El frustrat Parc Nacional de la serra de Tramuntana
L’actual declaració de Patrimoni Mundial de la Humanitat dista molt de la protecció que ja a principi del segle XX Foment del Turisme de Mallorca exigia per a les finques que l’Arxiduc condicionà com el seu jardí paradisíac
PalmaFou un estranger el primer a posar en valor la nostra terra. El 1872, a 25 anys, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, home de gran cultura, fixà la seva residència a la possessió de Miramar (Valldemossa). Era el lloc on, el segle XIII, Ramon Llull havia ubicat una escola de llengües orientals per dur a terme el seu programa d’evangelització d’infidels. El príncep errant volgué fer de la serra de Tramuntana la seva particular Arcàdia perduda. Així, es posà a comprar finques com un boig per protegir-les de la tala d’arbres. N’adquirí més de deu. Condicionà les seves 2.391 hectàrees amb una xarxa de camins i més de quaranta miradors i tres capelles.
Sense saber-ho, l’Arxiduc es convertí en el primer ecologista d’unes illes que homenatjà en l’enciclopèdica obra Die Balearen, publicada a Leipzig entre el 1869 i el 1891. El 1909 Foment del Turisme de Mallorca, fundat el 1905, el nomenaria president d’honor de la institució. L’il·lustre hoste morí el 1915, a 68 anys. Qui es preocupà de mantenir el seu llegat va ser el periodista campaneter Miquel dels Sants Oliver, un dels pares intel·lectuals de Foment. El 6 de juliol de 1916, sent director del diari La Vanguardia, publicà un article, en el qual exigia que les antigues possessions de Lluís Salvador fossin legalment declarades parc nacional. El biòleg Joan Mayol, membre fundador el 1973 del grup ecologista GOB, ha estudiat aquell projecte al llibre Miramar, el primer parc nacional d’Europa (Lleonard Muntaner). “Hi havia –diu– un problema. En el seu testament, l’Arxiduc cedia les finques al seu fidel secretari, Antoni Vives, el qual va morir abans de fer-se’n càrrec. Llavors les terres es dispersaren entre els fills de Vives”.
Foment pressionà Madrid perquè tingués en compte la proposta de Sants Oliver. Rebé, però, un no per resposta. Curiosament, l’estiu del 1918 Espanya ja s’havia convertit en un dels primers països d’Europa a declarar parcs nacionals. Ho feu amb dos: el de Covadonga, més conegut com el de Los Picos de Europa, situat entre les províncies de Cantàbria, Astúries i Lleó, i el d’Ordesa, al Pirineu aragonès. Se seguia així l’estela de Yellowstone, als EUA, el primer parc nacional del món (1872). Mentrestant, el temps corria en contra de Miramar: “Als anys quaranta –recorda Mayol–, durant la postguerra, el carbó i la fusta valien molt. Les tales dels boscos de les finques de l’Arxiduc s’incrementaren. Aleshores hi havia dos fronts: els propietaris, que, per qüestions econòmiques, eren partidaris de les tales (algunes terres ja s’havien venut a altres particulars), i el sector turístic, que hi estava en contra pel bé del paisatge”.
A principi del segle XX el Districte Forestal s’encarregava de la conservació de la natura. Un dels seus enginyers destinats a Mallorca era l’aragonès Joaquín Ximénez de Embún, que intentà fer realitat els desitjos de Sants Oliver, mort el 1920. “El 1946 –recorda Mayol– fou el promotor del projecte de declarar les antigues finques de l’Arxiduc Sitio Natural de Interés Nacional. Era una figura que suposava una protecció menys estricta que la de Parc Nacional. Intentava trobar l’equilibri entre els aprofitaments econòmics i la conservació del paisatge”.
En aquella ocasió el Ministeri d’Agricultura també tombaria la proposta de Ximénez. Amb tot, la Direcció General de Monts la intentà tirar endavant. Quan, però, estava a punt de materialitzar-se, ajuntaments i propietaris s’hi mostraren en contra. “Esgrimiren –apunta Mayol– que allò era una invasió intolerable a la propietat privada. Encara que no hi havia plans per urbanitzar la zona, insistien que volien tenir les mans lliures per si més en un futur es donava l’oportunitat. Fins i tot acusaren Ximénez de ser un comunista. Són els mateixos arguments que em vaig trobar cinquanta anys després, quan, sent conseller d’Agricultura i Pesca (1999-2000), el primer Pacte de Progrés volgué protegir el parc del Llevant, que s’acabà constituint amb moltes menys finques que les inicialment previstes”.
