El futbol, una religió sense Déu

Eduardo Galeano defineix encertadament el futbol com una religió, fent una analogia que s’ajusta a les circumstàncies, al culte dels aficionats als seus ídols, al llenguatge sagrat que utilitzen els mitjans, a la immortalitat que adquireixen els jugadors. El sentiment religiós es manifesta clarament en l’admiració i el reconeixement de l’esforç, la generositat i el joc bell, i també en la fe en la victòria. El futbol crea els seus propis déus i els seguidors els perpetuen en el temps. La transcendència en el futbol té a veure amb guanyar trofeus o salvar la categoria, depèn de la voluntat de sortir de la intranscendència, aspirar a la glòria en el record i pensar que en cada partit està en joc la vida.

El món del futbol s’ha apropiat dels símbols del llenguatge religiós. Els déus del futbol són els jugadors; els aficionats, la parròquia local; el penal, la pena màxima; els estadis són els temples i el gol és la metàfora que obre les portes de la salvació. Els déus més populars del futbol modern són Maradona, Pelé, Di Stéfano i Cruyff, Beckenbauer, Buffon, Zidane, Cristiano i Messi, i han sorgit a temples com Maracanà, al Brasil, Wembley i Old Trafford, a Anglaterra, i al Camp Nou i Santiago Bernabéu. Juntament amb aquests déus universals, hi ha altres déus menors, més familiars, creats pels seguidors dels equips petits, són déus que no tenen lloc entre els olímpics, que ocupen un espai més modest en temples locals situats en els estadis dels clubs en què jugaren. En el futur, la llista de déus s’ampliarà, però encara no se’n coneixen els noms.

La visió del futbol com a religió es pot argumentar racionalment. El futbol és una qüestió de fe que se sosté sobre l’esperança en la victòria i la confiança en els jugadors, l’entrenador i la seva tàctica, i finalment, en la providència i la fortuna. Es pot considerar el futbol com la darrera gran religió. Umberto Eco situa el futbol en la senda de l’experiència religiosa, en línia amb la percepció de Galeano. Per a Eco el futbol és una de les supersticions contemporànies més esteses, l’autèntic opi del poble, en el sentit marxià, és a dir, no com una droga, sinó com el consol més eficaç per combatre els mals i les misèries de l’existència.

El futbol és una religió pagana i politeista, però en un sentit postmodern, ret culte simultàniament a diversos jugadors a la vegada i està oberta a ampliar el nombre de déus i de fidels. I té com a principals singularitats el fet de permetre la llibertat de culte i ser tolerant amb l’existència de multituds de sectes enfrontades. Cada equip és una secta i té els seus propis seguidors que no han de fer cap ritu d’iniciació, simplement s’han de sentir identificats amb un club i retre culte als seus jugadors i als colors de la camiseta que els representa. El vincle religiós adquireix plenament valor i sentit amb el compromís econòmic i material que suposa pagar una quota i fer-se soci d’un equip.

Els partits convoquen regularment les multituds de fidels. Els aficionats tenen la capacitat de convertir un partit de futbol en una missa, però és el resultat el que determinarà si han assistit a una missa de difunts o a un casament. La religiositat s’expressa en el camp de futbol a través de senyals, gestos i càntics, de la comunió en les victòries, de les accions de gràcies dels golejadors, senyant-se i alçant la mirada i els braços al cel, s’expressa també a través del cor de veus del públic lloant jugades i jugadors. En aquest context, els futbolistes s’exposen al martiri o a la salvació, com els primers cristians, se sotmeten al veredicte del públic, que els condemnarà o glorificarà en funció del joc desenvolupat, però sobretot d’acord amb el resultat i el grau d’espectacle i d’alegria i felicitat que han estat capaços de proporcionar.

Els aficionats demostren la fe cridant, animant el seu equip, però també ocultant-la sota l’esperança silenciosa en la victòria, en la pilota, en la convicció en les pròpies possibilitats. L’experiència religiosa en un camp de futbol transforma les situacions més extraordinàries i imprevistes del joc en autèntics miracles, com, per exemple, les remuntades i victòries contra rivals infinitament superiors, els gols marcats de penal en el darrer minut, i, en un sentit universal, el gol associat al nom de Déu, el gol que va marcar l’astre Maradona amb la mà, defensant els colors de la selecció argentina al mundial de Mèxic del 1986.

El bon aficionat no dona mai per acabat un partit fins que no ha posat a prova la fe en el seu equip amb la dels seus amics i coneguts. S’estableix així una mena de combat religiós, de caràcter quotidià, els dies després dels partits, que respon a la necessitat de demostrar racionalment que uns déus són més vertaders que els altres. En aquesta lluita de religions tot s’hi val, especialment les fal·làcies i els arguments falsos.

Una religió venjativa

La parròquia d’aficionats és capaç de convertir l’esport en una religió venjativa, insultant el rival i desitjant-li tot tipus de mals, promovent un enfrontament entre àngels i dimonis, un combat maniqueista del bé contra el mal, santificant els seus ídols i demonitzant els rivals. D’aquesta manera es manifesta la versió més bel·licista del futbol, la que condueix al fanatisme religiós, i convida a la violència entre aficions rivals, a la batalla de hooligans contra tifosis, a traduir els valors de lluita en fets violents. Aquesta deriva fanàtica té les arrels en la violència del llenguatge, en la descripció d’un partit com un enfrontament, en dir que un xut és un dispar o una canonada, si el dispar és amb molta força, o en interpretar que un entrenador que fa canvis quan perd treu tota la seva artilleria.

La revolució tecnològica ha tingut efectes també sobre el futbol, ha fet possible practicar el culte a distància, sense necessitat de desplaçar-se físicament als estadis. Cada pantalla s’ha convertit en un altar domèstic des del qual es pot seguir en directe la missa, en acció. La tecnologia ha alterat també la relació conflictiva entre futbol, religió i veritat. Des dels orígens del futbol, hi ha hagut una tensió entre el joc net i les trampes, les mentides i les simulacions. Amb l’aplicació de la tecnologia del VAR al futbol està canviant l’ètica del futbol, l’està fent més transparent i permet observar les trampes que abans passaven desapercebudes. Es pot dir que la tecnologia està apropant el futbol a la veritat.

Finalment, cal interpretar religiosament la celebració d’un títol. La sacralització de la festa es pot explicar a través de l’estat dels aficionats. Així, en les festes del futbol, els seguidors s’entreguen al seu equip, i en el moment de màxima felicitat, assoleixen una comunió absoluta amb el club, i perden transitòriament el judici i la consciència de la seva individualitat, entren en un estat equiparable al que descriuen els místics cristians medievals davant la presència de Déu. Així, la fe viscuda en la festa, supera qualsevol promesa de salvació i d’esperança en un més enllà millor, i permet viure l’infinit mundanament.