Les flors del desnonament

PalmaDijous que ve a les 11.30 del matí, si ningú hi ha fet res, la dona i el jove de la foto hauran hagut d’abandonar el pis on surten retratats, que és ca seva, perquè n’hauran estat desnonats. Fa uns dies l’ARA Balears va informar –amb una excel·lent crònica de Laura López Rigo– del seu cas. Ella és Catalina Pomar Ballesta, de 67 anys, i ell és el seu fill Raúl. El pis és a un edifici del carrer de Vicenç de Paül, al barri del Camp Redó de Palma. Els en fan fora perquè el reclama un usurer, com a pagament d’un deute que va contreure amb ell l’home de Catalina, que ja és mort. L’usurer ja s’havia quedat una altra propietat de la família –un garatge amb dotze places de cotxe, valorat a la baixa– com a pagament de la meitat del deute. L’altra meitat ha generat interessos, que el prestador en qüestió es cobra ara amb l’habitatge. L’usurer –un vulgar escanyapobres– ja ha subhastat el pis i l’ha venut, segons informa la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), a un gran tenidor per 14.000 euros, sense donar a Catalina Pomar dret de tanteig ni retracte. El marit de Catalina va recórrer a un usurer perquè es trobava estret de doblers i, en plena crisi financera del 2008, els bancs havien tancat l’aixeta del crèdit. Dir que Catalina i Raúl són, encara, víctimes d’aquella crisi no és exagerat.

A la imatge, Catalina i Raúl hi surten amb el posat de qui sap que ha estat trepitjat: hi ha tristesa als seus rostres i en el seu llenguatge corporal, i també la dignitat, encara més gran que la tristesa, de qui mira directament als ulls, de qui mira a la càmera i no acota el cap perquè sap que té de part seva la raó i la decència. En el moment que el company Isaac Buj els va fer la foto, Catalina i Raúl tenien les seves pertinences a l’entrada, a punt per endur-se-les i deixar enrere ca seva. Finalment, la Policia no va comparèixer en el termini i en la forma legals i el desnonament es va posposar, com hem dit, a aquest dijous vinent, poc abans de migdia. La PAH, i particularment l’advocada de l’entitat, Gloria Olmos, ha fet gestions amb el director de l’Ibavi, Roberto Cayuela, amb el conseller d’Habitatge, Territori i Mobilitat, José Luis Mateo, i amb la presidenta del Govern balear, Marga Prohens, perquè cerquin una solució al cas. La presidenta Prohens es va comprometre a parlar amb el conseller Mateo (una gestió que ja havia fet Olmos, però vaja) per mirar de trobar aquesta solució. En el moment d’escriure aquest article, no se’n tenen notícies.

Exclusió social

El que també es pot veure perfectament a la imatge és què volen dir els titulars de les notícies, quan llegim o escoltam que un 21,5% de la població de les Balears, segons dades de la Xarxa per a la Inclusió Social (EAPN), viu en risc de pobresa o d’exclusió social. Aviat s’actualitzaran les dades i tindrem les de 2023, però és previsible que no variïn gaire. Significa que més de 250.000 persones a les Balears –on els milions d’euros canvien de mans quasi a la mateixa velocitat com arriben– viuen dins aquests llimbs existencials en què sovint han de triar entre comprar menjar o vestir-se, o en què les persones s’exposen a ser expulsades de ca seva per qualsevol personatge miserable, avariciós i desaprensiu.

La pobresa té aquests colors apagats, aquesta llum freda, aquest tel que es posa als ulls de les persones perquè tenen plorera. Entre els mobles atrotinats, damunt una tauleta de centre, al costat d’un cendrer amb una llosca, hi ha un gerro amb unes flors, no sabem si naturals o de plàstic. El seu intent per alegrar una mica l’estança és debades. Just després del gerro hi ha una botella d’aigua oxigenada. Una de les polseres de Catalina Pomar va adornada amb el que semblen uns daus. La discapacitat que pateix, del 50%, no impedeix que Raúl sigui un jove plantós. La desesperació no li lleva l’elegància a Catalina Pomar.

Una societat, una comunitat, un país, no és una exhibició de banderes, desfilades, arcs de triomf, vestits tradicionals i llibres medievals de pega: és aquell que entén que no ha de permetre que la seva gent es trobi en aquesta situació. I que si hi arriben, ajudar-los no és fer caritat ni beneficència, sinó tenir compassió de nosaltres mateixos.