Fer-nos fotos a nosaltres mateixos (davant la Seu)

PalmaLa tecnologia del pal de selfie és la continuació en el segle XXI de l’arrelada tradició, en la història de la nostra inventiva, que consisteix a punxar alguna cosa amb un pal. El xupa-xup, un caramel enfilat per un palet per poder llepar-lo i fer-li porcades amb més facilitat. La baieta o el pal de fregar (més coneguda pels castellanismes ‘fregona’ o ‘motxo’), el gran avenç que suposa poder fer en terra net sense haver d’agenollar-se ni deixar els ronyons. El futbolí, una jugueta que ara es veu poc, però que va ser molt popular, i que consisteix en una rèplica a escala domèstica d’un camp de futbol, perquè l’opi del poble se’ns fes accessible també en format reduït.

El pal de selfie, o de fer-se selfies, segueix com dèiem aquesta mateixa lògica, aplicada al que en principi també es podia entendre com un joc, o una distracció, però ràpidament es va convertir en una nova necessitat vital: obtenir imatges de nosaltres mateixos als llocs més diversos, especialment aquells que visitam com a turistes, durant les vacances. El pal de fer-se selfies no és en realitat un pal, sinó un accessori que es pot aplicar a qualsevol telèfon mòbil, com les carcasses. Es tracta d’un objecte vermicular (és a dir, que té forma de cuc) i extensible, de tal manera que amplia les perspectives i els angles des del qual el mòbil ens pot fer una foto. Com que la funció crea l’òrgan, el pal de fer-se selfies es va inventar quan els fabricants de mòbils van detectar una necessitat no resolta dels clients: volien aprofitar la possibilitat que els oferien els seus telèfons de fer-se autoretrats (selfies), però volien que fossin en grup, i tret dels més alts o dels que tenen els braços llargs, no hi havia manera de fer cabre diverses persones a la foto sense tallar-los caps o caure en enfocaments estrambòtics.

Dit i fet, el naixement del pal de selfie va ser qüestió de temps. De poc temps. Al començament era una cosa ben ridícula, però es va convertir ben de pressa en un element de la vida quotidiana. Una societat que ha normalitzat horrors estètics com anar pel carrer amb els auriculars posats havia d’empassar-se sense problemes un trasto d’aquestes característiques. Per què no. Si vostè té els bracets curts com els dinosaures, no passi pena: converteixi’s per pocs doblers en un cíborg de pega, i compri una antena que li permetrà fer fotos a distància a fi que hi càpiguen vostè, el marit, els adolescents malsofrits, la sogra i la seva mare, tots ajuntant els caps amb la torre inclinada de Pisa al fons.

Un fons privilegiat

I és que la casuística del selfie de grup, en un viatge de vacances, exigeix la presència d’un fons privilegiat. Els monuments artístics i arquitectònics són molt cercats, i aquí tenim un grup d’amigues (bé, potser no són tan amigues, però ens permeten la llicència poètica) retratant-se davant la Seu. Com que tenen un pal de fer selfies de qualitat (és broma, en realitat el que veiem és la foto del nostre company Isaac Buj), l’angle inclou l’Almudaina, un bon tros del llac del parc de la Mar, amb la Seu reflectida dins l’aigua, i un bon bocí de cel blau i estiuenc. Malgrat la natural tendència mallorquina a dir que tot és una merda, hem de reconèixer que la Seu és una catedral gòtica de molta categoria, i que fins i tot el parc de la Mar va quedar prou bé. El grup de què hem convingut a definir com a amigues hi aporta tot el que pot, amb uns somriures més amplis que les muntures de les seves ulleres de sol.

Curiosament, els pals de selfie no solen cercar perspectives per fer-se fotos davant del Palau de Congressos, i mira que el tenen a prop. Ni tampoc davant dels blocs de pisos del Molinar, que tant han embellit la primera línia ciutadana. L’altra presa cobdiciada en aquesta casta de souvenirs fotogràfics són les meravelles naturals, millor si els han vist abans a Instagram o a alguna altra xarxa social (i aquí hauríem de parlar del Caló del Moro, per exemple). Al final, el propòsit del gènere de les fotos de vacances és tenir imatges cadascú d’ell mateix, en un lloc que no és l’habitual, envoltat de gent que suposadament ens cau bé. Un document gràfic que acrediti (que ens ho acrediti a nosaltres, com el mirall del lavabo acredita als matins que ens hem tornat a aixecar del llit) que, en un moment o altre, hem assolit una felicitat de somriure postís.