Quan Formentor era Montecarlo

Poc es podia imaginar Adán Diehl que l’hotel que inaugurà el 1929 amb una vista privilegiada sobre la Mediterrània s’acabaria convertint en un nou Montecarlo (Mònaco), la meca del glamur. El milionari argentí va concebre la seva joia de la serra de Tramuntana com un refugi d’intel·lectuals d’arreu del món. Aquella quimera, però, només li durà sis anys. El gener del 1935, ofegat pels deutes, el ‘mag de Formentor’ decidí abandonar Mallorca.

El desembre d’aquell mateix any l’hotel rebria la visita d’un dels seus hostes més il·lustres, Winston Churchill. El futur primer ministre britànic i premi Nobel de Literatura de 1953 arribà acompanyat de la seva esposa i del seu secretari. Cercava el clima necessari per poder pintar, escriure i espantar els seus episodis periòdics de depressió, que anomenava black dog (‘el ca negre’). Al cap d’una setmana, però, per culpa de la pluja, decidí deixar l’illa. Avui la suite 222 porta el seu nom de manera incorrecta. Ho recorda el pollencí Toni Mercer, conserge jubilat de l’hotel. Hi treballà 37 anys, de 1970 al 2007: “Quan va venir Churchill jo encara no havia nat. L’antic conserge, però, em contà una anècdota curiosa. Per al polític britànic tenien preparada l’habitació 222. No hi havia ascensor i ell es negà a pujar les escales. Aleshores li varen donar la 107 de la planta baixa. Tanmateix, la 222 acabà essent coneguda com la Churchill’s room ”.

Estrelles de Hollywood

Després de la Segona Guerra Mundial, l’Hotel Formentor començà a ser freqüentat per actors. El 1945 allotjà Joan Fontaine, l’estrella de Hollywood del moment gràcies a les pel·lícules de Hitchcock Rebeca (1940) i Sospita (1941). El 1951 s’hi albergà George Sanders durant el rodatge de Jack el Negre a Cala Sant Vicenç. I el 1954 tocà la visita de Leni Riefenstahl, la cineasta del nazisme, que ja es trobà amb uns nous propietaris de l’hotel, la família mallorquina dels Buadas.

El 23 d’abril de 1956 també farien escala en aquest tros del paradís els prínceps de Mònaco, Raniero i l’exactriu de Hollywood Grace Kelly. La parella, que gaudia de la seva lluna de mel, s’hostatjà a l’habitació 322, batejada des d’aleshores com la Grace Kelly Suite. A principis dels anys seixanta repetiren la visita en companyia d’un altre matrimoni ple de glamur, el format pel magnat grec Aristotélis Onassis i la cantant d’òpera Maria Callas. Llavors l’hotel ja havia recuperat l’esperit humanístic del seu fundador, Adán Diehl, amb la celebració, des del 1959, de les Conversaciones Poéticas de Formentor, sota la batuta de Camilo José Cela.

El 1956 un septuagenari Charles Chaplin descobrí l’Hotel Formentor en companyia de la seva jove esposa Oona O’Neill i els seus sis fills. Coincidí amb l’oscaritzat Gary Cooper. Aquell paratge recòndit captivaria per sempre el rei del cine mut. El 1959 es toparia amb altres convidats de renom: els reis de Bèlgica, Albert II i Paola de Lieja, que estaven de viatge de nuvis, i Lucía Bosé i Miguel Dominguín, un dels matrimonis més mediàtics de l’Espanya franquista. A Formentor, Charlot feu mostres del seu caràcter esquerp i fins i tot es diu que barrejà en públic la seva filla Geraldine. Una altra cosa que cridà l’atenció és que tots els dies demanava per berenar ronyons.

El 1958 Claudia Cardinale, la musa de Fellini, també elegí l’Hotel Formentor per passar uns dies de descans. La seguirien altres celebritats com el galant de Hollywood Cary Grant o la llegenda del western John Wayne. El 1982 va ser el torn de Peter Ustinov, el Neró de Quo vadis, que arribà a la serra de Tramuntana per rodar la pel·lícula Mort sota el sol, basada en un llibre d’Agatha Christie. Des dels anys trenta, l’escriptora britànica era una altra gran assídua del port de Pollença. Sempre, però, s’havia negat a allotjar-se a l’Hotel Formentor perquè era el “centre de la plutocràcia”.

El 1983 l’hotel ja consolidà la seva fama mundial amb la visita d’Audrey Hepburn, protagonista d’ Esmorzar amb diamants (1961). Avui, com a homenatge a l’actriu belga, els clients tenen a la seva disposició un servei personalitzat a l’habitació anomenat Breakfast at Formentor. Toni Mercer recorda que la privacitat sempre ha estat marca de la casa: “No calia que ens ho demanassin. Tots sabíem que havíem de ser respectuosos amb els nostres hostes. Encara avui, essent jubilat, hi ha coses que no contaré mai. És secret professional”. Amb els periodistes sempre hi hagué un tracte molt cordial. “En aquells temps -ressalta- encara no existien els paparazzi, la premsa del fetge”.

Cimeres internacionals

El 1990 Miquel Buadas, propietari de l’hotel, convidà el Dalai Lama, que l’any abans havia obtingut el premi Nobel de la Pau. No ocupà el llit de la seva suite 113, sinó que va dormir a terra, segons el seu costum. Mercer té molt present aquell convidat: “A la porta de la seva habitació hi havia asseguts dos monjos budistes. Estigueren allà immutables dia i nit”. El bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda, pogué celebrar amb el líder tibetà una cerimònia per demanar la pau al món.

