Foren feliços, els anys 20?

PalmaLa dècada dels 20 va transcórrer entre dues crisis: la que va venir després de la Primera Guerra Mundial, que havia finalitzat el 1918 –acompanyada d’una epidèmia de grip–, i la que arribaria amb el crac del 29, i que va tardar un cert temps a manifestar-se al nostre àmbit. Els nostres avantpassats de fa un segle varen viure els feliços anys 20 –potser no tan feliços–, amb les seves llums i ombres, en una societat que ja no era predominantment agrícola –com havia estat– ni turística –com seria després–, sinó més aviat industrial.

Aquell decenni, assenyala l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, s’inicià amb una depressió econòmica després d’un fugaç auge postbèl·lic. El decret Cañal del govern de Madrid, que “decretà la imposició de taxes a l’exportació de calçat”, afectà les indústries de sabates illenques. I la fabricació de moneders de plata es va veure perjudicada per la política inflacionista dels governs europeus: es passaren als bitllets de banc i els usuaris, lògicament, a les carteres de pell. Les dificultats es varen viure sobretot a Menorca.

En els nostres temps de monocultiu turístic, ens pot estranyar que llavors la indústria pogués tenir tant de pes en l’economia balear, però així era. Del 1901 al 1930, la població de les Illes dedicada a l’agricultura havia passat del 66% a només el 37%, mentre que la indústria havia pujat del 22% al 39%, apunta Casasnovas. Era el sector hegemònic. Així, les activitats industrials eren llavors molt més rellevants a les Balears que no a la resta de l’Estat, on suposaven el 26,5%. L’any 1925 es va inaugurar a Eivissa la fàbrica tèxtil Can Ventosa –l’actual centre cultural–, “l’establiment fabril més important” de l’illa.

Relata Casasnovas que l’agricultura va evolucionar de manera positiva tant a Mallorca com a les Pitiüses, a les quals, a més, “les salines també recuperaren el ritme d’activitat perdut durant el conflicte mundial i durant els anys 20 varen assolir les 80.000 tones anuals”. En canvi, a Menorca, “els anys vint foren de crisi i estancament”, en bona part per les males notícies per al calçat i els moneders. “La indústria sabatera tenia una capacitat de producció d’un milió de parells anuals”, però el 1927 en fabricava pràcticament la meitat, per manca de demanda.

A grans trets, els anys 20 foren de bonança econòmica per a l’Arxipèlag, tot i les dificultats. De 1921 a 1930, la taxa de creixement va ser del 4,47% anual, mentre que Espanya creixia pràcticament la meitat, el 2,58%, segons indica Casasnovas. Una altra data significativa és que les famílies podien destinar diners a altres despeses que no fossin essencialment les d’alimentar-se: el 1918 havien de dedicar a aquest capítol el 67,67% dels ingressos, i el 1922, el 56,86%.

43 cinemes a la Part Forana

Perquè hi havia nous béns per gastar-se el superàvit –els que podien, és clar. Per exemple, un automòbil. Ressenya Casasnovas que el 1919 només n’hi havia 273 a les Illes, i el 1930 ja havien pujat a 5.092. Fins i tot va existir una marca mallorquina de cotxes, Loryc; si bé la seva trajectòria va ser breu, només del 1920 al 1923, va arribar a fabricar prop d’un centenar de vehicles.

La publicitat a la premsa de l’època oferia al públic aquest nou article, aleshores encara de luxe. Recull l’estudiós Jaume Peralta l’anunci a La Última Hora el 1921 d’un “model popular” per 13.500 pessetes, i el 1923 un Chevrolet Torpedo per 7.000. Per quantitats semblants es podien adquirir “aeroplans i hidroavions, entrega immediata per a turisme individual”, al preu de 8.000 o 9.000 pessetes.

Els anys vint, recorda Casasnovas, “feia la seva aparició” a l’Arxipèlag un mitjà de comunicació que ha estat cabdal fins als nostres dies: la ràdio, “un potent vehicle de transmissió d’idees i de propaganda de tota mena”. La primera emissora va ser Ràdio Fornalutx (1924), “tot i que funcionava al marge de la llei”. No seria fins al següent decenni que es crearia “la primera emissora que va emetre amb regularitat”, Ràdio Mallorca.

Un altre invent relativament recent, que tot d’una es guanyà el favor del públic, va ser el cinema. La doctora en Història Margalida Pujals registra el 1921, només a Palma, 11 locals que oferien projeccions, als quals s’afegiren el Doré (1923) –als Hostalets–, l’Oriental (1925), el Palace i el Rialto (1926), i el Rívoli (1929), que ha arribat fins als nostres dies. Quant a l’aforament, oscil·lava entre les només 194 places del cinema Bellver, al Terreno, i les 2.765 del Teatre Balear. A més, a la Part Forana existien l’any 1928 almenys 43 locals d’exhibició cinematogràfica, qualcun d’ells amb un aforament tan potent com les 1.179 places del Teatre d’Inca.

