Fuita i martiri del batle Amer
Després de cinc mesos d’estar amagat, el 29 de desembre de 1936 els feixistes assassinaren el darrer batle republicà de Manacor, la família del qual posteriorment patí l’oprobi social
PalmaMolts manacorins descobriren la figura del seu darrer batle republicà el 2004 amb la publicació del llibre El batle Antoni Amer ‘Garanya’ (1882-1936). La història robada (Edicions Documenta Balear). El seu autor, l’historiador Antoni Tugores, de 72 anys, reconeix que era un deute pendent que tenia amb el seu poble: “Durant la postguerra ens varen ocultar la figura del nostre batle. De nin, senties a dir: ‘Aquesta escola o aquella obra es va fer en temps de la República’. I jo demanava: ‘Què va ser la República?’ I sempre obtenia una callada per resposta”.
Ja de gran, amb el restabliment de la democràcia, Tugores va prendre consciència de la magnitud de la tragèdia: “Al 84, en iniciar-se els actes de commemoració de la República, em vaig animar a entrevistar gent. Vaig quedar tan impressionat amb els seus testimonis que em vaig proposar donar-los a conèixer. Quan va sortir el meu llibre encara no s’havia escrit res sobre la Guerra Civil a Manacor. Em costà que alguna persona no m’hagi tornat a saludar pus mai més”.
El cop d’estat del 18 de juliol de 1936 imposà a Manacor un clima de por terrible. “Anaren a cercar -assegura Tugores- gent a les cases i els veïns deien: ‘Però què ha fet aquest senyor, si mai no ha fet mal a ningú?”. Una d’aquestes víctimes va ser Antoni Amer Llodrà, comerciant de cuiros de professió, que havia estat batle els darrers sis anys de la República, primer al capdavant del Partit Republicà Federal i després de la Unió Republicana: “Durant aquests temps -apunta l’historiador- es creà molts d’enemics entre els terratinents. No agradà gens que, amb la reforma de la hisenda municipal, els que més guanyaven i els que més tenien haguessin de pagar més impostos”.
Èxode
L’aixecament militar sorprengué Amer a Palma. Aleshores decidí amagar-se a casa d’un amic de Coll d’en Rabassa. “Ell confiava -destaca Tugores- en una ràpida solució de la revolta. Amb sis fills al seu càrrec, no es volia fer enfora de la família”. El 20 de juliol Jaume Jaume Rosselló, més conegut com a Capità Jaume, ja va ser nomenat nou batle de Manacor. “Molts -matisa l’historiador- han volgut carregar sobre ell quasi tots els assassinats que hi hagué al municipi. Tanmateix, el màxim responsable d’aquell cataclisme va ser el coronel Emilio Ramos Unamuno, cap del comandament nacional en l’operació contra el desembarcament republicà que es produí el 16 d’agost a la costa de Llevant. Quan Jaume, segons alguns testimonis, li digué que ja no cabia ningú més a la presó, Ramos ordenà afusellar-los a tots, devers uns dos-cents, al cementeri vell, prop de l’actual teatre”.
En absència del batle republicà, els falangistes detingueren el seu fill Jaume, de 26 anys, membre de les Joventuts Republicanes. El pressionaren perquè digués on era el seu pare, quan ni ell ho sabia. “Asseguren -apunta Tugores- que una metgessa li mutilà el nas amb un instrument quirúrgic”. El 25 d’agost seria afusellat. I el 8 de setembre seria el torn del seu oncle Bartomeu Caldentey Coqueta, de 45 anys. Sense saber res d’aquelles morts, Amer havia anat canviant d’amagatall. Era conscient que la seva presència comprometia els seus protectors. Passà pel Pont d’Inca, Santa Maria, Lloseta, Sineu i Petra, on es refugià dins una tomba. Un dia el fosser que li duia el menjar deixà de comparèixer. L’havien assassinat un vespre d’agost a Son Coletes.
