Francesc Alomar, mort d’un ciclista

PalmaHan passat 63 anys, però Salvador Alomar, de 84 anys, encara té molt present el seu germà gran, Francesc. Al garatge de casa seva, a Sineu, té guardat el quadre de la bicicleta amb què l’agost de 1955 perdé la vida en una carretera d’Ourense (Galícia). La part del manillar està una mica vinclada i la roda de davant està totalment destrossada. “Nosaltres -diu Salvador- no vàrem demanar explicacions sobre aquell accident. Ma mare només deia: ‘Que el duguin i ja està’. De seguida, però, ens arribaren rumors que la mort del meu germà podria haver estat provocada per un cotxe que li passà pel costat”.

Qui també recorda molt bé aquell sinistre és Biel Florit, cosí de Francesc Alomar. Tenia 11 anys quan va morir. Un any abans, li regalà una de les seves botelles d’aigua del Tour de França. L’exhibeix amb orgull, com si es tractàs d’una relíquia. “El seu funeral -rememora- va ser multitudinari. Jo sempre vaig sospitar que aquella exageració de gent era per tapar alguna cosa”. Sobre els integrants del cotxe que suposadament tomà Alomar, hi hagué dos rumors: uns deien que eren el marquès de Villaverde, gendre de Franco, i Carmen Sevilla; d’altres apuntaren a Serrano Suñer, cunyat del dictador, i l’actriu italiana Gina Lollobrigida. Al cap d’uns anys Florit ho va demanar a Bahamontes, un dels companys del ciclista sineuer. “No hay versiones que valgan. La versión es esta de la caída y ya está”, li etzibà.

La crònica oficial

L’agost de 1955. Alomar, de 26 anys, estava competint amb el seu equip, Peña Solera, a la volta ciclista a Galícia. En acabar l’etapa de Noia, el conjunt va decidir abandonar la cursa. En aquell moment, la majoria dels corredors (Alomar, Vidaurreta, Segú, Corrales i Massip) varen tornar per carretera en un vehicle del club. Bahamontes, en canvi, el sisè integrant del planter, es dirigí a Vigo per agafar un avió fins a Madrid. Amb la intenció de mantenir la forma, els esportistes volgueren fer algun tram del recorregut en bicicleta. En un d’ells, el de Cudeiro, va ocórrer la tragèdia l’horabaixa del 8 d’agost. Alomar era el darrer de l’escamot i, en sentir un renou, la resta es girà i el trobà estès al terra.

La revista Vidas sin careta recollia la versió de l’únic testimoni presencial del succés. Es tractava d’un modest llaurador i fuster de Gustey, de 55 anys, anomenat Celso Iglesias González. Aquell horabaixa tornava a casa en cotxe. El seu relat fou el següent: “Alomar -ahora sé que era él- iba bebiendo agua de su cantimplora cuando se cruzó conmigo. Un poco más adelantado iba otro corredor [...]. Distraído, quizá se salió de la carretera y fue rodando unos metros sobre la arena que hay entre el asfalto y la cuneta izquierda. Seguí todos sus movimientos hasta que se produjo la mortal caída. Vi los esfuerzos del ciclista por dominar la peligrosa situación y salir sin más consecuencias del trance. Pero pronto surgió la catástrofe. La rueda delantera de su bicicleta chocó contra una piedra oculta por las zarzas, cayendo de costado sobre una de las toscas losas que pavimentan la entrada del camino y contra la que se golpeó tremendamente el lado izquierdo de la cabeza. Todo esto sucedió en un brevísimo espacio de tiempo. Poco más de un minuto. Corrí en auxilio de Alomar y otro tanto hizo Segú, al darse cuenta del accidente, rociando con agua el rostro de Alomar e intentado practicarle la respiración artificial”.

Alomar, encara inconscient, fou traslladat a l’Hospital Provincial d’Ourense, on morí la matinada de l’endemà. Deixava una al·lota amb qui estava a punt de casar-se i el ciclisme espanyol perdia una de les seves figures amb més futur i que ja era coneguda amb dos sobrenoms ben eloqüents: “el caminante solitario” i “el fugas”.

