo. El consideraven diferent de la resta de monuments feixistes, que sí que s’havien d’eliminar”.

D’acord amb la Llei de memòria històrica, l’Ajuntament va demanar un informe jurídic a la UIB, que també havia de recollir una valoració arquitectònica del memorial. “Catalina Cantarellas, catedràtica d’Història de l’Art –apunta l’antiga dirigent del Bloc– desestimà qualsevol importància artística. Això, però, no podia ser un factor determinant per tomar-lo. Les associacions de defensa del patrimoni també estaven en el seu dret de defensar-ne la protecció, que en cap moment, però, passava per la glorificació de la dictadura”.

“No em penedesc –recalca Ramon– de no haver tomat la Feixina. Em sap greu, però, que avui els partits d’ultradeta la utilitzin per als seus mítings. Fa 15 anys ningú s’apropiava del monument com ara”. De diferent posició és l’historiador Marçal Isern, un dels responsables del cens de simbologia franquista que el 2018 elaborà el Govern balear: “Tots els monuments feixistes foren dissenyats per enaltir els vencedors i per honrar Franco. No té sentit contextualitzar-los, sobretot tenint en compte que la seva ideologia encara és defensada per algunes formacions polítiques. La Feixina s’hauria d’haver tomat”.

Isern acusa el govern progressista d’Aina Calvo de no haver tingut la valentia política que demostrà el 2006 el batle de Manacor Antoni Pastor, del PP: “Ell sí que s’atreví a esbucar els dos monòlits franquistes que quedaven a Portocristo. I ho feu en contra del criteri majoritari del seu partit”. Segons la darrera resolució del Suprem, el Consell de Mallorca té l’obligació de protegir la Feixina. L’associació Memòria de Mallorca, però, ja ha recorregut en contra de la decisió al Tribunal Constitucional.