El fonamentalisme de les selfies

Investigadora en temes de gènere i conflicteEl fonamentalisme preocupa, sobretot quan es torna violent. Fonamentalismes de tota mena, encara que actualment la premsa ens en ressalti un, el religiós, d’una manera evident. I, dins d’aquest fonamentalisme religiós, el musulmà s’emporta totes les medalles. El que ens costa de veure és que de fonamentalismes, malauradament, n’hi ha a tot arreu i cap tradició religiosa és, d’una banda, aliena a patir aquesta deriva i, de l’altra –i molt important–, tampoc n’hi ha cap que sigui, per ella mateixa, més propensa a ser-ho. Aquest últim punt xoca amb els arguments islamòfobs que consideren l’islam una religió intrínsecament violenta, en què només aquells que es moderen –que es reprimeixen– aconsegueixen sortir de l’espiral d’odi i venjança. Res més lluny de la realitat, però sembla que ens serveix per evitar mirar-nos a nosaltres mateixos, als nostres fonamentalismes igualment virulents.

Perquè, com tots els ismes, d’un concepte noble se’n fa una batalla excloent. De la idea a l’idealisme, del fonament al fonamentalisme, hi ha un punt –potser de no retorn?– en què el que és noble esdevé excloent, arma sagnant. Una deriva totalitària.

De fonamentalismes també n’hi ha de més subtils, aparentment menys violents però igualment preocupants. Són fonamentalismes que es van incrustant en el nostre dia a dia sense gairebé adonar-nos-en fins que ja els tenim del tot instal·lats. Accions que ens allunyen dels altres i ens emmirallen en nosaltres mateixos. El teòleg i antropòleg Xavier Melloni ens recorda: “Quin és el nostre fonamentalisme? Un narcisisme paradoxalment addicte a tot. La seva expressió més ridícula són les xarxes socials i les selfies: ja només ens interessa veure'ns i fotografiar-nos a nosaltres mateixos”. No, veritablement no és un fonamentalisme que mata, però sí que ens dilapida parts de la nostra condició humana. Vigilem-nos.