Quan els 'forasters' érem nosaltres

PalmaForen desenes de milers –un percentatge aclaparador de la població– els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs que, entre els segles XIX i XX, sortiren de la seva terra a la recerca d’una vida millor. Una part d’ells no va tornar mai. Aleshores nosaltres érem els ‘forasters’ als llocs d’acollida, molt abans que el turisme invertís la tendència i ens convertíssim en focus d’immigració. Recordam aquests illencs que partiren just abans del Dia internacional de la persona migrant, que es commemora el 18 de desembre.

Ni tan sols sabem quants d’illencs se’n varen anar amb xifres exactes. El doctor en Història Benet Albertí, en el seu estudi de referència Per millorar de fortuna (Documenta Balear), registra entre el 1882 i el 1930 un mínim de 79.786 emigracions a l’estranger. Però possiblement eren moltes més, perquè part de la migració –ben igual que ara– era il·legal. Només el 1889 se’n varen anar de les Illes 3.935 persones, més de la meitat de les quals, 2.335, cap a l’Argentina. No és estrany que, encara en els nostres dies, existeixi a Buenos Aires una Casa Balear florent.

Del fet que l’Argentina –i més concretament Buenos Aires– fou un dels grans objectius dels emigrants illencs és testimoni una glosada del 1912 de Francesc Tomàs, citada pel filòleg Miquel Sbert: “De mallorquins en veig tants / qu’abundan de cada dia”. A continuació, enumera les procedències d’aquelles persones de l’Arxipèlag que es va trobant: Binissalem, Lloseta, Porreres, Campos, Santanyí, Felanitx, Llucmajor, Eivissa, Artà, Andratx, Maó, Alcúdia, Calvià, Pollença, Deià, sa Pobla, Palma, Santa Eugènia i Capdepera.

Ja als anys trenta i quaranta del segle XIX, assenyala l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, la situació econòmica de les Illes era “precària”, per la qual cosa es produí l’emigració de menorquins –“i també de mallorquins”– cap a Algèria, aleshores colònia francesa. El també historiador Joan Borràs calcula que entre el 1830 i el 1836 se n’anaren de Menorca 9.386 persones, prop del 20% de la població, el 95% de les quals partiren cap a Algèria. “La meitat o almenys la tercera part de la població europea d’Alger i Orà és menorquina i mallorquina”, afirmava el periòdic El Católico. L’especialista en aquesta temàtica Marta Marfany esmenta un informe de Francesc Truyol, segons el qual el 1888 vivien a la colònia 20.000 menorquins o descendents de menorquins, la pràctica totalitat dels quals sortirien del país el 1962, en declarar-se la independència.

L’emigració clandestina

A mitjan segle XIX, apunta Casasnovas, l’objectiu va passar a ser Amèrica, ja fossin les joves repúbliques o Cuba –“Això és l’Havana” és una expressió popular illenca– i Puerto Rico, encara sota domini espanyol fins al 1898. En aquest moment també es va iniciar l’emigració des d’Eivissa, la població de la qual havia augmentat “de manera que la pressió demogràfica era ja insuportable” per als seus recursos escassos. Una part dels eivissencs, comenta l’economista Joan Carles Cirer, es traslladaren a Menorca, “empleats en la construcció de la fortalesa de la Mola de Maó”. “Molts d’aquests eivissencs varen acabar establint-se de manera definitiva a Menorca, sobretot al Castell”, afegeix. Dels formenterencs, el 25% emigraren a Amèrica cap al 1900, segons el professor Jaume Verdera.

Un cas d’emigració primerenca cap a Amèrica va ser el del ciutadellenc Jordi Ferragut (1755-1817), que es va unir a la revolució americana i arribà a ser capità de cavalleria de l’exèrcit de Carolina del Sud. Després se’n va anar a l’Oest per colonitzar Tennessee i allà es va enfrontar a xerokees i creeks. Va ser pare del cèlebre David Farragut –deformació del llinatge original–, primer almirall dels Estats Units.

Els illencs –la gran majoria homes– emigraven per millorar les seves condicions de vida, les quals eren penoses, ja fos per crisis i plagues agrícoles, o per fallides i manca de demanda de les manufactures, segons la feina que fessin. Qualcú ho va fer per fugir de l’estigma de xueta, descendent de jueus conversos –Albertí cita una carta del germà de Miquel Bonnín. Però una altra raó de pes per emigrar va ser deslliurar-se del servei militar, que aleshores era llarg i sovint coincidia amb alguna guerra. “Va ser una de les principals causes de l’emigració il·legal”, aquella que es feia al marge de passaports o pagament de taxes.

