Foraviles multiusos
No hem de descartar que un foravila amb una caseta es converteixi en el laboratori des del qual sorgeixi el virus de la propera pandèmia
PalmaD’ençà que el personal va migrar de foravila i va deixar de viure dels fruits de la terra, el camp de les Balears s’ha anat convertint, al llarg dels anys i les dècades, en una espècie de gran espai polivalent on es troba aproximadament de tot. És cert que d’un temps cap aquí s’ha produït una certa renovació, és a dir, una quantitat de persones de cinquanta anys en avall que han vist en la pagesia una vocació i –contra les veus atziagues que diuen el contrari– una manera de guanyar-se la vida: concretament, 725 nous pagesos joves en els darrers cinc anys, com vam poder llegir en un reportatge de Jaume Perelló a l’ARA Balears de finals de novembre passat. Però això no treu que continuï havent-hi tot un sector de la ciutadania que posseeix una caseta i un tros de camp (perquè li ve de família, perquè ha sentit la crida d’allò salvatge, o pel motiu que sigui) i que li dona els usos més insospitats.
Temps era temps que una caseta d’eines a foravila es convertia, a força de caps de setmana en què el propietari hi desplegava les seves moltes o poques o nul·les aptituds com a picapedres, en un habitatge unifamiliar manifestament il·legal, que era usat per fer-hi dinars i vegues, o passar-hi festes (com les de Pasqua, sense anar més lluny). També va aparèixer la plaga del xaletisme, espais en què els nous rics anaven acumulant coses estrafolàries al costat d’un habitatge construït amb un mal gust desbordant. Des de les glorietes i les pèrgoles de pega fins a imitacions dels moais de l’Illa de Pasqua o dels ídols de les tribus índies americanes, passant per l’impressionant elefant de mida natural que es troba en una finca a prop del no menys mític centre d’interpretació del patrimoni de Cas Rubins, a l’encara més fabulosa autopista entre Llucmajor i Campos, i del qual ja hem parlat en ocasions anteriors.
Tanmateix, els canvis generacionals i poblacionals han aportat noves maneres d’aprofitar aquests espais. Segurament les més habituals han tingut a veure amb pràctiques artístiques i esportives. Quants d’artistes plàstics no han muntat els seus estudis –de pintura, d’escultura, de tallatge de fusta, del que sigui– al que havia estat una païssa, o un sestador, o un estable o un galliner, o també al garatge amb porta automàtica (en el seu moment va costar un ronyó i part de l’altre) d’un modern xalet. No són pocs els performers que han trobat motivació i camp per córrer –literalment, i quasi sempre en pilotes– entre rostolls, alzines i figueres. Quants dels ja esmentats artistes plàstics no han pintat les susdites figueres, i les seves branques esquelètiques i capricioses, amb major o menor fortuna. Quantes visions transcendents no s’han revelat sota la volta celeste, pobladíssima d’estrelles, de les nits d’estiu a foravila, lluny de la pol·lució lumínica dels nuclis urbans, propiciades pel tipus de cigarrets, herbes, líquids i substàncies que propicien les revelacions.
—Mentre s’acaba de fer el dinar al forn, podeu passar a la sauna.
Un antic quartet situat a baix d’un aljub, sense utilitat coneguda, ha resultat ser el lloc ideal per encabir-hi la sauna finlandesa que uns veïnats van desmuntar del gimnàs de la finca de veïnat (perquè, com dèiem, també hi ha qui va a foravila a fer esport). La sauna es converteix així en un espai a part de la casa, que permet als propietaris tenir un lloc on recollir-se (i encongir-se), i també on preparar els seus convidats al vapor, el dia que decideixen muntar un dinaret. Després, les persones dessecades per l’efecte de les pedres calentes poden recórrer el caminet fet amb quatre posts que duu fins a l’aljub i tirar-s’hi de cap, obtenint un contrast entre calor i fred d’allò més estimulant. D’aquesta dràstica manera cobraran gana abans d’atacar l’aperitiu, i tothom content i aquí pau i allà glòria.
Pràctiques esportives
Sempre serà millor que et convidin a passar a la sauna que no a la sala d’esgrima o a la de boxa, per esmentar un parell de les pràctiques esportives existents als foraviles del Migjorn, del Llevant, del Pla, del Raiguer i de la serra de Tramuntana. Si no heu sostingut mai un floret a la mà (amb la bolleta a la punta per no fer-se mal), o no heu pegat mai cops de puny a un sac de boxa o a una punching ball (la pera que s’aguanta dreta o penja del sostre, i que sempre torna després que se li venti un mastegot), anar al foravila d’uns coneguts pot esser l’ocasió per estrenar-vos. També pot ser el primer dia a la vostra vida que toqueu la guitarra elèctrica, o el didjeridoo, o que jugueu amb un simulador de vol d’helicòpter. Si us ofereixen passar de l’experiència virtual a la presencial i us ofereixen un vol en ultralleuger, vosaltres mateixos, però les notícies de gent que s’estavella en aparells voladors de fabricació més o menys casolana damunt els foraviles illencs se solen multiplicar amb l’arribada de la primavera i l’estiu.
No hem de descartar que un foravila amb una caseta es converteixi en el laboratori des del qual sorgeixi el virus de la propera pandèmia, si els xinesos ho van fer amb una ratapinyada, nosaltres sempre podem intoxicar una geneta. Mentrestant, si arribau amb el dolç que heu comprat al forn a un d’aquests llocs que apareixen al Google Maps com a disseminats número tal, estigueu disposats a visitar el museu de la vida natural, o el tatami de karate, que els amos poden haver-se organitzat aprofitant una antiga portassa. Existeixen altres mons, però tots es troben a foravila.
