Al fons de la urbanització

PalmaEn Raül surt de la casa per la porta lateral, obre la del garatge amb un comandament a distància i treu el cotxe a un carrer amb l’asfalt més de mig aixecat per les arrels dels pins, que creixen incontrolats al voltant de l’habitatge. Passa per un carrer molt llarg vorejat per un muret que separa la vorera d’un solar enorme sense construir, ple d’herbotes i de la porqueria que hi tira la gent. De nit, el solar es converteix en punt de trobada de grups de joves que tant hi van a sopar, com a engatar-se, com a festejar, com a fornicar. Una vegada, en Raül, cansat de sentir-los (i d’avisar els municipals, que com sempre deien que enviaven una patrulla que no arribava mai), es va armar de coratge i s’hi va acostar per donar-los un avís. Quan el van veure arribar, amb les bermudes i les xancletes i intentant posar cara d’adult entenimentat i lleugerament emprenyat, se’n van riure:

—A dónde va ese? Quieres fuego, tío?

El xaval que va dir això va fer un pet ben sonor i el va encendre posant-se un encenedor sota el cul; va fer una flamarada breu i intensa i tots (onze o dotze nins i nines, tots menors d’edat) es van esbutzar de riure.

En Raül havia fracassat aquell dia, però com tenia per costum, no en va fer cas. De fet, el seu cervell no processava mai res que ell dugués a terme com un fracàs: es considerava un triomfador i el fet de viure a Nou Carib, que era el nom de la urbanització on ell i n’Elisa havien format una família desintegrada de feia temps, era per a ell una forma d’expressió ben eloqüent del seu estatus. Nou Carib estava encaixonada entre Son Eixut i Ca na Tix, dues urbanitzacions que havien conservat els topònims de les antigues possessions damunt les quals havien estat construïdes (per bé que hi havia qui els traduïa com Son Seco i La Tija). Nou Carib, en canvi, havia prescindit d’aquestes denominacions pageses, que a oïdes d’en Raül sonaven rudes i grolleres (“el mallorquín me gusta si lo hablan con educacion”, solia dir, “si lo hablan por molestar ya no me gusta”). Nou Carib, diguessin el que diguessin, era un lloc distingit, un somni a vorera de mar que mereixia moltes més atencions que les que li dispensava l’Ajuntament del qual depenia.

En Raül sostenia el discurs que l’Ajuntament de la vila descuidava les urbanitzacions, amb Nou Carib al capdavant, perquè era ple de xoriços (l’Ajuntament) que s’havien acostumat a viure damunt l’esquena dels noucaribenys, i que aquesta situació històrica de deixadesa i descontrol s’havia d’acabar. I va ser per donar resposta a aquesta mancança que va crear un partit polític, Llibertat Nou Carib, els estatuts del qual van ser redactats durant una barbacoa al jardí mateix de can Raül i n’Elisa, que aleshores encara vivien junts. Amb una segona barbacoa van tancar la llista electoral i es van presentar a les municipals, on van treure de cop tres regidors que van ser decisius per poder formar un govern municipal juntament amb el PP i amb Vox. El secret del seu èxit al primer intent electoral va ser connectar amb els problemes reals de la gent: van prometre arreglar les voreres de Nou Carib i ser lleials a la unitat d’Espanya, cosa que implicava estar en contra de l’ensenyament en català (“en mallorquín sí que se puede hacer una parte de las clases, siempre que sea con respeto”). També van promoure una acció per afegir un carril a l’autovia més propera, per connectar-la amb els camins de Son Eixut, Ca na Tix i Nou Carib, a fi que puguin estalviar-se tres minuts de circulació per via lenta i viure’n deu o quinze d’embós a la via ràpida.

Vida tranquil·la

La vida a Nou Carib transcorre tranquil·la. No hi ha serveis de cap tipus (per no tenir, no va tenir aigua corrent fins a començaments dels anys dos mil, a pesar d’haver estat construïda a començaments dels anys setanta), no hi ha botigues, no hi ha bars ni restaurants i la vida, en general, hi adquireix una aparença fantasmagòrica que escauria d’allò més bé a una pel·lícula de David Lynch: l’inici de Blue Velvet, per exemple, amb un home que passeja un ca fins que l’animal troba una cosa entre les herbes d’un solar que resulta ser una orella humana, podria haver estat rodat a Nou Carib (no ho hem dit, però se sobreentén que en Raül i els integrants de Llibertat Nou Carib s’estimen més dir-ne Nuevo Caribe, però així mateix admeten la denominació en llengua vernacla mentre s’usi respectuosament) sense amb prou feines cap esforç de disseny de producció. És tal vegada per aquesta tranquil·litat quasi olímpica que existeix la idea que a Nou Carib, i a les urbanitzacions adjacents, s’hi cometen de tant en tant crims espantosos. I és per això que la majoria de cases, xalets i garatges estan dotats d’aquests serveis d’alarma domèstica que s’anuncien per televisió i que estan directament connectats amb la policia, i és també per aquest motiu que Llibertat Nou Carib té el reforçament de la seguretat com el nou punt fort de la campanya electoral de l’any que ve, que pinta bé perquè diuen que les eleccions faran caure Francina Armengol i Pedro Sánchez. En Raül pensa que aviat els seus ho tindran tot, i que aleshores Llibertat Nou Carib serà una veu més escoltada. Segons com vagin els resultats, tal vegada podran aspirar a demanar l’àrea d’Urbanisme, i aleshores sí que vindria el moment de treure d’una vegada els bonys de l’asfaltatge de Nou Carib, i d’exigir molta més presència de la policia municipal. Ell mateix, solia explicar en Raül als dinars de partit (que li finançava un afiliat que tenia un restaurant, a canvi que li fessin els ulls grossos amb la terrassa i la piscina), s’havia jugat una vegada la vida amb una tropa de salvatges que l’havien amenaçat amb un llançaflames...