El dret pot frenar el canvi climàtic i Espanya no ho aprofita
La creació del Ministeri de Transició Energètica ha intentat invertir aquesta situació, però un possible canvi de govern podria trastocar les iniciatives
PalmaEl dret internacional i el de cada estat també constitueixen una eina més per combatre i frenar els efectes nocius derivats del canvi climàtic. A més, la legislació pot establir el que es coneix com el dret a un medi sa, ja que si es continua deteriorant, la resta de drets humans, com la vida, la salut i fins i tot la propietat privada, no es poden garantir de cap manera. En aquest sentit, l’estat espanyol no ha fet cap esforç, tot i que amb la recent creació del Ministeri de Transició Ecològica, encapçalat per la socialista Teresa Ribera, s’ha intentat invertir la situació. Així ho assegura el subdirector del Laboratori Interdisciplinari sobre el Canvi Climàtic (LINCC) de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i professor del departament de Dret Públic d’aquesta institució, Pau de Vílchez.
“La Constitució espanyola recull el dret al medi ambient, però ho considera com una aspiració, talment passa amb el dret a l’habitatge”, explica el professor. Noruega i l’Equador ja han reconegut que viure en un ambient sa ha de ser un dret més i, tal com ja han defensat alguns tribunals, ho han deduït així perquè tots els drets estan supeditats a la qualitat de vida que ofereix la natura. Fins i tot, comenta que a Colòmbia, Austràlia i Nova Zelanda s’ha fet una passa més i s’hi han reconegut ecosistemes, rius i muntanyes com a persones jurídiques que l’Estat ha de defensar.
Denunciar governs i empreses
El 2015, unes 900 persones varen denunciar el govern holandès perquè emetia CO2 i, per primera vegada, un jutjat donà la raó a la ciutadania, de manera que l’executiu va haver de prendre mesures per mitigar aquest impacte, “tot i que aquest país havia reduït les emissions al voltant d’un 16% o 17% i anava pel bon camí”, apunta De Vílchez. Això demostrà que des de l’ordenament constitucional d’un país es pot anar “més enllà” dels acords d’àmbit internacional, diu el professor. D’altra banda, l’advocat amb màster en Dret Ambiental per la Universitat Rovira i Virgili, Gastón Alejandro Médici, destaca un altre cas que pot marcar un precedent. Es tracta d’un ciutadà peruà que ha denunciat una corporació energètica alemanya per haver contribuït al canvi climàtic en un 0,47%, ja que ha possibilitat que una glacera als Andes fongui el gel i augmenti el risc d’inundació del seu poble. “Encara que només demani uns 17.000 euros per reforçar la localitat, si arriben a donar-li la raó, es podrien obrir moltes altres causes per tot el món”, diu, i recorda que la ciutat de Nova York també ha demandat empreses com Repsol i Exxon Mobil. “Tot i haver perdut, es genera una gran pressió social i un impacte financer que els obliga a prendre mesures”, afirma.
La Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC) de 1992, el Protocol de Kyoto, el 1997, i l’Acord de París, el 2015, representen els principals intents per arribar a un consens internacional per tal de reduir seriosament les emissions de CO2. Malgrat que el primer fracassà i el segon només el va complir la Unió Europea -perquè els principals països contaminants, com els EUA, Rússia i el Canadà, no hi varen voler participar-, la tercera reunió va canviar de plantejament. Sense establir limitacions per als països signants, atès que no havia funcionat anteriorment, es marcà l’objectiu perquè la temperatura mitjana de la Terra no augmentàs un 1,5 °C a final del segle XXI. Així, cada estat “es comprometia a reduir el que consideràs oportú”, diu De Vílchez, i afegeix que això va originar un problema.
“Les mesures proposades per cada estat eren insuficients per assolir l’objectiu comú, de manera que s’establí que cada cinc anys tots havien de revisar la seva situació, amb la intenció d’augmentar les mesures per reduir els gasos d’efecte d’hivernacle”, apunta l’expert. Espanya “ha reduït les emissions una mica, però com a conseqüència de la crisi econòmica, no de polítiques centrades a minvar la contaminació”, precisa. També recorda que el govern de Mariano Rajoy, a més d’imposar restriccions per al consum d’energia solar, no va fer cap passa en matèria climàtica i l’informe que havia de presentar incomplia els tractats signats.
En aquest sentit, el nou govern espanyol s’ha proposat reduir un 20% les emissions respecte de les produïdes el 1990, amb l’afegit que actualment se’n generen un 15% més que aquell any, de manera que sumarien. “L’esforç és major, però és el camí”, indica el professor. Així i tot, la convocatòria d’eleccions generals i la possibilitat que governin forces polítiques que obvien o que directament neguen el canvi climàtic poden trastocar la iniciativa. El professor lamenta que sigui així i creu que encara que es necessiti fer canvis profunds, aquests canvis no requereixen renunciar al benestar, però sí a la manera de fer les coses perquè, a la llarga, millorin la vida de tothom. “Com més tardem, més patirem i el cost econòmic serà superior”, adverteix.
