Foners, el nostre ‘Grup Wagner’

PalmaForen milers de mercenaris talaiòtics de Mallorca i de Menorca els que, entre els segles V i I abans de Crist, sortiren de les seves illes per lluitar al servei dels cartaginesos, i després, dels romans. Eren una mena de Grup Wagner de l’època i, com aquest, també s’arribaren a revoltar, descontents, contra aquells que els havien contractat. De la seva habilitat amb la fona, famosa en el món clàssic, vindria, fins i tot, el nom del nostre arxipèlag: les illes Balears.

Com registra el recull Les Illes a les fonts clàssiques, varen ser els foners els que “obriren les portes de les nostres illes a la Història escrita”. Per als autors de l’Antiguitat, eren pràcticament l’únic tema que els interessava d’unes illes encara en el món prehistòric. “Als navegants grecs i romans –diu l’historiador Gabriel Llompart–, els seus pobladors els degueren causar una forta impressió de salvatgisme”. Ara bé, el nom de Gimnèsies, o Balears, només s’aplicava a Mallorca i Menorca. Eivissa i Formentera eren considerades un arxipèlag a part, sota dominació púnica.

Titus Livi afirma que els mallorquins i menorquins de llavors passaven l’estiu nus, i per això el nom de Gimnèsies, de la paraula grega per a ‘nu’. D’aquí també la ‘gimnàstica’, perquè els atletes tampoc no portaven roba. L’investigador Joan Nadal ho interpreta d’una altra manera: ‘gimnetes’, ‘despullats’, era com s’anomenava la infanteria lleugera, que anava nua. És a dir: foren batejades així pels foners, que eren ‘gimnetes’. Pel que fa a ‘balear’, els autors de Les Illes a les fonts clàssiques comenten que podria derivar “del grec ballein, ‘disparar’, duits pel renom dels foners illencs”. “Són anomenats balears pel dispar del dard”, afirma Livi. El periodista i professor Antoni Janer ha citat en aquests pàgines l’etimologia “de l’antic púnic Ba’lé yaroh, ‘mestres del llançament”.

Vegeci assegura que “els habitants de les Illes Balears foren els primers a descobrir l’ús de la fona”. Però, segons ha assenyalat la catedràtica d’arqueologia Margarita Orfila en un curs de la UNED a Maó sobre la cultura talaiòtica, això no és exacte. La fona fou inventada cap al 10.000 abans de Crist, al Pròxim Orient, “per controlar el bestiar”. D’aquí que fos adoptada pels talaiòtics, primer com a eina de pastors, després com a arma. El 1787, l’erudit Joan Ramis i Ramis afirmava que “encara se serveixen a Menorca de la fona. (...) Els pastors, quan volen reunir el seu bestiar escampat (...) tenen tal destresa que el reuneixen amb un tir de fona”. El 1960, Gabriel Llompart comentava que “avui dia la fona a les Balears només la fan servir pastors i al·lots”. Això fou abans que, el 1984, es creàs la Federació de Tir de Fona de l’Arxipèlag, que l’ha recuperada com a esport.

O l’encertes o passes gana

Era, com la qualifica Orfila, una “arma de pobres”. A diferència de les espases, només a l’abast dels caps, qualsevol se’n podia fabricar una amb l’espart que “creix silvestre encara a Menorca i Mallorca”, segons diu Llompart. Una simple pedra servia com a projectil, si bé arribaren a fabricar-se’n, sobretot, de plom. Podien pesar gairebé 400 grams, diu Orfila, amb un abast de 300 metres. Els llançaven “tan enèrgicament que sembla que el tir és disparat des d’una catapulta”, assegura Diodor Sícul. “Ni un sol dels altres pobles sobresurt tant en aquest art com els balears”, corrobora Livi. Ara bé, com és que els foners de les Illes eren tan bons? La resposta és senzilla: molta pràctica i una bona motivació. Fins a quatre autors diferents narren com les seves mares els col·locaven el menjar fora del seu abast, de tal manera que, si no l’encertaven amb la fona, quedaven en dejú.

Com apunta Joan Nadal, els foners varen ser els articles d’exportació de Mallorca i Menorca. “Eren illes pobres i, com ha succeït al llarg de la Història, les poblacions pobres, com que no poden exportar riquesa, exporten homes. Les Balears es varen fer exportadores de foners mercenaris”. L’historiador Miquel Àngel Casasnovas apunta que “els assentaments costaners com el de Na Guardis”, al terme de ses Salines, “podien tenir un paper important” en el seu reclutament. Els mercenaris de les Balears hi surten citats per primera vegada en la conquesta d’Akragàs, el 406 abans de Crist, en la guerra entre grecs i cartaginesos a Sicília. Diodor Sícul narra que Cartago havia enviat “uns dignataris, amb molts de diners”, a les Illes, “havent-los encomanat reclutar mercenaris, com més millor”.