Paisatge Pintoresc
Als anys cinquanta, amb l’esclat del boom turístic, la serra de Tramuntana s’acabà de dotar de millors comunicacions. Abans de la Guerra Civil l’enginyer Antoni Parietti ja havia fet la carretera del Port de Pollença a Formentor (1925) i la de la Calobra (1933). El 1961 tota l’espina dorsal de Mallorca, de 83,1 km de llargària, quedava connectada de punta a punta gràcies al traçat entre Sóller i Pollença. L’amenaça del turisme massiu arribaria el 1962 amb la construcció, a Fornalutx, de l’hotel de Monnàber. Al cap de poc temps, la constructora, que no tenia llicència d’obres, feu fallida. El 2000, a instàncies del GOB, el Consell de Mallorca esbucaria l’estructura que encara quedava.
Davant el creixent increment del totxo, als anys seixanta l’arquitecte palmesà Gabriel Alomar i Esteve (1910-1997) volgué recuperar el somni de l’Arxiduc. Ho faria des del seu càrrec de Comissari General del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional (1963-1968). Al final del seu mandat va promoure la declaració de tota la Serra Paisatge Pintoresc. Seria efectiva el 1972. “Era –afirma Mayol– una protecció insuficient. Només es preocupava de l’estètica d’edificis i vials”.
Un any després, s’aprovava el Pla Provincial d’Urbanisme, que pretenia ordenar el ‘boom’ turístic, sense, però, posar-hi límits. “Per sort –celebra el biòleg–, la crisi internacional del petroli del 1973 va aturar molts de projectes previstos. La famosa balearització, per tant, podria haver estat molt pitjor”. Amb tot, malgrat la frenada provocada pels preus del cru, als anys setanta es feren igualment algunes urbanitzacions d’un fort impacte paisatgístic a zones com Valldemossa o Andratx.
El 1980, durant la Transició, hi hagué un intent fallit de reconvertir la figura de Paisatge Pintoresc de la Serra en Parc Natural. El seu promotor va ser Mateu Castelló Mas, cap a les Balears de l’Icona (Institut per a la Conservació de la Naturalesa). Mayol, que formà part de l’equip de Castelló, lamenta que la iniciativa no prosperàs: “Ajuntaments i propietaris continuaven amb la seva actitud bel·ligerant. De res serví que els deixàssim clars els efectes positius de la declaració per a l’agricultura, el turisme ordenat, l’ús públic regulat, etc. Temien, sobretot, el dret de tempteig i retracte en les transmissions de propietat a favor de l’Estat. En aquells anys, la majoria de vendes de terrenys es feien pagant una fracció considerable del preu en doblers negres. I els propietaris no volien renunciar a això”.
Paratge Natural
El 1991 el Parlament balear aprovava la Llei d’Espais Naturals (LEN), que protegia el 34 per cent de l’arxipèlag. Llavors Mayol era diputat de PSM-EE. “Aquesta llei –assegura– va ser molt valenta. Es va aprovar perquè el govern popular de Gabriel Cañellas estava en minoria. La impulsà l’esquerra amb el suport tàcit dels hotelers, que no volien que hi hagués més apartaments i xalets que els llevassin clients”. Aquell mateix 1991 el Congrés dels Diputats aprovava la creació a Cabrera del primer parc maritimoterrestre de l’Estat.
El 1997 l’aprovació del LEN no impedí que el progrés turístic-urbanístic arribàs a la Serra amb la inauguració del túnel de Sóller, que es convertí en un dels casos més flagrants de corrupció del PP. El 2007, després de quasi un segle de propostes i debats, finalment arribà la tan desitjada protecció legal. Va ser gràcies a les gestions del conseller de Medi Ambient Jaume Font (aleshores del PP ), que impulsà l’aprovació del Pla d’Ordenació de Recursos Naturals (PORN) de la Serra. “Aquest pla –assegura Mayol– incorporava la figura del Paratge Natural, prou similar a la de Parc Natural. No tenia, però, el dret de tempteig i retracte, que tant espantava els propietaris, i preveia àrees d’exclusió per evitar l’accés de la gent a determinats indrets, com Ternelles (Pollença). Font i el seu equip convenceren els propietaris amb l’argument, entre altres coses, que era millor aplicar la protecció suau d’aquesta figura que esperar a un nou canvi polític i que les esquerres imposassin finalment el Parc Natural”.