A partir de la dècada dels noranta l’Hotel Formentor fou un punt de trobada per a diplomàtics. El seu emplaçament, en una península, oferia unes molt bones condicions de seguretat. A final de setembre del 1995, quan Espanya ostentava la presidència europea, Felipe González hi congregà els aleshores quinze caps d’Estat de la Unió Europea. La cimera aixecà una gran expectació mediàtica. Greenpeace aprofità l’ocasió per manifestar-se a la badia de Pollença. Volgueren cridar l’atenció sobre el perill de les proves nuclears que s’estaven realitzant a l’atol francès de Mururoa, a la Polinèsia.

Durant el tres dies que durà la cimera, l’hotel es convertí en una fortalesa inexpugnable. Aquell mateix estiu, ETA havia intentat matar el rei a Palma, de manera que les mesures antiterroristes s’intensificaren. La mateixes fèrries mesures de seguretat s’aplicaren en les edicions dels sis fòrums internacionals que hi varen tenir lloc entre el 1999 i el 2004 sota el patrocini de l’empresa Repsol. La iniciativa sorgí de Miguel Ángel Moratinos, aleshores enviat de la Unió Europea a l’Orient Mitjà -després seria ministre d’Afers Exteriors amb el govern de Rodríguez Zapatero.

Aquells fòrums, que encara donaren més projecció internacional a l’Hotel Formentor, anticiparen qüestions proposades després a l’Aliança de Civilitzacions. El 2001 fou molt famosa l’encaixada de mans que es feren Yasser Arafat, president de l’Autoritat Nacional Palestina, i Shimon Peres, ministre d’Afers Exteriors d’Israel. El 1994 ambdós havien rebut el premi Nobel de la Pau juntament amb el primer ministre israelià Isaac Rabin. Mirant-los atentament hi havia el president José María Aznar. Mercer va ser el primer sorprès d’aquella encaixada: “Mentre els dos líders estaven reunits en una habitació, per la ràdio arribà la notícia d’un atemptat israelià que havia provocat la mort de desset palestins”.

Propines fora de sèrie

Després d’aquells fòrums, l’Hotel Formentor continuà essent el lloc de descans preferit per a molts mandataris, entre ells el president de la Unió Soviètica Mikhaïl Gorbatxov o el canceller alemany Helmut Schmidt. Mercer assegura, tanmateix, que els convidats que més l’han impressionat no han estat les grans personalitats: “Mai no m’he fet fotos amb ningú. No m’agrada mitificar les persones. Ara bé, guard un molt bon record d’hostes com l’oculista Joaquim Barraquer. Era un plaer parlar amb ell sobre el sentit de la vida a l’entrada de l’hotel. Era un home amb una gran sensibilitat. També era una alegria veure entrar l’artista Concha Velasco. Era una senyora increïble, molt simpàtica i propera”.

Mercer se sent orgullós d’haver estat testimoni directe d’esdeveniments importants: “El 1980, Fernández Ordóñez, ministre de Justícia d’Adolfo Suárez, va redactar aquí la futura llei del divorci. Deixava a consergeria la carpeta amb els esborranys i jo no em vaig poder resistir a llegir-los. El 1990 vaig presenciar el fitxatge del búlgar Stoichkov pel Barça. El va tancar el president Núñez per telèfon al nostre hall. Em va dir: ‘Hem fitxat el millor davanter centre del món’.

Des del 2006 l’Hotel Formentor és gestionat pel grup Barceló, que l’ha rebatejat amb la marca de Royal Hideaway Hotel. Des de la placidesa de la jubilació, Mercer sent nostàlgia d’aquells anys daurats en què el somni cultural d’Adán Diehl es convertí en un Montercarlo. “Ara -diu- ja no té l’elegància d’abans. Els pollencins, però, sempre estarem en deute amb l’hotel. Molts de cambrers es varen poder comprar un solar i construir un xalet gràcies a les propines dels clients. Eren propines fora de sèrie”.

D urant els anys trenta, una de les peces de vestir que marcaren un abans i un després en la moda feminista varen ser els pantalons palazzo, també coneguts com Formentor. Són de cintura alta, traç recte, camal ample i d’estilosa caiguda. Als anys vint la dissenyadora francesa Coco Chanel havia estat la precursora dels pantalons femenins en general. Oficialment, però, aquests varen néixer de la mà d’un compatriota seu, Jean Patou. Els ideà el 1932 a l’hotel d’Adán Diehl. Amb la seva creació, el que fou un dels màxims representants de la Belle Époque volgué plasmar el caràcter avantguardista i cosmopolita de l’icònic establiment de la serra de Tramuntana inaugurat el 1929.

La dona de Diehl, María Elena Popolicio, era una gran apassionada de la moda. Dins l’hotel va ser qui va obrir la primera boutique de moda a les Balears. María José de Bèlgica, l’última reina d’Itàlia, cèlebre per la seva elegància i icona d’estil a la seva època, seria immortalitzada als jardins del luxós hotel vestint els típics pantalons Formentor.

Aviat els pantalons Formentor es convertiren en un símbol de dona forta, segura de si mateixa, lliure i cosmopolita. Estrelles de Hollywood dels anys trenta com Katharine Hepburn o Marlene Dietrich foren les encarregades de lluir-los per demostrar que les dones no estaven fetes només per dur faldes o vestits. Als anys seixanta ho feren els hippies. I a partir dels anys 70 aquesta peça tan reivindicativa va viure el seu màxim apogeu de la mà de les protagonistes de la sèrie Els àngels de Charlie.