Una cursa meteòrica

De malnom Rota, en Xisco nasqué el 1928 en el si d’una família de pagesos de Sineu. Fou el sisè de nou germans. L’esperava un futur de picapedrer. Ell, però, sabia que la seva vocació era la bicicleta. A vint anys ja començà a participar en curses per diferents pobles de Mallorca. Aviat destacà per les seves escapades. Així, el 1952, al cap de dos anys, s’embarcà cap a Barcelona per debutar a la famosa cursa Trofeo Masferrer. Allà ja apuntà maneres de campió. Baixet, cridava l’atenció la seva cara de bon nin, que sempre li va fer aparentar que era més jove.

A poc a poc el nom d’Alomar fou conegut. En aquella mateixa temporada guanyà el Gran Premio Firestone i fou seleccionat per defensar els colors de les Balears al Campeonato de España por Regiones. En aquesta competició, juntament amb els seus companys d’equip, Bover i Company, assolí el segon lloc, a continuació de Catalunya. El 1954 el sineuer no aturà de recollir èxits. Destacà la seva participació a la Volta a Mallorca i a la Volta a Aragó. També quedà tercer al Campionat d’Espanya. Com a recompensa a tants d’esforços, va ser seleccionat per representar Espanya al Tour, aleshores conegut com la Volta a França. Acabà la cursa en el lloc número 31 i fou el tercer dels nou espanyols que arribaren a París.

Mentre Alomar despuntava, el seu germà petit Jaume intentava seguir-ne les passes. A 17 anys es proclamà campió balear de principiants. El 1955, el Fugas tornaria a participar en el Tour de França, on els organitzadors el batiaren com el “saltador de fronteres” per l’esperit de lluita que demostrà en el tram de la frontera de França amb Bèlgica. En acabar, tornà a Mallorca a descansar i després partí cap a Galícia, on va trobar la mort.

Fou una mort molt sentida a tot Espanya. Al punt de la carretera de Cudeiro on perdé la vida, s’hi va erigir un monòlit de recordança. I a Sineu, al cap de tres mesos del seu enterrament, a prop de la plaça del Fossar es va col·locar, per subscripció popular, una estàtua seva. Davant d’ella, cada any, durant les festes de la Mare de Déu d’Agost, una munió de ciclistes guarden un minut de silenci i hi deixen un ram de flors abans de córrer la cursa Memorial Francesc Alomar.

‘Muerte de un ciclista’

El setembre de 1955, un mes després de la mort del “caminante solitario”, s’estrenà la pel·lícula Muerte de un ciclista, de Juan Antonio Bardem. La trama estava en sintonia amb els rumors que envoltaren l’accident d’Alomar. “En l’Espanya endarrerida de l’època, l’estrena de la pel·lícula alimentà la rumorologia entorn del mite del ciclista sineuer”. Ho diu l’escriptor i investigador Climent Picornell, que fa uns anys es preocupà d’aclarir la mort d’Alomar. “La gent del poble -continua- em comentà que la família va rebre una telefonada del delegat nacional d’esports a les Balears per tapar les circumstàncies d’aquell accident. També es digué que el bagul d’Alomar va arribar buit, ple de pedres, procedent de la Península. Tot plegat, tanmateix, són rumors. Segurament fou un accident fortuït”.

Era impossible que Muerte de un ciclista estigués relacionada amb la mort d’Alomar. S’havia començat a rodar molt abans, el novembre de 1954. Bardem afirmà que estava basada en un notícia de premsa que parlava sobre l’atropellament a Madrid d’un obrer mentre es dirigia en bicicleta a la feina. El film, Premi de Crítica a Canes, es convertí en tot un símbol del cine de la dissidència. Bardem va construir la història amb una mirada social crítica i va ressaltar la lluita de classes i la falta d’escrúpols de la classe benestant protegida per la dictadura.

L’argument de la pel·lícula era el següent. María José (Lucía Bosé), dona d’un ric industrial, manté una relació adúltera amb el seu antic promès, Juan (Alberto Closas), antic combatent falangista que treballa com a professor universitari gràcies a les influències del seu cunyat, un alt càrrec del règim. Un dia, mentre tornen en cotxe d’una de les seves trobades furtives, atropellen accidentalment un ciclista, a qui no socorren i que deixen morir per por que es faci pública la relació. Juan no es pot treure del cap aquella escena. A la feina, els nervis fan que tracti malament una alumna, que aviat rep el suport de la resta de companys -aquella era la primera manifestació universitària que es veia en un film de la dictadura.