No només era qüestió de projeccions. També s’havia descobert el potencial de Mallorca com a plató i aquells anys, com ha assenyalat la historiadora Magda Rubí, “les institucions varen començar a considerar el potencial del cinema com a agent per captar turistes”. Entre els títols més significatius, Flor de espino (1925), El secreto de la pedriza (1926) i el documental Mallorca (1927), de Josep Maria Verger Llinàs.

Certament, el turisme era ben lluny del que ha estat després a les Illes, tot i l’aposta decidida de Miquel dels Sants Oliver i d’altres intel·lectuals, la inauguració del Gran Hotel de Palma el 1903 o la creació del Foment del Turisme de Mallorca dos anys després. Durant els anys 20 s’hi afegiren altres establiments, com el Mediterrani o el Victòria. I el 1929 es va inaugurar el mític hotel Formentor, aleshores “probablement l’hotel més luxós d’Espanya”, afirma l’economista Joan Carles Cirer.

Segons Cirer, en aquell moment començà a afluir “un nou tipus d’estrangers que no poden ser considerats turistes en un sentit estricte”, ja que les seves estades eren “de llarga durada”. Eren jubilats: militars, rendistes, escriptors, sobretot britànics, que “buscaven un lloc de bon clima i preus baixos on establir-se”. En general no feien servir els hotels, sinó “cases llogades, rarament comprades”.

“Un esdeveniment com mai s’ha vist”

Però la passió pel cinema no va fer que els illencs n’oblidassin una de més antiga: el teatre. L’erudit Gaspar Sabater recull els espectacles que per aquells anys varen desfilar per la que encara és avui la sala emblemàtica de Mallorca, el teatre Principal de Palma. Aleshores, era habitual que ens visitàs la companyia del Liceu de Barcelona: el 1921 amb una temporada d’òpera italiana; l’any següent, amb l’actuació del tenor mallorquí Joan Nadal; el 1925, amb La Walkyria i Sigfrid de Wagner –“un esdeveniment com mai s’ha vist”, quedà apuntat al llibre del conserge–; i el 1926, amb Tosca (Puccini) i Faust (Gounod).

Segons ressenya Sabater, pel Principal hi passaren alguns dels artistes més destacats de l’Estat aquells anys 20, com la companyia de María Guerrero i Fernando Díaz de Mendoza (1922), el guitarrista Regino Sainz de la Maza (1923), l’actriu Berta Singerman (1926) o la companyia Ladrón de Guevara (1929). Però el teatre mallorquí també va tenir certa presència a la seva programació: el 1928, la companyia Fuster-Forteza va retre un homenatge a Joan Palou i Coll, autor del drama històric La campana de la Almudaina, amb la posada en escena d’aquesta peça i d’una paròdia d’aquesta, Es Picarol de Na Juanaina, de Jordi Martí Rosselló, Es Mascle Ros.

La música anomenada culta va viure un moment d’intensa activitat aquells anys, segons el compositor Joan Maria Thomàs i el musicòleg Joan Parets, amb la creació a Mallorca de l’Associació de Cultura Musical i la sala Domus Artis (ambdues el 1929), i de l’Associació Bach per a la Música Antiga i Contemporània, que el mateix Thomàs va posar en marxa el 1926. El 1930 es va constituir el Comitè pro Chopin, “organitzador dels grans festivals de Palma i Valldemossa”.

En canvi, del caire un mica frívol que també caracteritzà els anys 20 són testimonis els comentaris sobre moda, o les imatges de cantants, actrius i ballarines que actuaven als escenaris de Mallorca, o d’una reina de les festes –sovint en la portada– a la revista Baleares. També és cert que aquest decenni hi ha un feminisme prou actiu, però encara minoritari i incipient, com el que es va generar entorn de l’Escola Normal Femenina de Magisteri de Palma.

El futbol, que encara era una altra novetat recent, ja despertava passions entre joves i adults: entre el 1914 i el 1922 es varen crear els cinc clubs més veterans de l’Arxipèlag: el Binissalem, el Mallorca, el Menorca, el Balears i el Maó, per aquest ordre. “La proliferació d’equips”, apunta Casasnovas, va fer necessari que el 1926 es fundàs la Federació Balear. D’altra banda, de l’afecció per les corregudes de bous és senyal que el 1929 s’inauguràs una nova plaça a Palma, el Coliseu Balear, dissenyada per l’arquitecte Gaspar Bennàssar.

El crac del 1929 –la caiguda de la borsa de Nova York– es va endur la suposada felicitat dels feliços anys 20, si bé els seus efectes varen trigar a manifestar-se a l’economia espanyola. En arribar, varen coincidir amb el canvi de règim de la monarquia a la II República. D’aquesta manera, els crítics amb el nou règim varen tenir en safata el fals argument que la República ens portava la misèria. Però aquesta és una altra història.