El 2011, a instàncies del Consell de Mallorca, la Unesco declarava la Serra Patrimoni Mundial de la Humanitat pels seus valors paisatgístics, culturals, històrics i etnològics. “És tan sols –recalca Mayol– una etiqueta de prestigi, no implica cap partida econòmica. Des del punt de vista administratiu, és molt més important la figura de Paratge Natural, promoguda per Font, perquè el Govern ja té els seus propis funcionaris per gestionar-la. Ara cal que el Govern es coordini amb el Consell de Mallorca per donar suport a l’agricultura i la ramaderia de la Serra i per evitar-ne la massificació”. A l’espera de la resposta de les institucions, des del 2016, l’agrupació Tramuntana XXI, integrada per diferents particulars, treballa per un futur més sostenible per als cims que tant captivaren l’Arxiduc.
El 1905, dos anys després de la inauguració del Gran Hotel de Palma, un grup d’emprenedors coneguts com els “insensats” fundava Foment del Turisme de Mallorca. Era la primera entitat de promoció turística d’Espanya –el 1932 naixeria la de Menorca i el 1933, la d’Eivissa. L’objectiu era preparar l’illa per al fenomen incipient del turisme, vist com una eina de modernització. Així, es fixà un pla per millorar les comunicacions als principals llocs d’interès com les coves d’Artà, les del Drac, el castell d’Alaró, el castell del Rei de Pollença o el torrent de Pareis, que el 1923 ja seria accessible a peu gràcies a una perforació a un costat de la desembocadura.
Els turistes desembarcaven a Mallorca ansiosos de conèixer in situ el patrimoni cultural i natural que havien llegit i vist en les obres d’escriptors i pintors que a final del segle XIX ja havien sucumbit als encants de l’illa. A la seva disposició tingueren guies especialitzats. Foment, però, també es preocupà de donar a conèixer totes aquelles bondats entre els seus propis residents. Així, el 1908 no dubtà a donar aixopluc al Grup Excursionista Lo Fèmur. Nascut el 1895, el seu nom al·ludia clarament a una de les parts del cos essencials per poder sortir a caminar.
El 1947 ja naixia el Grup Excursionista de Mallorca, que el 1973 s’integraria en el GEM actual. Un dels seus fundadors va ser Benigne Palos Vadell (1912-2005), gran divulgador dels valors paisatgístics de la Serra, una tasca que ha continuat el seu fill Joan Carles Palos. Benigne fou qui cada 15 de juny introduí a Mallorca la festa de sant Bernat de Menthon, un prevere francès del segle XI que es convertí en patró dels senderistes perquè els construí albergs als Alps. El 1999, en l’escrit L’excursionisme a Mallorca a partir de 1895, el veterà excursionista recordava com eren els primers trescadors de la serra de Tramuntana: “La gent anava d’excursió amb roba de cada dia, els homes amb americana, corbata, capell o gorra. Si feia fred, un abric o una gavardina. Si plovia, una capelina impermeable o un paraigua. Les dones més o manco feien el mateix. Sabates amb sola de goma o unes espardenyes, encara que aquestes es duien més a l’estiu. De botes de muntanya no n’hi havia, aquí no se’n podien comprar”.
“No es veien –continuava Benigne– motxilles. La gent duia el dinar dins una bossa de roba, dins una capsa de sabates o bé fent un paquet amb paper de diari. De cantimplores tampoc no n’hi havia. Sovint es dinava prop d’una font o de les cases d’una possessió. I si no era així, l’aigua es duia en una botella de vidre. A mitjan 1940 començaren a veure’s motxilles, anoracs i botes de muntanya. Tot comprat a Barcelona”. Als anys cinquanta ja obria al carrer dels Oms de Palma el primer establiment dedicat a material esportiu, Deportes Reus.