Els foners mallorquins i menorquins eren ‘carn de canó’: se’ls col·locava a primera fila i sovint resultaven decisius per guanyar les batalles. El 311 aC, quan les coses es posaven lletges, el general cartaginès “va fer sortir els foners balears, que eren en nombre no inferior a mil. Aquests, ininterrompudament i llançant pedres grosses, en feriren molts i en mataren també no pocs (...) i trencaren l’armament protector de la major part d’ells (...). Contribueixen molt a la victòria en els moments de perill”, relata Sícul.

La revolta narrada per Flaubert

Però als grecs els substituí una potència molt més perillosa, Roma. Aquesta sí que es va apoderar de Sicília, i deixà els cartaginesos sense els seus recursos. Segons explica Casasnovas, “la fallida financera de Cartago impossibilità el pagament dels estipendis de l’exèrcit, per la qual cosa els mercenaris”, entre els quals prop de 2.000 foners mallorquins i menorquins, “es revoltaren violentament contra els cartaginesos”. Foren vençuts per Amílcar Barca, pare d’Anníbal, “no sense haver terroritzat la ciutat” al llarg de dos anys. La novel·la de Gustave Flaubert Salambó recrea aquest episodi i posa nom propi, Zarxas, al cap dels mercenaris illencs, qui denuncia que 300 dels seus han estat assassinats pels contractadors.

Tenien els foners balears un cap carismàtic, al seu front? Margarita Orfila creu que sí, ja que aquesta era la manera d’organitzar-se d’aquesta mena de tropes: “Necessitaven una jerarquia”. “El seu armament –explica Sícul– són tres fones, una d’elles la porten entorn del cap, una altra entorn del cos i la tercera, a les mans”. Estrabó especifica que “la llarga, per als tirs més llunyans; la més curta, per als llançaments a curta distància, i la mitjancera per als mitjans”, tot bastant lògic. “Perquè van ben escassos d’oli”, afegeix Sícul, “el treuen del llentiscle i mesclant-lo amb saïm de porc s’hi unten els cossos”.

A pesar de la revolta del 241 a.C., Cartago encara els necessitava. Anníbal i els seus germans Asdrúbal i Magó van tornar a recórrer a ells contra els romans, per a la defensa d’Àfrica, per a la guerra a la península Ibèrica i per a l’expedició d’Anníbal a Itàlia. Polibi recull que 870 foners balears foren destinats a protegir Cartago i 500 a la lluita a Hispània, a les ordres d’Asdrúbal. A la victòria de Trèvia, el 218 a. C., Anníbal tornà a situar els nostres foners a primera fila i els romans “varen quedar coberts des de dalt per un nigul de projectils disparats pels balears”, segons relata Livi. Els va tornar a fer servir al llac Trasimè i a Cannes, amb noves derrotes per als romans.

Tot i això, el signe de la guerra començava a canviar. Necessitaven més mercenaris, i Magó fou enviat cap a les Balears per reclutar-ne. Però els cartaginesos ja no eren tan ben rebuts. Casasnovas assenyala que a Mallorca “fou rebutjat violentament pels seus habitants, que segurament havien comprès que Cartago ja era el bàndol perdedor”. Sí que es va poder refugiar a Menorca –hauria donat el seu nom a Maó–, i reclutar 2.000 mercenaris més, un nombre espectacular per a una illa que no devia arribar ni als 10.000 habitants. Però, probablement, també els menorquins es revoltaren. Casasnovas indica com a restes de la repressió corresponent “els nivells de destrucció documentats a diversos poblats talaiòtics (...). L’impacte d’aquests fets sobre la demografia de Menorca degué ser brutal”.

La darrera participació dels foners balears a l’exèrcit cartaginès fou al seu cant del cigne, la batalla de Zama, el 202 aC. Una altra vegada, segons narra Polibi, Anníbal els posà en primera línia, tot d’una després dels elefants. Però, aquest pic, Frontí afegeix que ho va fer així “a fi que no poguessin fugir”. Tot un signe que s’ensumaven la derrota absoluta i la mort d’Anníbal.

Aquells emigrants no eren dels que es fan un racó, per a quan tornassin a casa. Diodor Sícul assegura que “no duien la soldada a les seves pàtries, sinó que, comprant-se dones i vi, la malgastaven tota”. El text De Mirabilibus afirma que “quan cobren les soldades no compren cap altra cosa sinó dones. Certament, entre ells no està permès que algú tingui or o argent”. El que sí que portaren de tornada, probablement, foren “noves pautes culturals adquirides durant el seu període de servei”, assenyala Casasnovas.

Afegeix Orfila que una bona part d’ells segurament tornaren a casa envoltats del “prestigi reconegut a les fonts clàssiques” i objecte d’un procés d’“heroització”.

Aquest seria l’origen de les figures de guerrers, prop d’una seixantena, localitzades a Mallorca i a Menorca i conegudes com Mars Balearicus, és a dir, divinitats de la guerra illenques, però que, probablement, honoraven aquells mercenaris retornats. Si així fou, aquestes escultures constituirien el testimoni que ha arribat fins als nostres dies d’aquells ‘Wagner’ de fa més de dos mil anys.