El batle també ignorava la detenció de la seva dona, Magdalena Roig Gelabert. A final d’agost l’anaren a cercar a la casa familiar, al carrer de l’Amistat, 31. “Com la majoria de dones del poble -diu Tugores-, tenia roba estesa dins el corral. L’acusaren d’estar fent senyes als avions rojos. Se l’endugueren a la presó”. Mentrestant, Amer, retut pel desesper i la fam, retornà a Manacor. S’aixoplugà a la casa d’Aina Llull, na Ferrana, cosina de la seva dona. En sentir renous sospitosos, s’enfonyava dins un clot, d’un metre de fondària, que li havien fet dins la soll. “Finalment -assegura l’historiador-, el 29 de desembre, després de cinc mesos d’anar canviant de lloriguera, el trobaren. Quatre falangistes se l’endugueren de ca na Ferrana. Aquell dia Garanya esperava uns amics que l’havien de dur a Capdepera. Feren, però, tard. Arribaren a les sis de l’horabaixa, dues hores després de la seva detenció”.
Acarnissament
Al vespre, en conèixer la notícia, la família d’Amer volgué cremar el darrer cartutx. Les seves dues filles Dora i Maria i la seva neboda Francesca Botera anaren a veure el rector. En sortiren amb el cap baix. “El rector -recorda Tugores- els va retreure que aquelles no eren hores d’anar a molestar i na Botera li digué: ‘Un poc de cor, per favor!”. Els insurrectes s’acarnissaren de valent amb el darrer batle republicà de Manacor: “Segons un testimoni, el dia de la seva detenció el portaren al magatzem de Can Conrado. Quatre homes i una dona el maçolaren. A continuació, amb les mans engrillonades, el passejaren pel centre de Manacor fins a l’Ajuntament. Li escopiren, l’insultaren i l’agrediren. Un home l’aturà, li posà un cigarret a la boca i li digué: ‘Tens fumera?’ Sense esperar resposta, tragué un foguer i li calà foc a la cara”.
Després d’aquell escarni públic, feren pujar Amer a un cotxe en direcció a Palma. A l’altura, però, de Montuïri, uns falangistes ordenaren reconduir-lo cap a Son Coletes, convertit ja en un autèntic camp d’extermini. Ja feia fosca quan sortí del cotxe. Amb els llums dels fanals enfocant-lo a la cara, li demanaren si volia res de les seves filles. Sense dir paraula, el batle, de 55 anys, lliurà un rellotge d’or que duia, dos anells i les ulleres. “Hala, camina per allà...”, foren les darreres paraules que sentí en rebre un tret per l’esquena.
“D’acord amb algunes fonts -recalca l’historiador-, aquell mateix vespre els botxins celebraren l’assassinat de Garanya amb un sopar a l’hostal Felip. L’endemà també ho celebrà una part del poble, una minoria, en trobar les seves despulles dins una séquia cavada al cementeri”. Dos mesos després, el 24 de febrer de 1937, serien afusellats a Ciutat el batle de Palma, Emili Darder, i l’exbatle d’Inca, Antoni Mateu (1932-33), juntament amb el líder socialista Alexandre Jaume i l’empresari alcudienc Antoni Maria Ques.
Desterrament familiar
El 5 de gener de 1937, una setmana després de l’assassinat d’Amer, la seva dona Magdalena fou posada en llibertat. Ella desconeixia la mort del seu home, com també la del seu fill Jaume, ocorreguda quatre mesos abans. Quan tornà al seu domicili, ho trobà tot regirat, igual que el magatzem familiar de cuiros. Les màquines havien estat venudes en subhasta i la Falange havia emprat bona part del material trobat per fer-ne corretjams. Aleshores les autoritats obligaren a marxar de Manacor Magdalena. Amb els seus fills Maria, Antoni i Dora s’instal·là a Palma. Al poble hi deixà la filla major, Margalida, que ja s’hi havia casat. No va ser fins al cap d’un any quan s’assabentà de la mort del seu home i del seu fill Jaume. Fou per boca d’un cosí seu. Era la tercera pèrdua de la seva vida. El seu fill Pep, de desset anys, ja havia mort de meningitis quatre anys enrere.
La tragèdia, però, continuaria. L’abril del 1938 Antoni, de devuit anys, l’únic home que quedava a la família, fou cridat a files. No havia estat considerat fill de vídua perquè el seu pare no era oficialment mort, sinó desaparegut. Això no succeí fins l’1 de febrer de 1940. El Registre Civil de Manacor, però, falta indecentment a la veritat a l’hora d’indicar la causa de la defunció del batle: “A conseqüència de desembarcament de Mallorca, segons resulta de l’expedient instruït a l’efecte, i el seu cadàver va rebre sepultura al cementeri de Manacor”. Antoni, el fill, moriria dos anys després d’acabar la guerra a causa d’un problema de cor. A través d’un bon testimoni, Tugores confirmaria les seves pitjors sospites: “En Toniet fou enviat a lluitar al front peninsular i, com passà amb altres fills de represaliats, fou obligat a participar en un escamot per afusellar republicans”.