El governador civil de les Balears assenyalava el 1881 “l’aversió al servei militar” com una de les causes de l’emigració, segons recull Albertí. A Felanitx, de 129 joves, 35 varen ser declarats pròfugs el 1910. Dos germans de Puigpunyent “es convertiren en pròfugs del servei militar”, se n’anaren a Amèrica, es casaren amb mallorquines –una constant– i hi quedaren. L’Ajuntament d’Artà va informar la Comissió de Reclutament el 1916 que quatre joves artanencs que cercaven per al servei “residien a les cases de comerç denominades Los Muchachos, Ginard i Cía i Villa de Artà”, a Puerto Rico.

Existia “una xarxa de falsificació de documents a Palma” i uns “agents clandestins de passatgers”, els quals prestaven el seu servei a aquells que se’n volien anar sense donar gaires explicacions, afegeix Albertí. “Alguns partien d’amagat expressament, ocultant-se de les autoritats i fins i tot dels seus veïnats”, comenta. “La petició de dades requerida per part de les autoritats sobre la residència dels absents [per al cens] era contestada amb evasives” –actitud molt illenca, tot s’ha de dir.

Albertí també assenyala que algunes localitats tendien a l’emigració amb una activitat o una destinació preferents. Així, diu Juan Estrades, “gairebé un cent per cent” dels emigrants de Valldemossa s’instal·laren en el negoci del forn de pa a l’Uruguai. D’Andratx, és ben coneguda la seva llarga relació amb Cuba. Els margalidans sentien preferència per Mendoza, a l’Argentina, “perquè era una terra semblant a la Mallorca natal”. De Santa Eulàlia, anaren a fer feina en la construcció del canal de Panamà. De tant en tant, apareix alguna destinació més exòtica, com un veí de Campanet que partí a Austràlia. Sense anar-se’n tan enfora, destaca la importància que va tenir el desplaçament d’illencs a Barcelona, de “dinamisme econòmic i industrial ben palès”.

L’imperi comercial a França

Pel que fa a les feines del lloc de destinació, varen ser d’allò més divers: sabater, comerciant, forner, cambrer, mariner, pescador, fuster, picapedrer, carboner, pagès, mecànic... L’eivissenc Joan Marí n’és un bon exemple: segons el seu fill Joan Marí Tur, a l’Argentina va fer de barber, organista, boxejador, caçador i empleat de comerç, abans de tornar a Eivissa, on seria batle i director de la Banca March a la seva vila, Sant Josep. També hi partiren religiosos, per continuar la seva feina a ultramar.

Crida l’atenció la xarxa de comerços que els mallorquins establiren a França, una altra de les destinacions més destacades –per proximitat geogràfica i fins i tot lingüística. Un informe de l’Institut de Reformes Socials del 1919 qualifica el cas dels illencs de “completament diferent” de la resta de l’emigració espanyola: “A gairebé tots els pobles a partir de 10.000 habitants, a França i jo crec que a quasi tot Europa, hi ha almenys un establiment que pertany a un mallorquí, que no es proveeix més que en casa d’altres mallorquins i que no se serveix d’altres empleats sinó mallorquins”. Albertí parla de “més de 1.100 comerços regentats per mallorquins en unes 300 localitats franceses, en el que s’ha qualificat d’un autèntic imperi comercial. Només d’arraconers, es comptaven 140 restaurants”.

D’alguns emigrants no es va tornar a saber res, la qual cosa s’agreujava quan les que quedaven òrfenes de notícies eren les seves esposes: “Ell qui se’n va anar a l’Havana, / de llavó ençà no m’ha escrit. / Deu esser mort o ferit / perquè són molts que m’han dit / que és una part molt forana”, diu una de les gloses citades per Sbert. Albertí recull casos com el de Maria Serra, sense notícies del seu home des de feia sis anys; Margarita Tous, deu anys de silenci des que ell va marxar; o Antònia Colom, que ignorava a on vivia el marit, emigrat a Amèrica. El besavi de Miquel Gil va emigrar a Cuba i “després de l’arribada de dues cartes i un parell de monedes no se’n va saber res més”.

El fenomen migratori “es va veure en bona part paralitzat” a la dècada de 1920, almenys a Mallorca, segons diu Albertí, si bé encara cap als cinquanta almenys 71 sollerics i 13 campaneters emigraren al Brasil. En canvi, fins ben entrat el segle XX, menorquins i eivissencs es traslladaren a fer feina a Mallorca, amb l’avantatge, sobre els castellanoparlants, de conèixer l’idioma, segons ha recollit la historiadora Maria dels Àngels Pujadas. Aviat, però, es giraria la truita, i els emigrants passarien a ser ‘els altres’.