Francesc Obrador: el pare de l'Imserso
El 1985, per combatre els alts índexs d'atur a l'hivern, el batle de Calvià i dirigent sindicalista va convèncer el Ministeri de Treball per dur turistes de la tercera edat a Mallorca, una iniciativa pionera a Europa
PalmaAls anys vuitanta, després del boom turístic dels estrangers dels seixanta, Mallorca fou pionera a Europa amb el boom dels turistes nacionals de la tercera edat. Tot es gestà a Calvià, un dels principals nuclis turístics de l’illa. La veu cantant la portà Francesc Obrador, que és a punt de complir 80 anys. El 1983, aquest palmesà de caràcter incombustible accedí a la batlia del municipi per les files socialistes. Assumí la vara com a primer edil sense voler deixar el càrrec de secretari general d’UGT, que ocupava des del 1977. La seva és una vida marcada per la lluita sindical.
Juntament amb Jaume Santandreu, Obrador fou uns dels primers capellans obrers que aparegueren a casa nostra a redós dels tímids aires modernitzadors del Concili Vaticà II (1962-1965). Es tractava de viure l’experiència cristiana a peu de carrer. El 1969, havent-se ja ordenat, entrà a treballar d’administratiu en una multinacional de turisme que, amb seu a l’Arenal, operava a tot Espanya. Aquella ocupació li va permetre conèixer de primera mà les penoses condicions en què vivien molts de treballadors d’hotels, arribats expressament des de la Península.
Contra l’estacionalitat turística
En un principi, Obrador ingressà a CCOO i a l’organització comunista Bandera Roja. A final del franquisme, des de la clandestinitat, fundaria l’Associació Sindical de Treballadors de l’Hoteleria (ASTH). Amb la democràcia, seria conseller pels socialistes al Consell de Mallorca (1979-1983). Després, a 41 anys, faria el bot a la batlia de Calvià gràcies als suports que havia aconseguit amb la seva tasca sindical.
Aleshores Mallorca tornava a viure una situació de crisi econòmica similar a la provocada deu anys enrere per la pujada del preu del petroli arran de la guerra araboisraeliana del Yom Kippur. “Aquell hivern –recorda– moltes fàbriques de sabates s’estaven anant en orris i la indústria tèxtil pràcticament ja no existia. Els hotels havien acabat la temporada i els nivells d’atur eren altíssims. El 1985, des de l’Ajuntament, a instàncies d’UGT, de qui jo era secretari general, impulsàrem una iniciativa local de treball. Calvià es convertia així en el primer municipi de les Balears a posar en marxa una mesura com aquesta”.
El 1975, Obrador ja havia participat en les negociacions sindicals per crear la figura del fix discontinu, que fou capdavantera a Espanya. Amb ella, els treballadors de l’hoteleria no només tenien garantit a l’hivern el cobrament d’un subsidi, sinó també la readmissió a l’hotel quan es reprenia la temporada. La mesura, tanmateix, no seria suficient per reduir les llargues coes de l’atur dels anys vuitanta. A Obrador, però, se li va ocórrer una solució. “Qui ens podia ajudar era la gent gran jubilada de la resta d’Espanya. Era gent que havia patit la postguerra i que vivia d’esquena al boom turístic de Mallorca, que estava pensat principalment per als estrangers. Eren les úniques persones que podien viatjar quan no hi havia vacances i ens podien permetre així tenir els nostres hotels més temps oberts”.
“Por cuatro perras de ná”
L’antic batle de Calvià va aprofitar un congrés d’UGT a Madrid per escometre l’aleshores ministre de Treball i Seguretat Social, Joaquín Almunia: “De seguida em digué que traurien doblers d’on fos per subvencionar aquella iniciativa local”. El ministre era conscient que es tractava d’una bona idea. Els viatges de la gent gran podien ajudar a combatre la famosa estacionalitat turística de les Balears. Mantenint oberts alguns hotels, l’Estat s’evitava pagar una pensió de desocupació i continuava recaptant l’IVA, l’Impost de Societats i l’IRPF.
