La por formava part de la seva història i el silenci era la seva millor defensa

PalmaJoan Losa Campomar va néixer a Mataró, Barcelona, dia 1 d’octubre de 1902. Era fill de la pollencina Francesca Campomar i de l’oscenc Miguel Losa. Era el gran de tres germans.

Losa es va casar a Barcelona el 8 de setembre de 1932 amb Teresa Castro. Cap a l’any 1934, la parella es va traslladar a viure a Pollença i és allà on, el 3 de juny de 1936, neix la seva filla, Montserrat Losa Castro.

El mes de juliol del mateix 1936, ell i altres pollencins foren detinguts i, en un primer moment, portats al vaixell de vapor Jaume I. Més tard, varen ser traslladats a la presó de Can Mir. El 22 de gener de 1937, a ell i un altre pollencí, Cosme Llobera, se’ls anuncià que serien alliberats. Una llibertat que no arribà mai, ja que el temps ha demostrat que foren assassinats i enterrats a la fossa de Porreres.

La seva dona, Teresa Castro, amb la seva filla de sis anys, va tornar a Barcelona l’any 1942, no sense exigir a l’Ajuntament de Pollença un certificat que acreditàs la seva condició de viuda.

El silenci

La transmissió familiar de la història de Joan Losa Campomar no dista gaire de la de moltes altres famílies. La seva dona, na Teresa, no en parlava. La seva filla, na Montserrat, tot i que segurament el sabia mort, va preferir tota la vida pensar que el seu pare havia pogut fugir de la presó de Can Mir, tal com se li havia assegurat en diverses ocasions. Ho va fer, com tantes altres, per sobreviure. Era més fàcil pensar que era viu i lluny que no mort i ben a la vora.

A Barcelona, i a ulls de tothom, Teresa Castro era una viuda de la guerra, sense gaires més explicacions. Però a qui no va convèncer aquesta manca de detalls de la vida de Joan Losa va ser a la seva neta Maite Blázquez Losa.

L’any 2009, Blázquez comença a indagar sobre la seva història familiar. En interrogar la seva mare, Blázquez només aconseguí per resposta que Losa no havia fet res. La por i el terror sembrat durant la Guerra Civil perduraven en aquesta família encara l’any 2009.

Les respostes

Maite Blázquez començà a trobar respostes a les seves preguntes a través d’internet. En una cerca ràpida obtingué una biografia del seu padrí publicada al Diccionari vermell, de Llorenç Capellà. En poca estona, no només obtenia aquesta informació, sinó que també contactava amb Memòria de Mallorca i diversos historiadors que van aportar-li encara més detalls de la vida i la mort del seu padrí.

No varen passar gaires mesos i la família de Blázquez, amb la seva mare inclosa, va assistir a Mallorca a unes jornades de memòria històrica. En el marc d’aquelles jornades, varen poder visitar el cementeri de Porreres, on varen ser conscients de tot allò que havia passat a Mallorca durant la Guerra Civil.

La fossa de Porreres

El novembre de l’any 2016, s’obria la fossa del cementeri de Porreres. Una fossa de la qual, i en aquella primera fase, es recuperaven 55 cossos.

Maite Blázquez va passar 15 dies a peu de fossa seguint les feines d’exhumació. En cap moment va perdre l’esperança que un d’aquells cossos que feia 80 anys que eren sota terra, enterrats de qualsevol manera, fos el del seu padrí.

A final de desembre del 2017, Blázquez passava uns dies a Mallorca, quan va rebre la telefonada que li confirmava que les proves d’ADN certificaven al 100% que un dels cossos del cementeri de Porreres corresponia al seu padrí.

Si per als metges forenses no hi havia cap dubte, per a Blázquez no va ser tan fàcil creure-s’ho. Vuit anys després de començar a desenterrar la historia familiar, havia trobat el seu padrí.

Però si per a ella era complicada d’assumir la troballa del seu padrí, més ho era comunicar-ho a la seva mare. Una dona, na Montserrat, que des de ben petita s’havia imaginat que el seu pare era viu en algun lloc del món.

El 14 de gener de 2018, 71 anys després del seu assassinat, Joan Losa Campomar rebia el darrer adeu a Pollença en un acte carregat d’emotivitat.

Les altres víctimes

En aquesta història, com en moltes d’altres de semblants, han estat les terceres generacions les encarregades de seguir el fil de la dissortada sort dels seus avantpassats. Per a les segones generacions, i com explica Maite Blázquez, segurament era més fàcil no parlar i no cercar. La por formava part de la seva història i el silenci era la seva millor defensa.

Però el silenci no significava oblit, Teresa Castro no va deixar de pensar mai en el seu marit. I menys en dates tan assenyalades com podia ser Sant Joan, una festa que des de l’any 1937 ella no va tornar a celebrar mai.

Teresa Castro va viure tota la seva vida amb una part de la seva història silenciada. Un silenci que va heretar la seva filla Montserrat i que va trencar la seva neta Maite.

Blázquez, malgrat haver trobat el seu padrí, continua formant part ben activa del col·lectiu Memòria de Mallorca. Considera que “no és suficient que jo hagi trobat el meu padrí, tenc un sentiment de deute amb aquesta illa i aquest Govern per la feina que han fet. Continuam i continuarem perquè encara hi ha molta feina a fer”.

A més, fa un especial agraïment a Llorenç Capellà, a historiadors i a tota la literatura que s’ha publicat sobre la repressió durant la Guerra Civil a Mallorca. També agraeix, i de manera molt especial, la tasca que durant tants anys ha fet i fa Memòria de Mallorca. Una documentació i una feina sense les quals mai haurien estat possibles desenllaços com el de la història de Joan Losa Campomar.