Aquell enterrament es convertí en un homenatge indirecte al batle assassinat sis anys enrere. Més de dues mil persones, la majoria perleres, es congregaren a l’actual carrer de Majórica per veure passar el fèretre del fill. Davant aquelles manifestacions d’adhesió, les autoritats adoptaren mesures exemplars. Sis dels assistents foren sancionats a pagar prop de 3.000 pessetes cadascú, un autèntic dineral aleshores. Tres mesos després, s’obrí una causa contra la vídua d’Amer. Se l’acusà d’haver proferit aquell dia unes suposades paraules de caire subversiu. El fiscal li demanà nou anys de presó. Finalment, però, Magdalena fou absolta. Moriria a Palma el 1958, a 77 anys, víctima de la llei del silenci i la por. La memòria del seu marit no es restituiria fins setanta anys després del seu assassinat. El 2006 el retrat d’Amer fou col·locat al costat del d’altres fills il·lustres a la sala de plens de l’ajuntament que presidí entre el 1931 i el 1936.
Mai no es conegué la identitat de la persona que posà fi a la vida del batle Amer. La seva tragèdia es repetí a molts de pobles de Mallorca. Segons l’historiador Bartomeu Garí, la repressió franquista deixà a casa nostra prop de 2.300 assassinats, que foren volgudament silenciats. Han hagut de passar vuitanta anys perquè se’ls faci justícia. Les exhumacions tan tardanes de les seves fosses comunes són una prova més de com d’anòmala fou la Transició espanyola, que transformà la Llei d’amnistia de 1977 en una llei d’amnèsia. Així els pistolers feixistes pogueren viure impunement en plena democràcia.
Hi hagué botxins amb remordiments de consciència que s’atreviren a demanar perdó. Fou el cas del d’Antoni Alomar i Margalida Jaume, un matrimoni de rellotgers de Llubí que s’havia establert a Manacor. La seva història ha estat recollida per l’historiador Antoni Tugores en el llibre Com la carn de xinxa (Lleonard Muntaner, 2014). L’agost del 1936 uns falangistes s’endugueren Alomar, de 42 anys. L’acusaren de tenir una ràdio a casa amb la qual suposadament es comunicava amb els expedicionaris republicans de Bayo. Al cap d’una setmana el deixaren en llibertat, però anaren a cercar la seva dona, de 40 anys. Pocs dies després, les germanes Francesca i Antònia, de set i onze anys respectivament, es despertaren sense la presència del pare, que fou assassinat el 29 d’agost -l’endemà fou el torn de la mare. “Eren rellotgers -assegura Tugores- que venien força amb la nova tècnica comercial de pagaments a termini. Amb la seva mort, molta gent s’oblidà dels deutes pendents”.
Uns veïns es feren càrrec d’aquelles dues germanes orfes fins que arribà el padrí patern de Llubí. Aquest anà a visitar el Capità Jaume, el batle falangista de Manacor, que tenia les claus de la casa dels rellotgers. Volia passar-hi per dur roba al seu fill i la seva nora. Aleshores el Capità Jaume li posà una mà damunt l’espatlla i li insistí que no importava. “Són ben morts, l’amo”, li digué. L’impacte de la notícia feu que l’home es desmaiàs allà mateix.
Les germanes Alomar creixeren amb l’estigma de ser filles de rojos. “Alguna cosa degueren fer”, fou el comentari més habitual que hagueren de sentir. De gran, Francesca obriria un cafè amb el seu home a l’Arenal. Un dia hi comparegué el comissari Josep Lluís Sastre, conegut a Manacor com “Pep i la Resta”. Li volia demanar perdó per la mort dels seus pares. A Francesca se li regirà l’estómac: “Jo no som Déu per perdonar. Si em poguessis tornar els meus pares, et perdonaria”. Ell, tanmateix, li assegurà que no els havia matat. “Però potser -li replicà- hauries pogut dir alguna paraula, potser hauria bastat una paraula teva”. Sastre no desistí en el seu intent. Mesos després visitaria la merceria d’Antònia, la germana gran. En veure’l, es va acubar. Repetí dues vegades més la visita per demanar un perdó que mai no fou acceptat.