Els qui no veien tan viable la proposta d’Obrador eren els empresaris. Ho explica Eduardo Gamero, president de Foment de Turisme de Mallorca, que aquells anys era coordinador general de l’Associació Nacional d’Allotjaments Turístics de Costa: “En un principi, hotelers, transportistes, companyies aèries i agències de viatge creien que allò era una quimera. Aquí ningú no volia fer feina per perdre doblers. Al final, però, la tiraren endavant. Era una iniciativa que no generava grans beneficis, però anava bé per cobrir despeses i mantenir l’activitat turística”.
La temporada 1985-1986 ja s’encetava el primer Programa de Vacances per a la Tercera Edat. El Ministeri de Treball ho gestionava des de l’Institut Nacional de Serveis Socials (Inserso), que després passà a dir-se Institut de Majors i Serveis Socials (Imserso). En aquella primera edició també s’hi sumaria Benidorm, l’altre gran epicentre del boom turístic. “Inicialment –recorda Obrador– aquell projecte era només per a les Balears. Almunia, però, era molt amic de l’aleshores batle de Benidorm. Li va demanar si li interessava i li va dir que sí”.
En aquella primera tongada, de novembre a març, 11.000 jubilats viatjaren a Mallorca i s’allotjaren en una quinzena d’hotels de Calvià –després s’hi afegirien l’Arenal i Cala Millor, i altres zones de Menorca i Eivissa. A Benidorm n’hi anaren 5.000. L’estada mitjana era de quinze dies. La iniciativa es promocionà a la televisió amb un anunci protagonitzat per la popular artista Florinda Chico, companya inseparable de Paco Martínez Soria en un munt de comèdies: “Si quieres pasarlo bien –cantava dins un autobús ple de jubilats– y eres algo mayorcito, por favor, entérate por los Viajes del Inserso, por cuatro perras de ná”.
“La pensió completa, amb transport inclòs –confirma Gamero–, podia sortir per 700 pessetes al dia, que avui equivaldrien a quatre euros i mig”. Obrador encara recorda els primers jubilats que arribaren a Mallorca: “Venien sobretot de la Meseta. Alguns mai no havien vist la mar. Era impressionant anar als hotels i veure com dinaven i sopaven. Per a ells era tota una novetat. També cridava l’atenció els estalvis que tenien. Duien una activitat frenètica visitant llocs en autobús, anant a sales de festa i gastant. No escatimaven en regals per als nets. Les botigues de Santa Ponça i de Palmanova mai no havien venut tantes jaquetes de pell”.
Economia ‘silver’
A l’hora de tirar endavant aquell programa de vacances, els hotelers tingueren un problema. “Si –recorda Obrador– contractaven gent a l’hivern, els havien de fer fixos amb la incertesa que els viatges deixassin de funcionar d’un dia per l’altre. Aleshores els sindicats acceptàrem que s’aplicàs la figura de la novació contractual. L’empresa oferia als treballadors dos contractes per motius diferents: un per fer la temporada d’estiu i un altre per fer la temporada baixa”.
El programa de l’Imserso nascut a Mallorca anà tan bé que aviat l’Estat l’exportà a altres comunitats. Fins i tot el volgué Canàries, que en un primer moment el rebutjà perquè deien que l’hivern ja era la seva temporada alta. “Llavors –assegura l’antic batle de Calvià– deixà de ser una mesura per combatre la desocupació. Passà a tenir una funció social per promoure el benestar dels ancians”. Qui dona bona fe d’aquest nou caire és Dora del Amo Morcillo, una catalana de 77 anys. Des que es va jubilar fa vuit anys, no ha aturat d’anar a Benidorm el mes de novembre. “Allà la gent gran –recalca– vivim una segona joventut amb unes condicions extraordinàries. Sense comptar el transport, un dia amb pensió completa a l’hotel em surt per uns 25 euros. Si em quedo a casa gasto més, perquè he de pagar llum i aigua”.
Del Amo es mostra molt satisfeta amb la variada oferta que inclouen aquests viatges low cost: “Anem d’excursió i a ballar, tenim classes de gimnàstica i, si fa bon temps, fins i tot nedem”. El perfil dels beneficiaris de l’Imserso és divers: “Solen ser matrimonis. També, però, hi ha vídues i divorciades. D’homes tots sols, n’hi ha pocs, perquè se senten més cohibits. Tothom té ganes de conèixer gent nova d’altres parts d’Espanya. Fins i tot es formen parelles noves”.
