“A diferència del que es pensa, la ciència-ficció no promou l’evasió”

Francisco Martorell Campos (València, 1971) és doctor en Filosofia per la Universitat de València. Estudiós del paper de la utopia i la distòpia en el món contemporani. Membre del projecte d’investigació Espais emocionals: els llocs de la utopia a la Història Contemporània. Autor de Soñar de otro modo. Cómo perdimos la utopía y de qué forma recuperarla (La Caja Books, 2019), síntesi divulgativa dels seus nombrosos articles dedicats al fenomen utòpic. A continuació parlam de la crisi de les utopies i de la recuperació de la seva funció política a través d’una segona secularització.

Les utopies modernes tenen un clar element literari i sovint es relacionen amb els relats de ciència-ficció. Quan comença el lligam entre utopia literària i relats de ciència-ficció?

Les utopies literàries es remunten al Renaixement, mentre que la ciència-ficció comença a final del segle XIX. Ambdues s’acaben fusionant a través del futurisme característic de la modernitat i d’autors com H. G. Wells. A diferència del que es pensa, la ciència-ficció no promou l’evasió. És un gènere molt potent per a la crítica social. No obstant això, dubt que la utopia s’hagi de desenvolupar exclusivament dins aquest gènere perquè en limita la repercussió. Preferiria que la utopia fos al més transversal possible, que transcendís els marges, avui molt tancats, de la ciència-ficció, sense renunciar-hi.

Qualsevol utopia és per definició una traïció a la realitat, en la mesura que pretén superar-la?

Per a mi, és millor dir que la utopia és una traïció a l’ordre vigent. El concepte de realitat sempre s’empra com l’antítesi de la utopia per part dels antiutòpics. En El principi esperança, Ernst Bloch va argumentar que la utopia no pateix cap manca de realisme, que manté una comunió íntima amb la realitat, ja que aquesta és canviant, transformadora i oberta. Vista així, la utopia apareix com l’expressió més fidel de la realitat. La tesi de Bloch era que el desig utòpic concret, ben canalitzat, no pretén evadir-se de la realitat, sinó transformar-la. Jo vull desafiar els antiutòpics d’una altra manera: deixant de parlar amb els seus termes. Al meu parer, la utopia no es justifica demostrant-ne l’adequació amb el que anomenem realitat, un concepte metafísic altament ideològic. La utopia es justifica mostrant com contribueix a millorar la societat. I com es mostra això? Amb relats històrics que il·lustren de quina manera les idees que varen ser catalogades d’utòpiques al seu dia (drets de les dones i dels treballadors, llibertat de premsa, sanitat universal…) crearen un món millor quan es materialitzaren.

En el vostre llibre explicau que el pensament emancipador i les forces progressistes han acabat donant l’esquena a les utopies i desutopitzant la política. Per què l’esquerra ha renunciat a formular noves utopies?

L’origen canònic del divorci entre l’esquerra i la utopia el trobem al Manifest comunista, text que desacredita les utopies literàries amb l’argument que creen una satisfacció imaginària que pot apagar el desig de passar a l’acció. En temps més recents, la ideologia neoliberal i part de la filosofia postmoderna han difós la lliçó que les dues guerres mundials, els totalitarismes del segle XX i la caiguda del mur de Berlín certifiquen que la utopia és un concepte perillós i obsolet. Envoltada per aquest diagnòstic que tot el món aplaudeix, l’esquerra lluita per aparentar realisme i accepta que el capitalisme global és l’únic sistema viable. És per això que la veiem actuant a curt termini, fent front a problemàtiques molt específiques, lluitant per aspiracions culturals i no econòmiques, millorant, les poques vegades que pot, petites coses. Afectada per la utopofòbia regnant, l’esquerra renuncia a la seua tasca històrica de dur endavant un projecte global de transformació. Davant aquest escenari, necessitem polítics utòpics disposats a defensar millores a llarg termini i a gran escala, com la renda bàsica universal, la reducció de la jornada laboral o l’aplicació d’impostos a les transaccions financeres, universalment operatius. I que, a més, siguin coneixedors del fet que sense un projecte esperançador de futur ens quedem tancats en el present, en mans del derrotisme, la resignació i el victimisme, incapaços d’imaginar i de crear un món distint i millor.

La tesi principal del llibre és que la recuperació del valor polític de les utopies i el seu potencial transformador passa per la seva secularització. Podríeu explicar què enteneu per secularització i per què considerau necessari secularitzar les utopies?

Com és ben sabut, la secularització neix amb la modernitat i culmina a final del segle XIX, en concret amb l’afirmació nietzscheana de “Déu ha mort”. Tal com jo la veig, la secularització és un procés antiautoritari que es distingeix per eliminar les entitats no humanes que dicten als humans el que han de fer. El que va ocórrer és que les idees que varen matar Déu al voltant de l’ambient il·lustrat es convertiren amb el temps en noves divinitats normatives. És imprescindible una segona secularització que dissolgui aquestes divinitats i que dessacralitzi vertaderament la cultura. I són necessàries utopies en què l’ésser humà no s’agenolli davant cap substitut de Déu, siga la natura intrínseca, la història guiada per metes internes o la realitat objectiva.

La utopia secularitzada que proposau hauria de ser postcapitalista? Com evitaria caure en els errors de les utopies modernes?

Des del punt de vista literari, la utopia secularitzada ens mostra l’inici o el desenvolupament de la superació del capitalisme. Però des del punt de vista pràctic, en tant que estímul polític, no necessita superar el capitalisme per començar a treballar en la millora social. D’altra banda, les utopies modernes, les publicades fins a mitjan segle XX, eren víctimes de nombrosos dualismes metafísics. No estaven secularitzades en el sentit que he indicat. La utopia secularitzada sintetitza els aspectes emancipadors de la modernitat i de la postmodernitat. Formalment, té una fesomia oberta, dinàmica i provisional. És autocrítica i conscient que si en el futur existeix un sistema econòmic postcapitalista més just que el present, no serà ni perfecte ni definitiu. La utopia secularitzada genera noves utopies al seu interior a causa del fet que la societat alternativa que vehicula es troba plena de nous conflictes. Els seus habitants són molt afortunats comparats amb nosaltres, però continuen desitjant un món millor.