Mentrestant, Rafa, crític d’art, cerca fer xantatge a la parella d’amants. Els insinua que coneix la veritat, sense deixar clar si es refereix tan sols a la seva relació clandestina o a la mort del ciclista. Juan, cada cop amb més remordiments, decideix visitar la família del difunt, que acabava de ser pare. Descobreix una realitat pobra i vulnerable, totalment aliena a la seva. A poc a poc el món se li enfonsa. Davant la protesta estudiantil que se li desborda, ell sap que és professor pels seus contactes amb el franquisme. Aleshores decideix contar la veritat. María José, però, no està disposada a sacrificar-se. Juan, insatisfet amb la seva vida, desitja deixar de mentir per viure en llibertat. Ella, en canvi, és més pragmàtica i no vol perdre l’estatus social. La parella representava, per tant, els dos pols que hi havia en l’Espanya de l’època, ofegada pel franquisme.

Aviat María José pren la determinació d’envestir Juan amb el seu cotxe. Després, mentre fuig, fa una brusca maniobra per evitar atropellar un altre ciclista. En l’intent, el seu cotxe es precipita a un riu, on finalment troba la mort. En aquest cas, però, el ciclista la socorrerà.

El guió de Muerte de un ciclista va ser supervisat per cinc censors, que tan sols es preocuparen per les qüestions morals. No foren capaços de fer-ne cap interpretació sociopolítica, cosa que sí que feren les autoritats italianes (es tractava d’una coproducció italoespanyola). Aleshores Bardem fou obligat a alterar uns diàlegs, a suavitzar el to d’algunes escenes i a eliminar-ne d’altres.

Quan a finals de 1955 la pel·lícula es va estrenar a Mallorca, els rumors sobre la recent mort d’Alomar ja varen fer que el públic se la miràs amb uns altres ulls. La mort prematura del sineuer l’havia convertit en un mite de l’esport balear. Sens dubte, el film va ajudar a alimentar encara més el mite. De seguida circularen pel poble gloses d’homenatge al “caminante solitario”. Una d’elles deia: “Des que ha mort el millor / corredor i home espanyol / dins Sineu pareix que el sol / ja no fa tanta claror / la lluna no té blancor / tots els colors són de dol / i els ciclistes, quin consol!, havent perdut el timó”.

Muerte de un ciclista (1955) s’inscriu en un moment especialment difícil del cinema espanyol. La dictadura exercia un ferri control moral i polític sobre la producció audiovisual. Tots els guions de les pel·lícules havien de passar prèviament per la Junta Superior de Censura Cinematográfica, que també supervisava el producte final. Amb tot, el mateix 1955 la situació de la indústria es posà a debat en Conversaciones Cinematográficas Nacionales, unes jornades organitzades pel Cine Club Universitario de Salamanca. Va ser la primera ocasió en què dissidents del règim com Bardem, membre declarat del Partit Comunista, s’asseien a parlar amb franquistes.

Aquelles jornades acabaren amb una declaració bastant desoladora del panorama del cine espanyol: “El cine español vive aislado; aislado no solo del mundo sino de nuestra propia realidad. Cuando el cine de todos los países concentra su interés en los problemas que la realidad plantea cada día, sirviendo así a una esencial misión de testimonio, el cine español continúa cultivando tópicos conocidos […]. El problema del cine español es que […] no es ese testigo que nuestro tiempo exige a toda creación humana”.

En una altra ocasió, Bardem resumiria així la greu situació: “El cine español actual es políticamente ineficaz, socialmente falso, intelectualmente ínfimo, estéticamente nulo e industrialmente raquítico. Los españoles no están acostumbrados a ver su propia realidad y es menos posible hacer una crítica de esa realidad. Nuestros talentos emigraron a países como la Argentina en busca de los sueños perdidos”.

El 1956, durant el rodatge de Calle mayor, Bardem va ser detingut. El vincularen amb una revolta universitària en què un falangista resultà ferit. El cineasta seria alliberat dues setmanes després, però tornaria a la presó en altres ocasions per haver defensat els seus principis. Bardem es convertiria en tota una icona de l’oposició artística al franquisme, juntament amb Luis García Berlanga, autor d’altres cèlebres pel·lícules que s’havien de llegir entre línies com El verdugo, Plácido i Bienvenido Mister Marshall. Amb raó Berlanga recordava que en aquella època a ell i a Bardem “nos llamaban las dos palmeras, porque éramos lo único que había en el desierto del cine español”.