Avui el programa de l’Imserso depèn del Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030. Trenta-set anys després del seu naixement, està més que consolidat. Abans de la irrupció de la pandèmia, cada any movia més de 800.000 jubilats, que es divertien al ritme de Pajaritos a bailar. Aquest segment de la població, cada vegada més nombrós per l’allargament de l’esperança de vida, constitueix l’anomenada “economia silver” o economia platejada. És un nínxol de mercat important per a agències com Mundosenior i Vive la vida.
Curiosament, l’impulsor dels viatges de l’Imserso, Francesc Obrador, encara no se n’ha beneficiat. El 1991 deixà la batlia de Calvià després de vuit anys per assumir altres responsabilitats. En retirar-se, a 65 anys, fou incapaç d’estar quiet: “Me’n vaig anar de voluntari tres anys a Amèrica i després tres més a l’Àfrica. Quan vaig tornar a Mallorca, em vaig fer càrrec de l’escola sindical d’UGT, un càrrec que encara no he deixat”.
El 2 d’agost del 1978 s’inaugurà a Calvià Las Vegas de Mallorca: el Gran Casino. Feia un any que el Govern d’Adolfo Suárez havia legalitzat els jocs d’atzar, amb una condició: els casinos havien d’estar fora de les capitals. A posta es trià Calvià, a 20 km de Palma. El nou complex se situà a la urbanització Sol de Mallorca, prop de Portals Vells, en un solar de 30.000 m2. Havia passat gairebé mig segle d’ençà que s’havia sentit a l’illa la famosa frase “Facin joc, senyors!”.
Durant la Segona República, els jocs d’atzar ja estaven prohibits. Des del 1934, però, a l’hotel Formentor de Pollença estava en funcionament la straperlo, la famosa ruleta elèctrica patentada per tres jueus holandesos (el nom és l’acrònim dels seus inventors: Daniel Straus, Jules Perel i la senyora Lowmann). El moviment de la bolla ocultava un mecanisme de rellotgeria que permetia al banquer regular-ne els guanys. En descobrir-ho, el ministre de governació d’Alejandro Lerroux l’ordenà tancar tot d’una.
El Gran Casino de Mallorca era un projecte de l’empresa gallega Luckia. Els seus visitants també podien gaudir dels millors espectacles de l’illa. El 12 de juny del 1979, gairebé un any després d’haver-se inaugurat, el complex acollí l’actuació estel·lar de la gran llegenda de la boxa, l’afroamericà Mohamed Alí. A 37 anys, feu un combat d’exhibició contra un antic rival, Jimmy Ellis. Fou molt sonada la multitudinària roda de premsa que oferí. Tal com recollí la crònica del Diario de Mallorca, el púgil es dedicà a ridiculitzar alguns periodistes. A un fins i tot li recriminà la calvície. Dos anys després de visitar Calvià, el tres vegades campió del món de pesos pesants penjà els guants. Havia començat a patir els símptomes del pàrkinson.
Una altra celebritat que passà pel Gran Casino de Mallorca és l’artista María Laura Corradini, que el 2001, a 26 anys, es donà a conèixer al programa Operación Triunfo com a Chenoa. A vuit anys, aterrà a l’illa amb la seva família, procedent de l’Argentina. Durant molts d’anys va actuar en solitari al complex calvianer, on arribà a ser cantant principal.
El 2011, després de 33 anys al municipi, el Gran Casino canvià d’ubicació. Per poder estar a prop dels creuers, passà a ocupar 3.000 m2 del Centre Comercial Porto Pi, a Palma. Ara l’antic edifici calvianer està pendent de reconvertir-se en un hotel de luxe. “Durant els vint anys que hi vaig treballar, vaig presenciar autèntics drames de ludopatia”, confessa un extreballador que prefereix mantenir-se en l’anonimat. A Espanya, existeixen una cinquantena de casinos i prop de 3.150 sales de joc. L’agost del 2021, per combatre la ludopatia entre els més joves, el Ministeri de Consum va regular la publicitat del sector de les apostes i jocs d’atzar en línia.